Per Andreu Gomila

Gregory Maqoma és avui dia un dels referents indiscutibles de la dansa, no només de la que neix a l'Àfrica, sinó a escala internacional, gràcies a una feina intensa a l'hora de barrejar la dansa tradicional i la contemporània. Ha treballat amb Akram Khan, Faustin Linkeluya i Sidi Larbi Cherkaoui, entre d'altres. Nascut a Soweto el 1973, fa més de 20 anys que va fundar a Johannesburg el Vuyani Dance Theatre, des d'on surten produccions que fan la volta al món. Al Grec 2021 estrenarà mundialment 'Broken Chord' (acord trencat), un gran espectacle en el qual és l'únic ballarí, però que compta amb quatre cantants tradicionals sud-africans i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Hi parla del primer cor negre sud-africà que, a finals del segle XIX, va efectuar una gira que el va portar a Anglaterra, els EUA i el Canadà: no va quedar cap registre sonor, tan sols un grapat de fotografies.

Com et vas enamorar de la història d'aquest cor?
Van ser ells els que em van trobar a mi. Fa quatre anys, treballava amb el compositor de 'Broken Chord', Thuthuka Sibisi, i ell havia muntat una exposició al Museu de l'Apartheid de  Johannesburg, un lloc que estimo de veres. L'exposició sonora, situada en una sala oval, parlava del cor sud-africà, amb la música que havien imaginat Sibisi i Philip Miller i jo no podia fer altra cosa que ballar. No em podia parar de moure'm. Hi havia una càmera que girava al voltant meu i no podia parar. Al cap de 40 minuts, em vaig aturar, em vaig mirar bé l'exposició i em vaig dir: quina història tan increïble. Immediatament, em vaig adonar que tothom mirava. Era al centre de la sala envoltat de les fotografies que havien sobreviscut del cor. Jo sols era el reflex de la música i de la història. Vaig començar a rumiar sobre la mirada, sobre com em miraven, però també sobre com el públic europeu devia veure aquell cor, com els va rebre en aquella època, un cor negre africà que representava els sentiments d'un poble. En aquesta obra, la mirada és molt important, la manera com la gent mirava aquest cor.

És com si haguessis lligat un cordill que va d'aquella època a l'actualitat, com si et connectessis amb la història de Sud-àfrica?
Del tot. Intento esbrinar com vivim el passat en el present. Fent la peça van aparèixer moltes preguntes: de quina manera hem canviat, des de les seves actuacions a la meva, com a joves sud-africans? Quines expectatives tenia el públic europeu aleshores i ara davant d'una proposta com aquesta? M'interessa aquesta tensió que hi ha entremig de tot això, entre el públic i els intèrprets.

Com expliques la història d'aquest cor?
Tot s'explica a través de la música. Hi ha efectes i imatges que apareixen. D'aquell cor, només tenim els títols dels temes que van cantar. En tenim el programa de mà. Res més. I Sibisi imagina com hauria sonat aquella música. Imaginant la història d'aquella música tinc l'oportunitat de respondre-hi a partir del moviment. En faig una aproximació ètica. No es tracta només d'un reflex en el moviment del cos, sinó que també hi ha text, aspectes visuals i les persones que hi ha en escena, sense jerarquies.

Balles sol?
Soc l'únic ballarí, però no estic sol, ja que hi ha un quartet de cantants. Tots som intèrprets que ens relacionem amb la història de maneres diferents. Jo en soc el catalitzador, la força motriu.

"M'interessa la tensió, la confrontació, la mirada. La confrontació constant entre races, una cosa que encara avui hem de resoldre"

Que el cor sigui blanc, a Barcelona, no serà un xoc?
Aquesta és la idea. En cada lloc on fem l'espectacle, hi tenim un cor local. L'estrena serà a Barcelona. I m'interessa la tensió, la confrontació, la mirada. La confrontació constant entre races, una cosa que encara avui hem de resoldre. Hi ha la idea de jerarquia, de sentiment imperial. Pensa que aquell cor va cantar davant de la reina d'Anglaterra.

Davant, ni més ni menys, que de la reina Victòria, la persona més poderosa de l'època.
Per ells, que els veiés la reina va ser una cosa important. Era una qüestió de jerarquia, de tenir dret al fet que la reina els veiés. Això és un element important a la peça.

De quina manera barreges les danses tradicionals sud-africanes i la contemporània?
No he hagut de fer cap tria, ja que vaig néixer de la mescla. Allà on em vaig criar, ja des de petit, estava exposat a les formes modernes i contemporànies, tant musicals com pel que fa a la dansa. Sempre em presento com un còctel, una barreja d'emocions. No un còctel que t'intoxica, sinó un que et manté sobri i et fa explorar les emocions i que alguna cosa, dins teu, canviï.

Però vas estudiar a P.A.R.T.S., a Brussel·les. De quina manera et va influir passar per l'escola d'Anne Teresa De Keersmaeker?
Aquella experiència em va fer adonar que el que tenia a dins era molt més gran que el que podia recollir a qualsevol lloc del món. Així que vaig decidir invertir més temps a Sud-àfrica, investigar la meva tradició i cultura, estudiar-la. Em vaig adonar del poder d'aquesta tradició. P.A.R.T.S. em va obrir una finestra perquè em veiés a mi mateix, perquè m'adonés del que el meu país podia oferir-me, per la seva història i, de nou, pel seu passat colonial. Hi havia moltes coses a desmantellar en un lloc on hi havia moltes coses establertes per, en un cert sentit, rentar cervells.

"Per cada nen que et veu, per cada nen que veu un somni manifestant-se en l'obra d'un artista negre, que treballa al país i no se'n va, es creen oportunitats per a tots"

Ets de la primera generació d'artistes negres sud-africans que va poder crear sense l'apartheid. De quina manera t'ha marcat?
La raó per la qual vaig decidir quedar-me a Sud-àfrica, per viure-hi, per treballar-hi, té a veure amb la intenció de canviar la narrativa dels artistes negres al nostre país. Per cada nen que et veu, per cada nen que veu un somni manifestant-se en l'obra d'un artista negre, que treballa al país i no se'n va, es creen oportunitats per a tots. Oportunitats per crear veus pròpies. Això ha estat meravellós, per mi, arrelar-me i utilitzar la meva història, els meus desavantatges, per intentar canviar el món.

Això és molta responsabilitat.
No ho dono per descomptat. Trio amb molta cura les històries que explico. Han de ressonar en les meves creences i en la història del meu país, en el patiment que ha experimentat tanta gent. Si puc donar-los veu i permetre'ls, d'alguna manera, entreveure qualsevol forma d'esperança... La meva responsabilitat passa per seguir fent preguntes, però també per transmetre esperança.

Tens un amic català, el coreògraf i ballarí Roberto Oliván, amb qui vas estudiar a P.A.R.T.S.. Amb ell vas aixecar 'Lonely Together', que es va veure al Grec 2014. Aquella col·laboració no donarà més fruits?
Encara somiem continuar fent aquella peça, sobretot ara. Després d'un esdeveniment com ha estat i és el covid, ens hem adonat de la seva rellevància. 'Lonely Together' parla de la solitud d' un mateix, de com t'hi enfrontes, com t'hi ofegues. Crec que molta gent ha experimentat aquesta sensació de solitud en l'últim any. Tenim l'oportunitat de tornar a fer-la a l'agost, a Alemanya.

Fa set anys vareu preveure el futur.
Tenia la sensació que la peça tornaria a estar d'actualitat perquè és un reflex del nostre temps, d'ara.

SEGUEIX LLEGINT: Germaine Acogny. La gran mare africana de la dansa en 6 passos