Per Andreu Gomila

Hans Kesting fa vint anys que treballa amb Ivo van Hove, a l’actual Internationaal Theater Amsterdam i l’antic Toneelgroep Amsterdam. Ha participat en bona part de les obres que el flamenc ha portat a Barcelona la darrera dècada, des d’aquelles meravelloses 'Tragèdies romanes'. Ara, però, vindrà al Grec amb el seu primer monòleg, 'Who killed my father', creat a partir del llibre d’Édouard Louis 'Qui va matar el meu pare'. Un privilegi.

Quina és la seva relació amb el llibre del Louis?
Ivo van Hove volia fer un monòleg amb mi i buscava material. Un dia va venir amb aquest llibre i em va dir: "He conegut aquest escriptor a Nova York, crec que és important i la seva obra, també. Llegeix-lo i a veure què et sembla, a veure si hi connectes". Vaig llegir 'Qui va matar el meu pare' i vaig connectar-hi de seguida. És un llibre molt polític: és un crit sobre el passat, el privilegi i la masculinitat tòxica i, en part, és una història sobre una relació familiar complicada, entre un pare i un fill. Li vaig dir que, és clar, que m’agradava el text i que el voldria fer.

Interpretant-lo, ha descobert coses noves?
El més divertit és que el Louis va escriure el llibre de manera molt teatral. Totes les històries de la primera part són com petits monòlegs. Sé que ell té moltes connexions amb el teatre, que li agrada actuar, que hi està interessat… Em va meravellar com de fàcil era dir les frases del text.

Com va preparar els personatges que interpreta?
No vaig haver de preparar-los gaire. Bé, sí… Vam decidir fer aquest text quan va començar la pandèmia. I vam haver de quedar-nos a casa, es va aturar tot. Després, va venir un període en què ara obríem, ara tancàvem. Vam haver d’ajornar l’estrena unes quantes vegades. Però, finalment, ho vam poder fer. Vaig estar mesos aprenent-me el text! I, quan vam tenir l’oportunitat d’estrenar-lo, el vam assajar en catorze dies.

"Li vaig dir a l’Ivo que volia donar al pare, al fill i a la mare una presència física a l’escenari, amb mitjans senzills"

Tan fàcil?
Així és com treballa l’Ivo. És un director molt ben preparat. I fa anys que treballem junts. Ens tenim molta confiança. Vam poder treballar molt ràpidament. Va estar molt bé poder treballar amb ell amb un monòleg després de tant de temps treballant junts. En una peça tan petita en comparació de les obres tan grans que fem, com les 'Tragèdies romanes'.

Aquest és el seu primer solo?
En vaig fer un quan era al conservatori, quan estudiava. Així que sí, és el meu primer solo.

Aquí fa de pare, de fill i de mare. Com es belluga entre ells?
Li vaig dir a l’Ivo que volia donar al pare, al fill i a la mare una presència física a l’escenari, amb mitjans senzills. No tinc res al meu servei. A l’espai, hi ha un llit, una bombona d’oxigen, una finestra, una televisió… El Louis descriu el seu pare com algú totalment canviat després d’anys de suplici, amb una panxa enorme. Així que, quan soc el pare, em limito a posar-me les mans per sota del jersei, a fumar molt… Bàsicament, es tracta de remarcar les diferències físiques. Jo soc molt gran, faig 1,93 m, i el Louis és més aviat petit. Quan soc ell, intento ser més prim. Tot són canvis físics.

"Em relaciono amb l’obra del Louis en aquest sentit: jo també vinc d’un entorn de classe treballadora. El meu pare, però, no era ni un abusador ni un borratxo"

L’escriptura del Louis és molt directa, no gens metafòrica. Com s’hi sent, en escena?
Tot és molt clar. Tots són records, records viscuts. Hi ha diferents maneres d’apropar-s’hi, a través de la intensitat, la manera com els expliques.

Se sent proper a algun dels personatges?
Em relaciono amb l’obra del Louis en aquest sentit: jo també vinc d’un entorn de classe treballadora. El meu pare, però, no era ni un abusador ni un borratxo. Va ser un home molt tranquil. Sempre vaig saber que jo era gai, però tenia molta por de dir-ho. No volia semblar-ho i em posava molt nerviós. Em sentia molt sol i puc relacionar aquesta solitud amb la de l’obra del Louis. I també com ell, així que em faig gran, i com molta gent, tinc una relació més íntima amb el meu pare.

Ivo van Hove va dir a Lisboa, ara fa dos anys, al Festival d’Almada, que quan va llegir l’obra va sentir que parlava d’ell. De quina manera ha interferit això en el muntatge?
No gaire. Jo vinc de Rotterdam, però l’Ivo va néixer en un poble petit de Flandes amb una població formada, bàsicament, per miners. El seu pare era farmacèutic i, quan era petit, l’ajudava a repartir bombones d’oxigen entre els miners que tenien problemes de pulmó. Va conèixer un ambient semblant al del Louis. Però, respecte a la qüestió gai, ell sempre diu que no va hi tenir mai cap problema. Ho va acceptar de manera molt fàcil, a la seva vida.

Quina relació professional té amb el director? Fa anys que treballen junts.
Som molt propers. El considero un amic. Hi ha un gran respecte entre nosaltres. Admiro la seva obra. Ell és una mica més gran que jo, però les nostres carreres han anat en paral·lel. Vaig treballar amb ell per primer cop el 1989 i, després, quan vaig passar a formar part de la companyia, el 2002, puc dir que he pogut créixer com a actor gràcies a la seva feina.

"Actuar no és pas una professió fàcil. Costa molt fer-ho bé. I mai no ho fas prou bé… Em sorprèn els nervis que tinc cada cop que faig el monòleg"

Quina importància té per a vostè la companyia de l’ITA?
Fa 21 anys que hi soc. M’agrada l’esperit de la companyia, ser amb un grup de persones que treballen de manera continuada i que cada cop es coneixen més. Cada cop hi ha més confiança i no has de passar per aquells moments difícils, quan coneixes algú, en què has de ser educat i mirar què dius als teus col·legues… No hi ha gaires companyies, al món. N’hi ha poques. M’agrada l’esperit de la companyia. I poder actuar en grans escenaris, en sales grans.

Però en aquesta obra està sol…
Actuar no és pas una professió fàcil. Costa molt fer-ho bé. I mai no ho fas prou bé… Em sorprèn els nervis que tinc cada cop que faig el monòleg. Estic sol.

No s’avorreix?
No. Estic més nerviós de l’habitual. Més que quan, en una obra normal, soc darrere de l’escenari esperant el peu per entrar-hi. Estic jo sol en escena durant una hora i mitja. No puc deixar l’escenari ni un moment. I he d’estar connectat tota l’estona.

Quina ha estat la part més difícil del monòleg?
La primera part. És un home sol a l’escenari explicant petites històries i el camí per explicar-les és més o menys el mateix. És molt cansat. Tenia por que el públic s’avorrís. Però, quan arriba la segona part, amb la picabaralla que creo entre el pare i el germà, tot explota.

"El 2005, L’Ivo va dir que, ara que ja sabia que podia fer comèdia, no en faria cap altra… L’hi hem demanat moltes vegades, però no vol. Ho va fer un cop i es va avorrir"

De quina manera hi són a prop 'Who killed my father' i 'Tan poca vida', que vam veure al Grec 2019?
El pare es fereix ell mateix, bevent, amb la seva agressivitat, no surt d’aquí. I en Jude, de 'Tan poca vida', fa el mateix. El pare beu per oblidar la seva vida. I en Jude es talla perquè està fart dels seus records. Hi ha un paral·lelisme entre els dos personatges.

Quan el veurem fent comèdia?
L’hi hauries de demanar a l’Ivo. En va fer una, cap al 2005, 'The Norman Conquests', d’Alan Ayckbourn. És una trilogia molt intel·ligent. Hi feia de Norman, el protagonista. Va ser un èxit majúscul. Ens ho vam passar molt bé. Però, aleshores, l’Ivo va dir que, ara que ja sabia que podia fer comèdia, no en faria cap altra… L’hi hem demanat moltes vegades, però no vol. Ho va fer un cop i es va avorrir.

SEGUEIX LLEGINT: Alexander Zeldin: “Passo el 80% del meu temps donant-me cops de cap contra la paret”