Quantes vegades t'han dit allò que voler, és poder? Doncs ells van demostrar que és cert: que volien i que van poder: van organitzar un Grec prou lluït en menys de cinc setmanes.

Ningú donava un duro pel Grec'79. Les eleccions municipals, les primeres de la història democràtica, s'havien celebrat el 3 d'abril del 1979. Va guanyar el PSC (amb 272.512 vots), però va haver d'arribar a un acord amb el PSUC, CiU i ERC per formar govern. L'alcalde era Narcís Serra; Pasqual Maragall era el seu segon; i la regidoria de Cultura se la va quedar el PSUC i la va liderar Rafael Pradas, qui va nomenar delegat Joan-Anton Benach (ara, crític de teatre de La Vanguardia).

El tàndem Pradas-Benach no ho va dubtar gens: si el 1978 no s'havia celebrat el Grec, ells el recuperarien i seria l'Ajuntament qui se'n faria càrrec de lorganització. Organitzar un Grec en menys de cinc setmanes: no crec que a hores dara poguéssim trobar en la professió teatral i en ladministració pública gestors disposats a una insensatesa com aquesta. Per sort, cal afegir-hi. En circumstàncies normals, la improvisació acostuma a ser mala consellera, va escriure Benach al llibre commemoratiu del 25 aniversari del Grec.

Les condicions no eren fàcils: ni hi havia assignat un pressupost per al festival en les arques municipals, ni el Teatre Grec estava en òptimes condicions. Van caldre decisions complicades: Naturalment, sense una pesseta per contractar ningú, havíem de fer veure que el Grec i altres recintes municipals se cedien a grups de teatre i de música als quals es dispensava per decret de pagar el cànon preceptiu , recorda Benach. Però al final totes les peces van encaixar i el festival va alçar el teló el 9 de juliol amb una Antígona d'Espriu, dirigida per Josep Maria de Sagarra i Josep Montanyès, que ja s'havia pogut veure abans. No va ser l'única reposició (també Antaviana, de Dagoll Dagom, Sol Solet, de Comediants; M7 Catalònia de Joglars), però el públic en va quedar encantat.