Per Andreu Gomila

Fa dos anys va decidir emprendre una carrera en solitari després de gairebé vint anys al capdavant d'una de les bandes emblemàtiques de la Barcelona del segle XXI, Standstill, i amb la qual havia protagonitzat un dels moments memorables del Grec 2007. Al festival, hi va ser el 2016 en el seu vessant de director d'escena, amb 'Tama mala'. I ara hi torna per conjugar les seves dues cares de músic i director, gràcies a l'EP que acaba de publicar, 'Coros de medianoche', amb Maria Arnal, Nacho Vegas, El Niño de Elche, Albert Plau i Los Hermanos Cubero.

El teu primer disc en solitari, 'Meridiana', era molt intimista i ara has cedit la veu a altres músics. Per què?
D'una manera espontània, que no podia preveure, he acabat interessant-me per les possibilitats, el valor i la importància de la música popular. 'Meridiana' ja reflecteix això. Ara, entre disc i disc, intento fer alguna cosa diferent, com obres de teatre, bandes sonores, en aquest cas se'm va acudir fer un EP que és un exercici entorn de les possibilitats de la cançó popular. En el sentit que vaig entendre que el que diferencia la cançó popular d'una altra cosa és que el contingut i el que hi ha al darrere és més important, o hauria de ser més important, que l'autor mateix. Així que vaig fer un pas enrere, vaig deixar la interpretació a altres artistes i fins i tot desdibuixar la idea d'autoria encara més compartint les lletres amb ells, per buscar una mena de nosaltres. Tant amb ells com amb el públic.

¿És un disc per fer en directe?
Per fer un sol espectacle, el del Grec. Hi estic treballant: estic preparant la posada en escena específica, amb un repertori específic. No serà un concert meu amb entrades i sortides seves.

Per què vas triar aquests artistes?
La veritat és que a mesura que anava concretant les cançons m'anaven apareixent ells. Primer vaig fer la música i la idea de la lletra i, abans de concretar-la, la vaig deixar a mig fer. I sempre se m'apareixia algú. Vaig tenir la sort que a tots els va agradar.

Són cançons que s'ajusten a l'estil de cada cantant.
No és casualitat que siguin ells i no uns altres. Al final, són gent interessant, que tracta la cançó popular d'una manera amb què connecto. A més, tots ells tenen una mena de compromís artístic i polític bastant clar. Això també era important per a mi.

Això és la base de la cançó popular, oi?
La cançó popular és també una eina per defensar-nos.

Defineix-los a tots. Comencem per la més jove: Maria Arnal.
A part de les seves dots com a cantant, té bon gust i exigència posades al servei d'uns valors amb els quals hi estic d'acord. I això la fa molt única, difícil d'equiparar amb algú altre.

El Niño de Elche.
Té una visió absolutament privilegiada de la música i de l'art. Cada gest artístic que fa és una sort, és una manera de trencar tabús i obrir camins. A més, té un talent com a intèrpret excepcional.

Los Hermanos Cubero.
Fa uns anys que els segueixo i és una de les coses interessants que ha passat últimament. Són gent que ve d'una tradició aparentment diferent de la meva. Però, en realitat, hem arribat al mateix lloc des de punts diferents. En el concepte del disc ells hi encaixaven de manera molt natural.

Nacho Vegas.
És un artista imprescindible. Va ser un dels primers, quan jo venia d'escoltar grups en anglès, de cantar en anglès, que em va tocar parlant en un idioma que jo coneixia. És un referent absolut.

Albert Pla.
És un fora de sèrie. El que aporta ell no ho pot fer ningú més.

'Tata mala' va ser una flor d'estiu?
No... Cada vegada que tinc l'oportunitat, estiro del fil. Al Teatre Grec, amb els 'Coros de medianoche', hi haurà un treball escenogràfic, una posada en escena. Que faci una altra obra de teatre depèn del context. El món del teatre està fatal, sobretot el circuit.

Et planteges continuar en el món del teatre?
El següent disc està molt avançat i potser surt a finals d'any... Respecte al teatre, he de pensar com fer-ho perquè la propera obra pugui girar més. El tema és que m'és molt més rendible fer música, a dia d'avui.

Vas començar en això del teatre amb Rodrigo García, fa 20 anys. Hi has tornat a parlar?
Hi parlo de tant en tant. Ara torna de Montpeller. Però crec que ara, artísticament, no estem... El que jo li puc oferir no és el que ell vol, d'un músic. No és el moment de treballar junts.