Per Andreu Gomila

L’impacte que va tenir l’arribada de Hofesh Shechter a Barcelona fa quinze anys va ser total. Durant un temps vam poder gaudir de les seves creacions entre el Mercat de les Flors i el Grec. Però fa una dècada, des que va portar 'Sun' al Teatre Grec, que no ens visita. El coreògraf israelià nacionalitzat alemany ha crescut i ha canviat. Fins i tot ha fundat una companyia, la Hofesh Shechter II, a través de la qual facilita l’accés de joves ballarins al món professional. És amb ella que torna a Barcelona, amb 'From England with love'.

Ha passat molt de temps des de la teva última visita a Barcelona. Com ha evolucionat el teu llenguatge?
És difícil parlar del llenguatge. Quan faig dansa, els canvis són com l’oceà: res no passa ràpidament, però, alhora, cada cop que creo una peça intento trobar el llenguatge del moviment adient per crear l’atmosfera correcta. Això m’ofereix una novetat, una espurna d’excitació. Amb cada obra, sento que hi ha alguna cosa que canvia. Al principi, per exemple, els meus ballarins no es tocaven. Des que vaig fer 'Grand finale', el 2015, vaig veure que podia mantenir les mateixes regles, la mateixa qualitat, amb uns quants cossos treballant junts, tocant-se.

Podem dir, també, que has canviat la bateria pels violins?
De vegades. A 'From England with love' volia posar-hi alguns compositors anglesos clàssics. No soc anglès, però fa molts anys que visc a Anglaterra. També hi ha bateria, electrònica, però necessitava algunes composicions bellíssimes, emocionants, que tenen cordes, orquestra, cors... M’agrada aquesta barreja i que la meva coreografia parli idiomes diferents a partir de la música.

"Abans de fer-me coreògraf, vaig viure a Barcelona tres mesos, de molt jove. Per a mi, és una ciutat lliure, molt bonica"

Quina relació tens amb Barcelona? Hi vas assajar algun espectacle.
Quan vam crear 'Sun', fa onze anys, vam fer-hi una residència molt llarga. És una gran ciutat. Hi tinc molts records. Ja hi tenia molts amics i coneixia molts creadors abans... Abans de fer-me coreògraf, hi vaig viure tres mesos, de molt jove. Per a mi, és una ciutat lliure, molt bonica.

Et vam descobrir amb 'Uprising' i 'Political / Mother' fa quinze anys. Què en queda de tot allò?
'Uprising' va ser la primera peça en què vaig trencar la fisicalitat, va ser la primera que va sortir de mi. Va ser com descobrir les regles del meu llenguatge. 'Political / Mother' era una bèstia molt gran, era una cosa episòdica, i el tema, que parlava de les estructures socials, va fer que ressonés en el cap de molta gent. Jo volia portar aquestes paradoxes a escena i mostrar com coexistien. Són peces que van créixer i encara les fem. 'Uprising', per exemple, s’acaba de fer a Lisboa. Crec que han aprovat l’examen del temps, que encara són vigents.

Encara et representen?
Tota la meva obra parla de la confusió. No crec que deixi mai d’estar confós. I les meves obres qüestionen el món. En aquest sentit, sento que em representen. Miro aquest món boig i sé que nosaltres l’hem creat. Un món bonic i problemàtic, que té tota aquesta complexitat. Tot el que he creat, des del principi, és un reflex de com veig el món: caòtic, bell, dolorós... És el que tenim.

"La Hofesh Shechter II ens permet connectar amb gent més jove, actuar a teatres més petits..."

Per què vas decidir treballar amb gent jove?
La companyia jove, la Hofesh Shechter II, està formada per ballarins que han acabat els estudis i que necessiten un pont cap al món professional. Abans de crear-la, sempre teníem aprenents, a la companyia, i va passar que, per a dos llocs, hi havia 600 persones que s’hi presentaven. Al final de l’audició, tenia 20 persones davant i li vaig dir al meu productor: “Són uns ballarins increïbles i tots podrien tenir una oportunitat; podem fer-hi alguna cosa?”. Per a mi, la Shechter II és una manera de fer créixer els ballarins per portar-los a la companyia principal. És molt difícil trobar ballarins que hi puguin entrar directament. Ara tenim vuit ballarins a la companyia principal que provenen de la Shechter II. També ens permet connectar amb gent més jove, actuar a teatres més petits... Tot és positiu. No és un camí fàcil.

No hi ha gaires companyies privades que puguin permetre’s tenir una companyia jove...
És un desafiament, però fa un gran servei.

També et permet estar connectat amb les noves generacions?
Vaig crear 'From England with love' per a l’NDT i, quan vaig plantejar-me cedir-la a la companyia jove, havia de pensar com la podia connectar amb ells. Vam parlar-ne, vam fer recerca, vam aixecar parts noves que els representessin. No era només la meva veu sinó que també havia de ser la seva... Totalment, la jove em permet connectar-me amb les noves generacions, saber com pensen, què volen, i fer-me vell més lentament.

'From England with love' és una carta d’amor? No ets anglès, però fa molts anys que vius a Anglaterra...
Fa 22 anys que hi visc. És casa meva, és on he tingut fills, la família... És un lloc que té els braços oberts, però també és un lloc complex, amb moltes paradoxes, amb molts problemes, una gran història i una història fosca, com la majoria de llocs del planeta. Però també és un lloc molt progressista, que té molts problemes, però que intenta solucionar-los. La peça està feta amb el cor obert, sense una agenda. Volia portar a escena emocions.

"Cada creació és un procés caòtic, complex, perquè la música i la dansa es creen alhora, però no podria fer-ho d’una altra manera"

Mai no has pensat de marxar, sobretot després del Brexit?
Soc ciutadà alemany. I a Anglaterra hi tinc la família. Ara, Alemanya ha canviat les regles: abans no podies reclamar una altra nacionalitat, però ara sí. I potser em converteixo en anglès, perquè podré votar al lloc on visc... El Brexit va ser un insult, per a mi. Sé que les raons que hi havia al darrere eren estranyes, manipulades per les xarxes socials. Em vaig sentir ofès per aquesta gran nació. Era com si m’estiguessin dient que no m’hi volien... Un cop es van posar les coses a lloc, vaig decidir quedar-me, perquè tinc la meva vida aquí. Aquesta obra va venir després del Brexit i, d’alguna manera, era una carta de comiat a Europa.

En aquesta peça, part de la música l’has composta tu, oi?
Sí, m’agrada fer-ho. Tot el que no és música clàssica és meu. Això complica una mica les coses, perquè suposa molt de temps, molta energia i molta feina. Però em permet crear una atmosfera total. Puc connectar-ho tot. És un procés caòtic, complex, perquè la música i la dansa es creen alhora, però no podria fer-ho d’una altra manera.

SEGUEIX LLEGINT: William Forsythe: visions des de Barcelona