Per Andreu Gomila

Són 320 cantants d'un munt de cors, una directora d'escena i un artista de circ, amb un objectiu: portar a escena al Teatre Grec 'El monstre al laberint', un projecte engegat el 2015 per la London Symphony Orchestra (LSO), la Berliner Philharmoniker i el Festival d’Aix-en-Provence perquè cantants professionals i amateurs es trobessin i compartissin l'experiència de la música. A Barcelona, serà la coreògrafa Constanza Brnčić l'encarregada de traduir el llibret que va escriure Alasdair Middleton per a la música de Jonathan Dove. I mirar d'aconseguir el magnífic resultat i l'entusiasme que la producció ha provocat a Londres, Berlín i Ais de Provença. Gran repte.

Brnčić ens explica que ha tingut llibertat per adaptar la producció, una mirada nova al mite de Teseu i el minotaure. Per això, compta amb Quim Girón en el paper de monstre i amb una adolescent que interpreta el rol d'Ariadna. “Què passa amb el mite de Teseu, què és important aquí, què li manca, què queda ocult?”, es va preguntar la coreògrafa així que va rebre l'encàrrec del festival Grec. Ella mateixa respon: “El llibret és un conte senzill sobre un acte heroic, amb els bons i els dolents, però vaig trobar a faltar la complexitat de tot plegat, fer veure que el monstre és la por a la diferència, per exemple”. I aquí va veure que necessitava Ariadna per a què es mirés l'escena des de fora.

La coreògrafa no és una nouvinguda en això d'aixecar espectacles amb intèrprets no professionals. “Vaig passar una crisi, perquè veia sempre el mateix tipus de cos, de gestos, molt especialitzats”, confessa. Aleshores, va fer un primer treball amb una dona que havia patit un ictus, cosa que li va permetre veure “cossos diferents, que es mouen de manera diferent, que balbucegen”. I d'aquí van néixer molts espectacles com  'Crisàlide In C' o 'PI(E)CE 2016'. “No es tracta només de fer que la gent participi i s'ho passi bé, sinó  de fer front a les coses d'una manera més profunda i radical”, afegeix Brnčić. I deixa clar que democratitzar les arts escèniques, tot deixant que el 'públic' hi entri, “no vol dir que el que faci qualsevol tingui rellevància”. Insisteix que cal tenir en compte contextos, idees i necessitats, i que aquests espectacles es tractin “de la mateixa manera que qualsevol altre treball”. “No hem de ser condescendents”, rebla.

Que grans institucions com la LSO, la Filharmònica de Berlín i el festival d'Ais hagin decidit arremangar-se en un projecte d'aquesta magnitud i que, a més, el pensin per a què es pugui fer a tot arreu és una gran notícia. A més, a diferència del que pot passar amb altres projectes comunitaris, el que importa aquí no és el procés, sinó el resultat final.

Per a Brnčić, el públic està demanant aquesta mena d'espectacles que impliquen, en certa mesura, veure's en escena. Però no per això, treballa amb menys intensitat l'emoció. “Preparo de manera molt tècnica l'acció escènica, com es projecta la paraula, com es diu el text, per a què es creï un necessari distanciament”, assegura. Amb una mica de distància, indica, elimines el punt de vista personal i s'aconsegueix que l'obra s'obri i pugui ser més universal.  “Aleshores, surt la veritat”, remata.

ELS PROJECTES COMUNITARIS DEL GREC
1. Akana, de Marta Galán: Un projecte socioeducatiu proposa a un grup de nois i noies gitanos muntar una proposta escènica multidisciplinària amb la implicació de les seves famílies i la seva comunitat.
2. BooMBeta: BooMBeta és el projecte d’arts vives aplicades del Graner, centre de creació. El projecte es desenvolupa en un context de proximitat (el barri de La Marina) i vol trencar la distància entre el que és popular i el que és experimental, sense renunciar a tenir un sistema cultural ric on es construeixin experiències estètiques valuoses i significatives. Es presenten dues peces, 'Vida laboral', de Claudia Faci. I 'Lección de economía', de Guillem Mont de Palol i Jorge Dutor, la Societat Doctor Alonso i Los Torreznos.
3. Rebomboris, de Marta Vergonyós i Marta Galán: El projecte, una proposta escènica col·laborativa, pren com a punt de partida i material de referència una extensa xarxa de cures compartides i suport mutu entre dones que ja va existir al barri i que recuperen en les seves investigacions les historiadores Isabel Segura i Milagros Rivera.
4. Caravasar: Una experiència escènica participativa en la qual han participat veïns i veïnes del barri del Poble-sec, que han treballat amb professionals de la dansa com Jordi Cortés, Eva Vilanova i Glòria José.
5. Gala, de Jerôme Bel: L'espectacle fa créixer les expectatives del públic i esborra les fronteres entre l'èxit i el fracàs d'una representació, en suggerir que el teatre és comunitat, tant a l'escenari com a fora. Un tour de force especialment entretingut i realment radical.
6. Escola d’estiu de l'ICAF: Considerat el festival d'art comunitari més gran del món, l’International Community Arts Festival (ICAF) aplega cada tres anys a Rotterdam, Holanda, creadors de tot el món. El festival té un caràcter contemporani, creatiu i internacional i inclou espectacles i espais performatius d'arts comunitàries de petit i gran format, a més de trobades, tallers i ponències que permeten la interacció entre els participants.