Durant anys i anys, el Grec va ser l'única porta d'entrada dels grans noms de l'escena internacional. L'Olimpíada Cultural que va acompanyar els JJOO del 1992 era un somni; el Teatre Nacional i el nou Lliure de Montjuïc, unes quimeres; i ningú pensava que Girona pogués tenir una Temporada Alta. O passaven pel Grec o Barcelona se'ls perdia. I el Grec, a la dècada dels 80, va aconseguir atreure alguns dels noms més atractius del panorama teatral europeu.

El 10 de juliol del 1980, Dario Fo es va passejar pel Teatre Grec amb Misterio Bufo i, pràcticament en solitari, va aconseguir inundar-lo amb la seva veritat: Salió al palco escénico, el foso cubierto del Grec, y empezó a hablar, a contar cosas del teatro, de los hombres, de la sociedad, contando con la colaboración de un joven italiano que habla un catalán coloquial muy claro, aunque la verdad es que la mayoría de las afirmaciones de Darío Fo no necesitaban de ninguna traducción. Y esa charla amable y simpática sirvió para despertar las primeras risas, porque el sentido de observación del actor captaba muy fácilmente aquello que latía en las gradas, recollia J.L. Corbet a la seva crònica apareguda a La Vanguardia del 12 de juliol.

Un altre italià, Vittorio Gassman, va triomfar al Grec del 1984 malgrat que va arribar a Barcelona amb una bronquitis que agreujava amb el fum dels cigarrets. En un espectacle viu i canviant repassava alguns grans personatges de la seva carrera i parlava del teatre i de la vida... La seva, que ja era llarga: havia complert els 62 anys, havia interpretat molts papers i havia estimat moltes dones... Tota la seva saviesa teatral la va transmetre durant cinc nits a l'amfiteatre Grec al mòdic preu de 600 pessetes l'entrada.

I després de dos homes, tots dos italians, dues dones, dues actrius, que van fer carrera a França, però que van deixar un record menys dolç amb les seves interpretacions: María Casares i Jeanne Moreau.

El 1985, María Casares es va presentar amb La nuit de Madame Lucienne, escrita per Copi i amb direcció de Lavelli: un espectacle que no va aconseguir omplir les graderies del Teatre Grec ni, segons va escriure Joan de Sagarra a El País, agradar: Como bien dice Lavelli, se trata de un brillante ejercicio de estilo, un ejercicio que lo mismo puede durar una hora y medía que cuatro, que doce horas; pero, por desgracia tampoco dura hora y media: dura casi dos horas.

Tampoc va deixar un bon record La celestina interpretada per Jeanne Moreau i dirigida per Antoine Vitez el 1989, encara que un any abans l'actriu francesa sí que havia enlluernat amb Le récit de la servante Zerline, de Hermann Broch, el monòleg que va protagonitzar al Teatre Principal: per primera vegada un escenari privat es sumava al festival.