Tata Mala reivindica la puresa com a camí per sentir-se viu

Quan fa un any la banda barcelonina Standstill se separava en el millor moment de la seva carrera, el cantant Enric Montefusco ja barrinava sobre l'exploració dels llenguatges escènics des d'altres perspectives. D'aquella inquietud n'ha nascut Tata Mala, un espectacle multidisciplinar que suposa més un canvi de marc o de tesitura que un trencament amb la feina de dues dècades al capdavant d'un dels grups de hardcore de referència. Amb elements de la cultura popular i la reivindicació del teatre com a ritual, Tata Mala beu de creadors com Rodrigo García, no debades la ballarina i performer Sónia Gómez (que va treballar amb La Carnicería Teatro) és una de les protagonistes d'aquest muntatge que el CCCB programarà del 8 al 10 de juliol.

P. Què vol explicar en el seu debut en la direcció escènica?

R. He intentat capbussar-me en els meus referents per crear un espectacle que begui del llenguatge de la tradició popular i del teatre post-dramàtic amb l'objectiu de reflectir una experiència collectiva que té com a punt de partida una història autobiogràfica de la dramaturga Diana Bandini. El títol de Tata Mala té a veure amb com li deia un nen a la seva germana.

P. És una història familiar?

R. És un text impactant que amplifica una història familiar. En realitat és un retrat de la infantesa i del conflicte, en el que hi ha violència i es parla de com els canvis obliguen a la renúncia. També és una reivindicació de la puresa com a únic camí per sentir-nos vius davant del que se'ns imposa des de la societat, l'escola, la televisió... Té per tant un rerefons socio-polític en el que hi ha un judici entre el bé i el mal, que l'obra qüestiona d'arrel.

P. Quin paper hi té la colla dels Falcons de Barcelona?

R. En la mesura que reivindico el teatre com a ritual, cosa que sovint trobo a faltar en els espectacles que podem veure normalment a la cartellera; la presència de les figures i les acrobàcies dels Falcons encaixen molt bé amb un llenguatge simbòlic i universal. Intento rescatar un llenguatge que beu del folklore, que té una riquesa singular i aporta un component suggeridor al procés de creació.

P. A què es refereix quan parla de teatre post-dramàtic?

R.A que tota la gent que entra i surt d'escena no s'identifica amb els personatges sinó que executen accions des d'una perspectiva molt més simbòlica. Per exemple, m'interessa l'emoció no tan de les acrobàcies sinó del ritual. Que el què ensenyem es faci amb el cor.

P. Per això ha triat a la companyia de teatre-dansa loscorderos.sc?

R. Exacte, perquè integren el text i una concepció molt física de l'espai, són molt complerts i tenen un sentit de l'humor innat que dóna el contrapunt precís a aquest espectacle bastant dramàtic.

P. En aquesta concepció del teatre com a ritual, hi ha un cor com en teatre clàssic grec?

R. La part musical juga un paper important, he escrit les cançons en parallel a la creació de l'espectacle. I sí, les cançons fan la funció de cor grec perquè connecten amb allò que passa a l'escenari i en fan d'altaveu amb l'objectiu que allò que s'explica arribi a les vísceres dels espectadors.