Per Andreu Gomila

A 'Temps salvatge', la magnífica obra de Josep Maria Miró que s'ha pogut veure aquesta primavera passada al TNC, la Ivana preguntava als altres personatges, aparentment feliços residents d'una urbanització d'extraradi amb piscina: “És aquest un lloc bonic per viure?” Una pregunta que, formulada d'aquesta manera o d'altra, de manera més directa o indirecta, es troba al centre de la dramatúrgia contemporània. El teatre qüestiona (o hauria de qüestionar) el món que ens ha tocat viure. Si li demanem, per exemple, a Katie Mitchell, gran heroïna del Grec 2018, què és per ella el teatre, ho té clar: “Una forma artística que té per objectiu reflectir i emmarcar l'experiència humana”. Al festival, ja hem vist 'Gentry', que parla de la gentrificació de Barcelona, i 'Realitats avançades 2', que posa en dubte els processos de participació. Encara queda molt Grec i alguns espectacles que ens plantegen qüestions espinoses.

1. 'La revelació', Jorge-Yamam Serrano: Segur que els noms de Julian Assange, Chelsea Manning i Eduard Snowden els sonen. Són els filtradors de secrets o 'whistleblowers' més famosos de l'era contemporània. Ells sols han posat en escac les majorspotències mundials quan n'han tret els cadàvers de l'armari. Ara, viuen a l'exili, amagats, i passaran tota la vida fugint dels estats i companyies de qui van exposar els draps bruts. Amb Ruben Ametllé, Cristina Gámiz i Xavi Sàez, Jorge-Yamam Serrano –autor, entre d'altres, de 'Camargate', sobre el cas d'espionatge del restaurant La Camarga­ ens parla de la censura, la llibertat d'expressió i la crisi del periodisme.

2. 'Assaig sobre la lucidesa', de José Saramago: El Nobel portuguès va qüestionar  el funcionament democràtic dels estats a diverses novel·les. A 'Assaig sobre la ceguesa' va imaginar que un país quedava paralitzat arran de la ceguesa sobtada de tota la població. Anys més tard va escriure 'Assaig sobre la lucidesa', la mateixa gent és convocada a les urnes i tothom vota en blanc. Roger Julià és l'encarregat de dirigir l'adaptació que n'ha fet Jumon Erran per a la companyia La Danesa. La distància entre governants i governats i la dificultat per implantar un sistema de democràcia real suren per tota la peça.

3. 'Shenzhen significa infern', de Stefano Massini: El 2015, Lluís Pasqual va introduir a casa nostra el punyent autor italià Stefano Massini, amb aquell magnífic binomi que van ser 'Dona no reeducable' i 'CrecEnUnSolDéu'. Al Grec 2016, Roberto Romei va estrenar a La Villarroel 'Lehman Trilogy', una obra que ens explicava qui eren els famosos Lehman Brothers, la fallida dels quals va encetar, el 2007, una de les pitjors crisis econòmiques de la història. Ara, el nou Massini que podrem veure al festival, també dirigit per Romei, ens fa capbussar-nos en el sistema capitalista xinès, fet de treballadors explotats i unes condicions de vida deplorables. Només Sandra Monclús estarà en escena en el paper d'examinadora. Al seu voltant, quatre cadires buides on haurien de seure quatre obrers.

4. 'Audiència/vernissatge', de Václav Havel: Pere Arquillué debuta com a director amb el díptic més famós de l'expresident de Txecoslovàquia Václav Havel, dues peces breus que es pregunten quin és el lloc dels intel·lectuals, quina és la seva funció, en el nostre món. Vanek, protagonista de les obres, àlter ego de Havel, parla tant amb un obrer que és mestre cerveses com amb una parella de burgesos assimilats pel sistema. Tots dos intentaran portar l'aigua al seu molí. Tots dos intentaran convèncer-lo. Vanek haurà de decidir.

5. “Retrospectiva', Lav Díaz: guanyador, entre d'altres, del Lleó d'Or del Festival de Venècia i del Lleopard d'Or del Festival de Locarno, el cineasta filipí ha fet de la crítica al sistema la seva font d'inspiració. Com un neorealista italià amb totes les eines i formats que possibilita el segle XXI, Lav Díaz ha aixecat una filmografia que és un retrat de l'ésser humà del nostre segle. A 'Norte, the End of History' (2013), ens explica com un home senzill és empresonat injustament pel crim que ha comès un intel·lectual decebut amb el seu país. I a 'Melancholia' (2008), per posar un altre exemple, s'imagina una distopia apocalíptica protagonitzada per tres activistes d'esquerra.

6. 'Humans', de Stephen Karam: premi Tony a la millor obra estrenada a Nova York el 2016, aquesta peça de Stephen Karam fa viatjar una família de classe mitjana de Pennsilvània al Chinatown de la Gran Poma el dia d'Acció de Gràcies. Allà hi viu una filla. I tots hauran de dir què pensen, de la seva classe, i de la gent que tenen per sota, tots fills d'un déu menor. Mario Gas dirigeix un repartiment on hi ha Jordi Andújar, Jordi Bosch, Lluïsa Castell, Miranda Gas, Maife Gil i Candela Serrat.