Per Andreu Gomila

Fa més de trenta anys que Jordi Aspa i Bet Miralta van crear Escarlata Circus, una de les companyies deganes del circ català. Han estat al Grec en nombroses ocasions, amb 'Llenties i marabú', 'Devoris Causa', 'Pugilatus' i 'CorroC', entre d'altres. Ara tornen amb 'La grUtesca', un espectacle de petit format que es podrà veure al Mercat de les Flors i en què investiguen els mecanismes del riure.

Què és per a vosaltres riure?
Jordi Aspa: Hi vam reflexionar durant dos anys... Per a mi és un acte espontani, una resposta del cos a una sèrie d'impulsos generats per alguna cosa que trenca l'ordre, l'inesperat. És aquest riure el que ens interessa. El riure espontani, el que sorgeix del no-res.

Com hi heu arribat?
Bet Miralta: Vam començar casualment amb un projecte anomenat “Com riu la ciutat” del Teatre Auditori de Granollers, que era un projecte comunitari. Som fills del Vallès i Granollers és la nostra ciutat de la joventut. Volíem cercar com riure's del mobiliari urbà, de les estructures arquitectòniques de la ciutat. Un cop escrit aquest projecte, ens van tancar per la pandèmia. A casa, vam delirar força sobre aquest tema... Vam fer tota una recerca a través de preguntes a centenars de persones de diverses generacions i de totes procedències.
J.A.: Hi ha molt material bibliogràfic sobre el riure. Vam parlar amb filòsofs, polítics... Ens interessaven els polítics perquè vam veure que n'hi havia molts que venien de la comèdia, com el president d'Ucraïna, Ronald Reagan, l'italià Beppe Grillo o el francès Coluche. Tots, antics còmics.
B.M.: També vam fer molt carrer. Una de les coses que sempre ens hem dit: ni l'Aspa ni jo no volíem fer riure, sinó saber com provocar el riure de l'espectador, no perquè ens veu llançant-nos un pastís a la cara.
J.A.: Volíem parlar del riure sense que fos una cosa seriosa.

"No tots els espectacles fan riure. Nosaltres no busquem el que fa riure de manera explícita"

El circ no intenta sempre fer riure?
J.A.: El riure és sempre el desllorigador, fins i tot quan hi ha un número d'acrobàcia, de molt risc. Allibera de la tensió.
B.M.: No tots els espectacles fan riure. Nosaltres no busquem el que fa riure de manera explícita.

Per què es diu 'La grUtesca', l'espectacle?
J.A.: Ve de quan ens assabentem que això de 'grotesc' ve del segle XVI, quan descobreixen, al palau de Neró, unes coves amb unes pintures impossibles: un palau que s'aguantava amb quatre canyes, uns animals que tenien al cap de no sé què... Ho van anomenar “art grutesc”, de gruta. Nosaltres hem intentat reproduir una gruta i fem que hi passin coses que són molt grotesques.

El riure també pot ser un mecanisme de control social?
J.A.: Quan miro aquests programes de televisió que, en teoria, fan riure, penso que estan fent riure d'una manera molt condicionada. No és un riure espontani, sinó que és molt induït per idees, per conceptes.
B.M.: Per actes predeterminats.
J.A.: Es condueix la gent cap a un humor molt determinat. Se li diu a la gent què és el que fa riure. I si et surts d'aquest esquema... És una arma de doble tall.

"Pots riure quan et sents lliure. Si estàs condicionat socialment, no rius"

El riure també pot ser un acte de salvació? Segur que ho heu comprovat amb Pallassos sense Fronteres...
J.A.: El riure és l'antítesi més gran del feixisme. No sé de què riuen, els feixistes. L'humor no acostuma a tenir lloc en segons quins contextos. És massa revolucionari, massa lliure. Hem relacionat molt aquest riure espontani amb la llibertat. Quan rius, t'alliberes espontàniament.
B.M.: Pots riure quan et sents lliure. Si estàs condicionat socialment, no rius. Molta gent no pot riure a taula. Als hospitals, als enterraments, als judicis... Hi ha molts llocs on no està ben vist riure. Per què?

Riu el boig.
J.A.: Sí. Però els reis tenien un bufó perquè els fes riure, precisament.

Riem massa poc els catalans?
B.M.: No, no, riem molt.
J.A.: La societat catalana és riallera.

Quina relació hi ha entre 'La grUtesca' i 'MDR', de Los Galindos?
J.A.: Cap. Són dos espectacles que han nascut paral·lelament i sense saber l'un de l'altre... El filòsof grec Crisip de Solos va morir de riure en veure com el seu ruc es bevia el seu vi. A YouTube hi ha un vídeo en què un home es mor de riure en directe, en un programa de televisió anglès...

Fa més de trenta anys que feu circ a Catalunya. Som encara lluny de França?
J.A.: En som lluny. S'han fet passos endavant: hi ha més fires i gent més atenta al circ, però la família del circ ha crescut molt. En som molts. No hi ha prou moviment, no hi ha prou ciutats i pobles que programin circ de sala, per exemple. Per això, les companyies fan molts espectacles de carrer, amb pocs materials, fàcils de fer i de girar. Coses com la nostra que, a més, és de petit format... No hem evolucionat prou. Sempre som sis o set pisos per sota de França: allà hi ha un esperit cultural molt ancorat a la societat.

"El que volem és fer bolos, arribar al públic. Hi ha una barrera entre nosaltres i el públic"

Escarlata Circus pot viure sense França?
B.M.: Ara sí. Després del confinament, ho hem aconseguit. Hi hem anat poc des d'aleshores. Aquí calen polítiques culturals pensades. Haurien de ser inamovibles, en el sentit que no haurien de dependre del calendari polític. La cultura hauria de ser un bé, com l'educació o la sanitat.
J.A.: Ara ens fan una mica més de cas, a Catalunya. El Grec 2023 n'és un bon exemple. Hi ha un interès pel circ d'aquí i d'allà. Fins i tot l'espectacle inaugural és de circ.
B.M.: Queda camí per fer.
J.A.: Ens falta un circuit. El que volem és fer bolos, arribar al públic. Hi ha una barrera entre nosaltres i el públic.

SEGUEIX LLEGINT: Sasha Waltz: “Intento ser receptiva, sensible, al temps present”