Cildo Meireles recorda Miró però amb més refinament artístic

Director d'escena i pintor, dues facetes que el motiven gairebé a parts iguals, Joan Baixas va ser el fundador de la companyia La Claca, que va desenvolupar juntament a Teresa Calafell. Baixas és també un d'aquells artistes amb un camí propi, gairebé més coneguts internacionalment que a casa nostra i ara afronta un nou repte creatiu de gran format amb Daurrodó, un espectacle pictòric i teatral que presenta al TNC i que dirigeix amb l'artista plàstic carioca Cildo Meireles, un dels noms més rellevants de l'art conceptual, conegut per abordar temes polítics i socials, però també ètics i estètics.

P. El títol de Daurrodó es refereix a què és un espectacle sense límits?

R. Els límits depenen de qui els posa. Però en el meu cas, com més allunyats, millor. L'important és depassar-los. Cada espectador té la seva visió d'on es posen aquests límits. Daurrodó no vol límits perquè les arts plàstiques es mouen amb molta més llibertat que el teatre, que compta amb un repertori estable que es va renovant de forma més o menys periòdica perquè s'hi van incorporant nous públics. Amb la música clàssica passa el mateix, hi ha un repertori conegut i les creacions de música contemporània tenen més difícil la rebuda per part de l'espectador.

P. Des dels temps de La Claca vostè és un creador fora de catàleg?

R. Totalment! Estic fora de qualsevol cercle i no sóc un bon espectador d'aquest teatre del que parlàvem, que entenc que es faci però que, a mi, no m'interessa.

P. Com neix Daurrodó?

R. Vaig passar un mal moment personal que va coincidir amb la crisi sagnant d'aquest capitalisme descarnat que ha fet tant mal a la classe treballadora. El món se'm va ensorrar, vaig fer el dol i vaig pensar com me'n podia sortir. Se'm va ocórrer un projecte per treballar amb un altre artista i vaig tenir la sort que a Cildo Meireles li va interessar. Era perfecte: un artista plàstic conceptual, que no és europeu i amb una personalitat molt forta. Vam connectar de seguida i hem estat preparant Daurrodó durant quatre anys. El Cildo és d'un país, el Brasil, que no te l'acabes. I ell és un creador amb un rigor intellectual i una radicalitat brutals. A més té una gran visió internacional i vam encaixar molt bé. N'he après molt, d'ell.

P. Què n'ha après?

R. Una radicalitat artística però feta des de la transparència i amb una alenada poètica que surt de molt endins. Té una gran senzillesa però alhora un elevat refinament. Em recorda Miró però amb més refinament intellectual i artístic. Té una actitud de total respecte per l'art de la que no hi ha desviació possible. La seva obra té una fluïdesa que supera qualsevol dificultat.

P. A més de la collaboració amb Meireles, s'ha inspirat en Joan Miró i Antonio Saura, pintors que ja havia treballat en l'època de La Claca. Com és que repeteix?

R. Amb La Claca, quan volíem fer titelles, aquests pintors ens ajudaven perquè de les seves figures tan impressionants en podíem extreure els titelles. En canvi amb l'obra del Cildo hi ha la qüestió conceptual que és present en les cinc peces de què consta Daurrodó. Hi ha dues installacions, un conte, una desfilada i una peça que la fa el públic. Aquest és un dels temes forts del Cildo, la relació amb el públic. En l'art contemporani el públic hi ha d'entrar i no cal explicar-li gaire coses. Si cal explicar-ho molt, fins i tot és negatiu. Mentre que, al teatre, el públic fa un exercici extraordinari perquè paga l'entrada, s'asseu i està una estona sense el mòbil i sense menjar, només pendent d'allò que li ensenyen. D'alguna manera, el teatre de repertori considera en general que el públic és un receptor que entén l'obra a través de la seva imaginació poètica. En el cas de Daurrodó, treballem la relació amb el públic com a font de propostes.