El bon pare és una obra anticontrol

El bon pare aborda la paternitat, la renúncia als ideals i la necessitat de crear un relat vital coherent per combatre l'absurditat de l'existència. I ho fa a partir de la història de lalcalde duna ciutat petita, interpretat per Lluís Soler, que no es pot queixar de com li va la carrera ni la vida familiar. Però com en altre obres de lautor i director David Plana (Mala sang, La dona incompleta) les aparences amaguen racons foscos, tal com podrem comprovar del 21 al 31 de juliol al Teatre Borràs.

P. -El que li passa al bon pare de lobra és un mal contemporani?

R. -Hi ha una certa obsessió per ser bons pares, per intentar fer-ho el millor possible. Per educar de manera oberta, que els fills ens estimin i que res no es torci. Però el que explica El bon pare és que de vegades les coses poden sortir malament i que ens prenem la vida massa seriosament. Aquesta és una obra anticontrol. Volem ser pares perfectes, polítics perfectes i, d'alguna manera, crec que l'obsessió per crear-se una mica aquest personatge, el de jo ho he de fer tot bé, acaba promovent la mentida i la falsedat. I tot això, al protagonista li passa factura. Al final, tot acaba succeint al seu voltant sense que ell se n'assabenti.

P.- Hi ha una gran distància entre pares i fills?

R.- Sí, els joves no han entrat dins daquest joc en què els grans han construït una mena de món perfecte, una mena de torre divori. Però crear el món perfecte és una mica com El show de Truman, un lloc on tothom fa el que tu vols que facin. La idea que vol mostrar El bon pare és que, quan es grata en aquest món de perfecció, cauen les màscares que tots portem posades.

P.- Com vas convèncer Lluís Soler perquè la protagonitzés?

R-. No em va costar gens. Ja ens coneixíem, tots dos som de Manlleu, i havíem treballat junts. De seguida es va interessar pel personatge daquest home pensat perquè el públic rigui del què li passa. La meva intenció és que, daquesta manera, els espectadors, també es reconeguin en la reflexió sobre laparença i sobre la imatge que tots volem donar a través de les xarxes socials.

P.- Tagrada explorar les comèdies que van al límit, El bon pare també nés una?

R.- Sí. Una comèdia en la que hi ha personatges que pitgen el botó de la crueltat. També té sentit parlar duna tragicomèdia, perquè té referències al món tràgic, però seria una comèdia inquietant amb mecanismes de desengany i de catarsi.

P.- A un autor premiat com tu, que també fa de guionista (és el director argumental de La Riera), li costa estrenar al teatre?

R.- És complicat. El nivell de la producció teatral ha empitjorat i això que els autors ja escrivim pensant obres amb pocs personatges. Jo vaig guanyar el premi Frederic Roda de teatre amb Els encantats i encara no lhe poguda estrenar. El bon pare és una aposta de Vània i Bitò juntament amb el festival Grec.