Per Andreu Gomila

El dramaturg xilè Guillermo Calderón és, sens dubte, un dels més grans autors dramàtics llatinoamericans del nostre temps. Porta al Grec 2024 'Villa', en una producció del festival Santiago a Mil. Es tracta d'una obra on tres dones parlen sobre què han de fer amb Villa Grimaldi, un centre de tortura recuperat per les víctimes de la dictadura d'Augusto Pinochet (1973-90). Ha estat a mig món i ha deixat en xoc bona part dels espectadors. És un text molt punyent que no ha caducat, més d'una dècada després de la seva estrena. Calderón, alhora, és el guionista habitual de Pablo Larraín, amb qui ha guanyat, entre d'altres, l'Os d'Or de la Berlinale.

Quina funció té el teatre quan es parla de memòria i reparació?
Hi ha dues coses. Primer, es tracta de rescatar i fer visible una història oblidada i esborrada. Aquesta és la funció inicial. En segon lloc, hi ha una aspiració de participar políticament en el procés de memòria i de justícia. Els processos judicials que van començar després del final de la dictadura van ser molt insatisfactoris pel que fa a fer justícia a les violacions dels drets humans. Parlar del tema ja és participar del tema i participar d'una lluita col·lectiva per intentar que es faci justícia. Però hi ha una raó més: la història s'escriu ràpidament, malgrat que es digui que triga dècades a ser escrita.

Sí?
Nosaltres hem vist que, quan passen fets polítics greus com els de la dictadura o el que va passar després, en general la premsa, els comentaristes, el discurs polític, ràpidament escriu la història. Per tant, no podem quedar en silenci mentre s'escriu la història, sinó que hi hem de participar. I el primer pas és oferir la nostra versió, escriure-la i combatre l'altra versió perquè no acabi sent hegemònica. El teatre té la capacitat d'arribar de forma ràpida per poder intervenir abans que els discursos polítics es calcifiquin, es congelin i expliquin una història equivocada o malintencionadament manipulada.

'Villa', doncs, és la teva manera d'intervenir en el debat?
Per descomptat. 'Villa' participa en dos debats. Primer, que existeixin aquests llocs de la memòria que la història del país vol ignorar. Quan estàvem preparant 'Villa' es va fer un gran museu de la memòria i els drets humans.

D'això, en parles, a l'obra.
Diem que, en lloc de rebre justícia, rebem un museu bonic... També diem que el trauma de les violacions dels drets humans s'hereta i, per tant, és injust exigir a la generació següent que oblidi, es reconciliï i continuï endavant. El trauma es perpetua. I això no sols afecta la subjectivitat, sinó que també es converteix en una acció política.

"'Villa' va ser un encàrrec del festival Santiago a Mil per ser estrenada en els 40 anys del cop militar de Pinochet. I l'any passat, als 50 anys, ens van proposar remuntar-la. Va ser interessant i decebedor alhora perquè ens vam adonar que l'obra tenia vigència"

L'obra té més d’una dècada. Quina repercussió va tenir a Xile i com ha evolucionat?
És interessant perquè 'Villa' va ser un encàrrec del festival Santiago a Mil per ser estrenada en els 40 anys del cop militar de Pinochet. I l'any passat, als 50 anys, ens van proposar remuntar-la. Va ser interessant i decebedor alhora perquè ens vam adonar que l'obra tenia vigència.

No passa sempre, amb el teatre.
Per desgràcia, perquè la situació continua igual. Només vam canviar un text, allà on les actrius diuen l'edat que tenen... Nosaltres la vam pensar per ser estrenada en centres de memòria. Ho vam fer en un centre de tortura i extermini, que ara és un centre de memòria, anomenat Londres 38, just al centre de Santiago. És dels pocs edificis que no va ser enderrocat. L'emoció era molt forta, perquè el lloc feia poc temps que havia obert. A l'obra li costava fer el seu argument ideològic perquè l'emoció s'emportava tota l'atenció. Quan vam començar a fer-la en teatres, l'obra va canviar, perquè el públic va poder concentrar-se en la discussió política dels personatges.

'Villa' també mostra la dificultat per posar-se d'acord d'aquesta segona generació?
El que passa és que era important mostrar aquesta discussió. En primer lloc, perquè el primer govern postdictadura va unificar, per imposició, la nostra actitud davant les violacions dels drets humans: no farem justícia total, sinó el possible. També va imposar la idea de reconciliació, és a dir, tirar endavant. No oblidar, però sí deixar passar tots els crims. Era molt violenta, aquesta imposició, sobretot per a les víctimes. Per altra banda, Villa Grimaldi, el centre de tortura en què s'inspira la meva obra, va ser un lloc secret. Quan es van adonar que la democràcia era inevitable, els militars van enderrocar l'edifici i van posar el solar en venda, perquè s'hi fessin cases.

"Algunes víctimes que havien sobreviscut van trobar la casa i van engegar processos judicials per aturar la venda i perquè es transformés en un lloc públic. Van crear una fundació"

Però la van trobar, oi?
Algunes víctimes que havien sobreviscut van trobar la casa i van engegar processos judicials per aturar la venda i perquè es transformés en un lloc públic. Van crear una fundació... Jo mateix visc a Santiago a 100 metres d'unes cases molt noves i boniques. Es va descobrir, gràcies a testimonis i a exmembres de la policia política, que aquest lloc havia estat un centre de tortura i que hi havia cossos enterrats. Els militars sí que van aconseguir vendre el terreny a temps. La gent que hi viu sap que està a sobre d'un cementiri.

Què va fer la fundació de Villa Grimaldi?
Van començar a construir el centre de memòria sense cap pla, cap objectiu. Una de les primeres coses que van voler fer és plantar flors i arbres, per donar-li vida al lloc, perquè havien derrotat la mort. Hi havia una part destinada a la violació de dones i era plena de flors, amb els noms de les dones en cada flor. Era natural que fos així. Però després van aparèixer noves opinions que deien que no podia ser que aquest espai estigués guarnit amb flors, sinó que havia de tenir una estètica semblant als camps de concentració nazis que hi ha a Polònia, que mostren la cruesa en el sentit més radical. Deien que si feien que aquest lloc fos bonic, no estarien fent justícia respecte al que va passar aquí.

És el debat entre la bellesa i el terror.
Exactament. Va ser un xoc de visions ideològiques, però també sobre com recordar la història. Va ser un debat entre els supervivents. I una discussió acadèmica. Jo vaig voler baixar-la a l'arena pública.

Et consideres un autor bernhardià?
Sí, és una bona definició. Aquí, a Xile i a Amèrica Llatina, sempre ha ressonat un sentiment de postguerra o de derrota absoluta. Hi ha una mirada nostàlgica i profundament derrotada, com si no es reconegués ni el propi país ni la pròpia memòria. Quan llegeixo Bernhard, veig tot això. El teatre xilè és molt polític. De vegades, anem cap a un extrem beckettià en què no podem trobar sentit a les coses. De vegades, anem al cantó pinterià, en què ens centrem en aquests personatges que no poden sortir de la seva habitació, existir socialment. I també ens sentim molt heinermüllerians: no podem dir el que sentim i el que pensem fàcilment i hem de construir un teatre altament dens. És estrany perquè hi ha un problema: la dictadura no marxa. Va passar literalment fa 50 anys i no marxa i no marxarà. Voldríem que marxés, però sembla que serà aquí per sempre. Perquè la gent que té 15 anys, quan protesta, protesten per les lleis i el sistema econòmic imposats per la dictadura. Parlen de coses del passat com si les haguessin viscut. I això és molt frustrant.

"El cinema m'ha desinhibit i m'ha permès escriure per a altres persones. Posar-me al servei d'una altra veu m'ha flexibilitzat i ha entrat en mi la idea que una pel·lícula vol ser vista per molta gent i que també vol ser popular"

Com ha canviat la teva escriptura teatral des que també treballes al cinema?
Ha canviat, sí. Amb el teatre, ara soc més lliure. El cinema m'ha desinhibit i m'ha permès escriure per a altres persones. Posar-me al servei d'una altra veu m'ha flexibilitzat i ha entrat en mi la idea que una pel·lícula vol ser vista per molta gent i que també vol ser popular. Això em costava d’entendre. El teatre sempre pateix de l'encreuament entre el teatre popular i l'art pur. Al teatre, tots els personatges parlen com jo, perquè és impossible que m'amagui darrere d'ells. En canvi, al cinema això no és possible. També he sentit la llibertat i el luxe dels grans pressupostos. Per fer 'Villa' només necessitem quatre parets i l'assagem a casa nostra. Es fa amb molt pocs recursos. Les nostres limitacions econòmiques es transformen en la nostra definició estètica.

Tanmateix, de vegades hi ha obres que arriben a més públic que el cinema. Quanta gent ha vist 'Villa' arreu del món? 100.000 persones?
Sí, això és veritat. N'he dirigit versions als EUA, Sri Lanka, Londres... L'ha vista molta gent en diferents formats i idiomes. És curiosament popular perquè, lamentablement, és la mateixa història a tot el món. Sempre ve gent del públic que ens ho diu.

Les víctimes són les mateixes, oi?
Exactament. Tothom té el problema de la memòria. Tothom ha de decidir si aquesta estàtua d'aquest home, en aquesta plaça, ha de seguir on és. Quan la traurem? Per què no hi ha algú altre? Com entenem els crims, l'espai públic?

SEGUEIX LLEGINT: Christiane Jatahy: “El jove Hamlet té un comportament una mica femení”