Hem de fer un Grec equilibrat per arribar a tres milions de barcelonins

Última setmana de Grec i tot fa pensar que és l'últim Grec del nostre director, Ramon Simó, així que ha arribat el moment de fer un petit balanç de les fites assolides i també dels objectius que encara hauran desperar encara una mica més. Les dades quantitatives (els índexs docupació) tornen a ser molt bones (només un exemple: Les bruixes de Salem, que ha omplert cinc funcions a lamfiteatre Grec: amb uns 10.000 espectadors), però més enllà de quantes butaques shan omplert, volem que Simó ens expliqui si ha aconseguit imposar el seu model i si aquest ha triomfat entre el públic.

P.- Quin balanç faries d'aquesta edició del Grec?

R- Aquest ha estat un Grec molt arriscat perquè hi hem presentat molta producció contemporània pròpia. Hem intentat trobar un equilibri entre algunes produccions de gran repartiment, que afortunadament ens han sortit molt bé; presentar a gent que encara no era massa coneguda; i donar veu a una generació ja no tan jove dedicada al teatre contemporani, que ja té una important reputació i que ha d'estar present al Grec.

P.- I en el terreny internacional, estàs satisfet? T'ha faltat algun nom?

R.- Han estat presents companys de viatge com el Toneelgroep d'Ivo van Hove, però he anat a buscar produccions amb un cert risc, perquè la programació internacional havia d'estar en relació amb la de la resta del festival. Potser, si hagués tingut més diners, hauria portat un altre gran nom internacional, però no ha estat possible perquè volia potenciar la producció pròpia feta amb grans repartiments. I això és car. Volia que el 40 aniversari fos una celebració per a tothom, per als que fan espectacles més tradicionals i per als que fan noves dramatúrgies. Així que hem un fet un panorama de tot el que podem fer. Hi han estat tots.

P.- Sempre has volgut crear un ambient de festival a la ciutat durant el mes de juliol, creus que s'ha aconseguit?

R.- Crec que aquest any ho hem aconseguit, en part gràcies als espectacles al carrer que hem fet a la plaça Margarida Xirgu. Ara tothom sap que, si va cap aquella zona de la ciutat, pot trobar teatre de carrer i un munt de sales on veure espectacles. La plaça Margarida Xirgu és un pol d'espectacles i encara no ho hem entès del tot. Fa cinc anys, quan vaig arribar, vaig intentar aconseguir-ho amb una carpa; aquest any ho he aconseguit amb una terrassa molt gran. A aquella zona hi trobem suficients sales per fer un festival. Jo no penso que el Grec hagi d'expandir-se a tota la ciutat. Un festival ha de ser un esdeveniment concentrat, extraordinari i amb un punt de vitalitat. Una altra cosa és fer política per incentivar la cultura als barris i per fer feina de base, però no crec que aquesta sigui la tasca d'un festival sinó que s'ha de fer durant tot l'any, amb programes específics.

P.- Quan vas arribar vas dir que no faries cap Shakesperare. Més enllà de l'anècdota, creus que ha quedat demostrar que es pot fer un festival contemporani que interessi el públic?

R.- Estem al principi que això pugui passar. Per exemple, ja hem aconseguit que el públic de Barcelona vagi als espectacles internacionals i ho hem assolit, per exemple, associant-nos i repetint determinades companyies (Toneelgroep, Peeping Tom, Aurélien Bory, Alain Platel...) amb produccions d'arrel molt contemporània i d'exigència important... Hem donat el tomb a aquesta tendència, fent-ho molt a poc a poc. He treballat aquests cinc anys amb la idea que es pot apropar el públic cap a formes no convencionals de teatre si els les expliques bé. I com ho hem fet? Parlant de coses que afecten immediatament l'espectador, parlant de temes propers, temes que la gent creu que són importants per a la seva vida, com aquest any ha estat Lehman trilogy o fa un parell d'anys Nàdia. Si ho fas així, veus com la gent hi va, perquè a la gent li interessa el seu present. A una part del públic li fan por les formes contemporànies i, de vegades, s'han posat barreres que no han ajudat a apropar-les. El problema dels espectacles més contemporanis és que no tenen prou públic a Catalunya i per això hem intentat ajudar-los a tenir presència internacional, encara que aquesta ha estat una feina poc visible. Quan vaig arribar, vaig intentar situar el Grec en la posició que ningú estava ocupant. Crec que s'ha de repensar el sistema teatral per no haver d'estar sempre pendents dels índexs d'ocupació.

P.- És necessari trobar un equilibri entre els espectacles més convencionals i els més arriscats?

R.- Aquest és un festival que se suposa que ha de poder arribar a un collectiu de tres milions de persones, per això es fa necessari trobar equilibris. Una altra proposta més arriscada només trobaria l'acceptació d'un grup molt concret i petit de barcelonins i deixaria orfes de Grec a la resta. La meva voluntat sempre ha estat pensar en la transversalitat dels públics i crec que necessito provocar-la. Per això he de fer coexistir els espectacles en el mateix nivell, sense crear compartiments estancs; perquè així els espectadors tindran la impressió que tot mereix ser en el festival. Crec que és l'única manera.