Per Andreu Gomila

Europa es va recuperant a poc a poc dels efectes de la pandèmia en el sector teatral. Un cop oberts els teatres oberts arreu del continent, hi ha una sèrie de noms que, segons el que es va poder veure l'estiu passat als grans festivals, han ocupat els llocs més llampants amb espectacles molt potents que traslladen a l'escena alguns dels temes que sacsegen Europa, de Viena a Avinyó: la immigració, el llegat, la història, la decadència... Alguns han passat per Barcelona i d'altres no, però els esperem amb ànsia. N'hi ha de joves que ja no són promeses sinó realitats i de madurs que amb una trajectòria sòlida que ja arriben al clímax.

Édouard Louis: no és dramaturg, ni actor, ni director, però ara mateix és la vedet més destacada del teatre continental gràcies a un petit assaig titulat 'Qui va matar el meu pare'. L'escriptor francès hi explica una relació molt complexa i turbulenta amb el seu progenitor i n'analitza la mort. És un text dur i breu, on no estalvia detalls. Ivo Van Hove, Thomas Ostermeier i Milo Rau li van al darrere. El primer n'ha fet una versió amb el gran Hans Kesting, el segon n'acaba d'estrenar una altra a la Schaubühne i el tercer en prepara una amb el mateix Louis en escena. Ostermeier va portar a Temporada Alta 2018 l'adaptació de la seva novel·la 'Violència'.

Emma Dante: la tindrem al Teatre Lliure a finals d'any amb 'Misericordia', una peça corprenedora i senzilla que ens presenta tres prostitutes que tenen cura d'un malalt mental. La directora i dramaturga siciliana va ser una de les grans estrelles de l'últim Festival d'Avinyó, que va fer-li una mena d'antològica amb 'Misericordia' i 'Puppo di zuchero' i la projecció dels films 'La sorelle Macaluso' i 'Palermo'. Les seves obres són molt plàstiques, molt pròximes al teatre físic, sense gairebé escenografia, de caire popular, amb la gent del carrer com a protagonistes. S'hi ensuma Sicília per totes bandes.

FC Bergman: nascuts sota l'aixopluc del Toneelhuis d'Anvers, el col·lectiu d'artistes belga (Stef Aerts, Joé Agemans, Matteo Simoni, Jonas Vermeulen, Thomas Verstraeten, Marie Vinck) és, sens dubte, un dels fenòmens teatrals continentals. Són autors d'espectacles insolents, poètics i sovint sense paraules, d'una gran potència plàstica. Tot això era 'The Sheep Song', la seva última peça, que va deixar el Holland Festival i el Festival d'Avinyó amb la boca badada, la història d'una ovella que vol esdevenir persona i que no és altra cosa que una paràbola sobre la diferència. La religió, el cinema i la història de l'art en són  fonts d'inspiració. No han estat encara a Barcelona, però sí a Madrid i Sevilla.

Julie Deliquet: directora des de 2020 del Théâtre Gérard-Philipe (Saint-Denis, Illa de França), la francesa és la gran esperança blanca de les arts escèniques de l'Hexàgon. Directora clàssica amb una gran capacitat per aixecar muntatges de gran impacte emocional, se la recorda per la posada en escena de versions de Txékhov i per les adaptacions teatrals de tres grans pel·lícules del segle XX i XXI: 'Fanny i Alexandre' de Bergman, 'Conte de Nadal' de Desplechin i 'Huit heures ne font pas un jour' de Fassbinder. Sap treure tot el suc als intèrprets i és coneguda per empènyer-los cap a la improvisació. Tampoc no ha posat un peu a cap teatre català.

Kornél Mundruczó: el públic que va veure la versió teatral del 'Desgràcia' de J. M. Coetzee al Festival d'Avinyó 2012 no podrà oblidar mai aquella experiència... Els que van aguantar fins al final. La cruesa, la brutalitat del director hongarès, va ser tan bèstia que una bona part del públic va abandonar el Liceu Mistral als quinze minuts de funció. I és que Kornél Mundruczó no s'hi posa per poc. És, avui dia, el director de l'est d'Europa més ben posicionat als teatres i festivals del continent. A Avinyó, aquest estiu, va mostrar 'Una dona a trossos', aixecada amb una companyia polonesa, prova de naturalisme extrem, amb una direcció d'actors mil·limètrica i una gran potència visual. No debades, Mundruczó també és director de cinema. Al Lliure, la primavera que ve, en podrem veure 'Imitation of Life'.

Krzysztof Warlikowski: quan era una jove promesa, el 2008, a qui li penjaven la llufa d'hereu de Krystian Lupa, va portar 'Dybbuk' a Temporada Alta, un muntatge que, tot sigui dit, poc tenia a veure amb l'estil auster i tel·lúric del mestre polonès. No ha tornat mai més a casa nostra. I això que, amb els anys, s'ha convertit en una peça fonamental del teatre europeu, primera espasa a teatres i festivals, amb peces de creació o adaptacions del repertori. La seva última obra, una versió de l''Odissea' d'Homer, amb Hollywood com a rerefons, ha recorregut mitja Europa. Per cert, coneix molt bé el context cultural català: va acabar el seu muntatge d''Un tramvia anomenat desig' a l'Odéon parisenc amb 'Qualsevol nit pot sortir el sol' de Jaume Sisa.

Marlene Monteiro Freitas: la ballarina i coreògrafa de Cap Verd és un dels noms a l'alça a Europa. Aquest estiu va estrenar la seva primera peça de teatre musical al Holland Festival i al Wiener Festowochen, una versió del 'Pierrot Lunaire' d'Arnold Schönberg. Treballa amb la intensitat com poques i hem gaudit d'ella diverses vegades al Mercat de les Flors, l'última de les quals va ser les 'Bacants', el 2019. Abans havíem vist '(M)IMOSA', amb Trajal Harrell, Cecilia Bengolea i François Chaignaud, i 'Guintche'. Treballa des de Lisboa i té el fervor del públic allà on va.

Phia Ménard: els que van veure 'L’après-midi d’un foehn' que la companyia Non Nova de Phia Ménard encara somien amb el vol impossible de les bosses de plàstic que ballaven la música de Debussy. Han passat quatre anys i Ménard ha girat la proa cap a altres destins, més a prop de l'art contemporani, més lluny del circ. I 'La trilogia dels contes immorals' que va estrenar a Avinyó 2021 n'és la prova. Tres peces que exploren la identitat europea, en les quals ella mateixa i els seus intèrprets porten a terme una gesta forassenyada. El que fa Ménard en escena no ho tornareu a veure mai més. És impactant, important.

Susanne Kennedy: la directora alemanya és la punta de llança de l'avantguarda teatral europea. Ho vam poder comprovar al Lliure a primers de 2020 amb una versió visual de 'Les tres germanes' de Txékhov. No havíem vist res de semblant. Va saltar a la fama amb 'Les verges suïcides', el 2017, a la Münchner Kammerspiele. La seva última creació, 'I am (VR)', es una peça de realitat virtual en què els espectadors, un a un, poden preguntar el que vulguin a l'oracle. Abans de l'estrena al Lliure, li vaig demanar què era el teatre per ella: “El teatre serveix per reflectir coses que es perden en la vida quotidiana, fa preguntes existencials que normalment no et fas. Per a mi el teatre no és una forma de vida separada, sinó una manera de contemplar-la”. Així són les seves obres.

Tiago Rodrigues: el flamant nou director del Festival d'Avinyó a partir de setembre de 2022 és l'últim gran descobriment internacional que hem fet a casa nostra. Primer va ser el brillant i especial 'By Heart' que vam veure al Grec 2019. Després vindria 'Sopro' a Temporada Alta, a on ja hi havia portat un 'Antoni i Cleòpatra' xiuxiuejat. I la pandèmia ens va arrabassar 'Catarina e a beleza de matar fascistas'. Tiago Rodrigues és un director que treballa el detall, la proximitat, l'home que ha situat el teatre portuguès allà on no hi havia estat mai, a Europa. Ser el primer cabdill d'Avinyó no francès en més de 70 anys d'història ja ho diu tot.

SEGUEIX LLEGINT: Sílvia Pérez Cruz: “Em venia de gust sumar-ho tot, trencar les barreres”