Em fascina l'arqueologia de la vida quotidiana

Javier Daulte, Ricardo Bartís, Claudio Tolcachir, Daniel Veronese... i Mariano Pensotti sorgeixen de l'escena independent de Buenos Aires, en la que es treballa de forma cooperativa. Segurament tots també coincideixen en beure d'una certa tradició narrativa de la literatura argentina, i comparteixen el fet de ser autors i directors. Pero Pensotti prové d'una generació posterior amb característiques històriques i vitals diferents, i amb una formació més eclèctica. Possiblement per això, les històries que explica amb el Grupo Marea, com Cuando vuelva a casa voy a ser otro, que podrem veure al Teatre Lliure; beuen de la recerca comuna amb la resta d'aquests creadors, però en altres aspectes suposen un tall radical amb la tradició compartida.

P. Cuando vuelva a casa voy a ser otro aborda un fet real que li va passar al seu pare. L'obra parla de la memòria argentina o aquest fet n'és només el punt de partida?

R. Com altres persones de la seva generació, el meu pare va ser un militant revolucionari als anys 70. Quan va començar la dictadura argentina, el 1976, va decidir amagar uns objectes comprometedors que hi havia a casa: agendes amb noms de companys, llibres, revistes polítiques, fotos... Els va enterrar al jardí de casa dels meus avis pensant que la dictadura no duraria gaire, però aquesta es va allargar gairebé deu anys. Quan va acabar, una de les primeres coses que va fer el meu pare va ser anar a recuperar aquests objectes perquè eren una espècie de connexió simbòlic amb el seu passat. Però no els va poder trobar perquè no recordava exactament on els havia enterrat. La casa dels meus avis es va vendre i el meu pare va canviar de vida fins que, fa dos anys, va rebre una trucada del propietari actual de la casa dels meus avis, que li va dir que estaven excavant per fer-hi una piscina i havien trobar unes bosses amb objectes. D'aquesta manera es va reunir de nou amb els seus objectes mítics gairebé 40 anys més tard. Com una càpsula del temps que conservava els rastres de la persona que era. L'obra parteix d'aquesta història real. Tot s'explica en els deu primer minuts i després hi ha una ficció associada a aquest succés. No és una obra històrica sinó que intenta centrar-se en el present. El que més m'interessa és com, amb el temps, ens transformem en una espècie de doble de nosaltres mateixos, com un actor que interpreta versions diferents d'un mateix personatge.

P. L'espectacle tracta d'allò que vam ser i el que aspirem a ser?

R. M'interessa molt la idea que som una barreja del que som i del que podíem haver estat. Els meus personatges viuen sovint aquesta dicotomia. Des d'un punt de vista individual estem sempre triant què farem, i això modelarà la nostra identitat. M'interessa pensar quina pot ser la validesa de certes idees polítiques més extremes que avui semblen bandejades. Crec que s'ha generat la falsa illusió que no hi ha cap altra societat possible, i això cal posar-ho en conflicte. El meu teatre és extraordinàriament narratiu i intento abordar aquestes idees amb les històries i els personatges.

P. Ens reinventem a partir dels objectes?

R. Els objectes estan carregats de la nostra memòria, un fet simple i quotidià pot convertir-se en el més poderós del món si dispara els nostres records o esdevé un pont amb un món no tangible, com bé sabia Proust. Per això a mi em fascina l'arqueologia de la vida quotidiana. Els objectes que ens envolten són part del que construeix la nostra identitat. Tot està carregat d'històries i la meva màxima ambició, que és irrealitzable, seria poder explicar totes les històries del món, fins i tot les que hi ha en els objectes, molts dels quals duren més que nosaltres. Hi ha un punt de meravellós i aterrador alhora si pensem que una simple forquilla continuarà estant damunt la taula molt després que nosaltres ja no hi siguem. Ens hem passat segles intentant aturar el temps, preservar l'experiència, i la creació forma part d'aquesta idea. M'agrada jugar amb aquests elements en el teatre, que és un mitjà del tot efímer.

P. Utilitza tècniques cinematogràfiques a l'escenari i en alguns projectes barreja realitat i ficció. El teatre actual no s'entén si no trenca els codis establerts?

R. El que ens agrada és construir dispositius escènics que siguin màquines de narrar. Per exemple, a Cuando vuelva a casa voy a ser otro les històries s'expliquen dalt de dues cintes transportadores, similars a les dels aeroports, que van en direcció contrària. Òbviament això genera un efecte cinematogràfic perquè les escenes es mouen d'un extrem a l'altre de l'escenari, però a més té a veure amb la idea del temps que mai s'atura i recorda una cinta de Moebius en la que si un objecte és en un punt, en algun moment tornarà a passar pel mateix lloc. Això és justament el que li va passar al meu pare amb els objectes. M'agrada dissenyar escenografies que a primera vista sembli que encotillen els actors, que els generen una dificultat, però a mesura que avança l'obra passa el contrari, els alliberen. Moltes de les meves obres tenen elements cinematogràfics que es transformen en una cosa absolutament teatral, com si les cintes transportadores fossin una forma estranya i primitiva de generar un llarguíssim pla seqüència, per exemple. Amb el meu grup hem fet obres a sales de teatre, però també hem fet intervencions urbanes amb ficcions en espais públics, installacions i concerts; en definitiva una varietat de projectes que sempre s'han nodrit i modificat entre sí. No m'interessa el teatre que utilitza els elements estètics d'altres disciplines només com a decoració. El més poderós del teatre són les històries, els actors en viu i el que ens passa compartint un espai i un temps de manera irrepetible. Però també crec que el teatre ha de ser capaç d'establir una connexió amb el present i canviar com les societats canvien políticament, sinó no té rellevància. Ha de ser capaç de descobrir nous mons i sensibilitats, no importa si es fa amb alta tecnologia o amb dues cadires i una taula.

P. Com va anar l'estrena de Cuando vuelva a casa... a Avinyó l'any passat?

R. L'obra es va estrenar primer al Kunstenfestival de Brusselles i després vam anar a Avinyó. Si abans parlàvem de com els objectes guarden històries, el festival d'Avinyó potser en sigui l'epítom en el sentit que és impossible no pensar en totes les grans obres que s'hi han representat. Per a nosaltres era un desafiament presentar una obra a l'estranger abans que fer-ho a l'Argentina però crec per això el resultat fos tan poderós. Els bons comentaris rebuts van ser un estímul després del llarg procés de creació de l'obra que va durar dos anys.