Per Andreu Gomila

El polvorí del Pròxim Orient fa dècades que, malauradament, no perd actualitat, tampoc teatral: des d’aquell llunyà 'El meu nom és Rachel Corrie', que va interpretar Marta Marco al Romea el 2010, fins a 'Tots ocells', de Wajdi Mouawad, que podrem veure al Grec 2024 amb direcció signada per Oriol Broggi. Però si una cosa té el moment actual, sobretot des de fa una quinzena d’anys, és que s’ha desenvolupat força el teatre palestí contemporani. Per exemple, hi ha força autors que passen tot sovint pel Festival d’Avinyó o el KVS de Brussel·les.

Ahmed Tobasi:  és actor i director artístic de The Freedom Theatre de Jenín (Cisjordània) i va fer una gira per Catalunya el 2022 convidat per l’Associació Catalana per la Pau. El 2006 va fundar la institució que dirigeix. Va ser detingut a mitjan desembre del 2023 per l’exèrcit israelià. I no són pocs els problemes que han patit l’artista i The Freedom Theatre des que va néixer, tant per part de l’exèrcit israelià com de palestins integristes. Amb 'And here I am', protagonitzada per ell i escrita a partir de la seva vida per Hassan Abdulrazzak, va estar de gira per la Gran Bretanya i Noruega, entre altres llocs. També va participar en la producció del KVS belga 'Blood/Brothers'.

Bashar Murkus: fundador del Khashabi Ensemble i del Khashabi Theatre de Haifa, ciutat on va estudiar. En l’última dècada i mitja ha dirigit una vintena de muntatges que exploren temes complexos de caire humanístic i social. Va participar, el 2021, al Festival d’Avinyó amb 'The Museum', una peça coproduïda per teatres de Brussel·les, Berna i Gant en la qual dos homes, aparentment molt diferents, es qüestionen el significat de les seves accions. Un d’ells espera al corredor de la mort. Ha passat pel Théâtre de la Ville de París, el Romaeuropa Festival i el Kaaitheater de Brussel·les.

Dalia Taha: nascuda a Berlín i criada a Ramal·lah (Cisjordània), aquesta poeta i dramaturga palestina va estrenar-se al KVS de Brussel·les amb 'Made in China' i va arribar fins al Royal Court londinenc, on va fer una residència. Allà hi va poder estrenar 'Fireworks' el 2015, una peça que parla de la vida dels infants palestins durant el conflicte. També ha estrenat al teatre berlinès de moda, el Maxim Gorki.

'Dirty Story': aquesta obra del dramaturg nord-americà John Patrick Shanley, guanyador del Pulitzer, és de les més metafòriques que s’han escrit sobre el conflicte, ja que presenta al·legòricament la relació política entre Israel i Palestina com una relació sexual i sadomasoquista entre un home i una dona, Brutus i Wanda, escriptor i aspirant a escriptora, respectivament, i companys de pis. En un moment de l’obra, quan ja han entrat en escena Frank (ex parella de Wanda) i el seu amic britànic, Watson, la Wanda diu: “Anomena'm ‘Israel’!”. De sobte, es fa obvi que Frank representa els EUA i Watson interpreta Anglaterra, mentre que les hostilitats territorials al pis de Wanda i Brutus no són diferents de cert conflicte molt conegut del Pròxim Orient.

Edna Mazya: la dramaturga, guionista i novel·lista israeliana és un dels noms més destacats del teatre del seu país dels últims 50 anys. És autora de l’obra 'Games in the backyard', una peça terrible que explica la violació d’una noia per part de set nois en un quibuts del nord d’Israel. Per a molts, va suposar un abans i un després. També és autora d’'A family story', una obra que navega entre Europa i Palestina en els anys trenta, amb un rerefons social i polític molt dur.

'El meu nom és Rachel Corrie': es tracta d’una obra de teatre basada en els diaris i els correus electrònics de l’activista nord-americana Rachel Corrie, atropellada per un buldòzer israelià quan tenia 23 anys, mentre defensava una casa palestina a Rafah (Gaza). El material va ser editat conjuntament per la periodista Katharine Viner i l’actor Alan Rickman, que també va dirigir l’obra al Royal Court de Londres. Amb direcció de Mikel Gómez de Segura, Marta Marco va fer aquest monòleg de 70 minuts el 2010 al Romea.

'Incendis': l’obra de Wajdi Mouawad, que vam poder veure a casa nostra, al Romea, el 2012, amb direcció d’Oriol Broggi i amb Julio Manrique i Clara Segura com a protagonistes, és segurament la peça més ambiciosa i més complexa que s’ha estrenat al segle XXI sobre els conflictes del Pròxim Orient. Parla de la vida de dos germans bessons que creixen al Quebec i que descobriran uns orígens familiars duríssims corcats per la violència fratricida del seu país d’origen (el Líban). Mouawad va fugir d’una guerra i la guerra és un element persistent en les seves obres. Sempre diu que no es pot treure del cap que ell hauria pogut ser un dels milicians cristians que van assolar els camps de refugiats palestins de Sabra i Xatila el 1982 si no hagués marxat abans del Líban amb la família.

'Seven Jewish children': estrenada el 2009 al Royal Court de Londres, aquesta peça breu de la gran dama del teatre britànic contemporani, Caryl Churchill, és una de les més polèmiques de les últimes dècades. Aquesta resposta de Churchill a l’assalt de Gaza del 2008-2009 per part de l’exèrcit israelià explica set històries de set nens jueus, des de l’Holocaust fins als nostres dies. Molts la van titllar d’“antisemita”, però no van ser pocs els que van defensar-la, com el gran dramaturg nord-americà d’origen jueu Tony Kushner.

'Tierra del fuego': inspirada en un fet real, l’obra de l’argentí Mario Diament explica la història d’una exhostessa israeliana víctima d’un atemptat en què ella va resultar ferida i la millor amiga, morta. Vint-i-dos anys després decideix trobar-se amb el terrorista autor de l’atemptat, que està detingut en una presó de Londres, condemnat a cadena perpètua. El muntatge, dirigit per Claudio Tolcachir, va estar moltes setmanes amb força èxit a Matadero Madrid el 2016.

'Tots ocells': bojament enamorats, l’Eitan i la Wahida intenten resistir la realitat històrica a la qual s’enfronten. Però les coses van malament al pont d’Allenby, entre Israel i Jordània: Eitan és víctima d’un atac terrorista i entra en coma. És en aquest espai-temps suspès que rep la visita obligada de pares i avis, i és aquí que s’inflamen els dolors identitaris, el dimoni de l’odi i les ideologies retorçades i que els ocells de la desgràcia ataquen en picat el cor i la ment de cadascun. Broggi estrenarà aquesta obra de Wajdi Mouawad al Grec 2024.

'Two palestinians go dogging': encara que sembli mentida, també es pot fer comèdia sobre el conflicte. Això, almenys, és el que pensa el jove dramaturg londinenc d’origen palestí Sami Ibrahim, que el 2019 va estrenar al Royal Court 'Two palestinians go dogging', aquesta peça futurista. Som al 2043 i els protagonistes són la Reem i el seu marit, en Sayeed. La cinquena Intifada està a punt de començar. Però en un terreny disputat a prop del seu poble, Beit al-Qadir, aquesta parella està a punt de practicar sexe en públic (dogging).

'Via Dolorosa': el monòleg de David Hare sobre la pròpia experiència del dramaturg britànic al Pròxim Orient es va estrenar a Londres el 1998, amb direcció de Stephen Daldry i el mateix Hare interpretant el seu text. L’autor, de fet, va anar a Israel amb l’encàrrec d’escriure una obra sobre el mandat britànic de Palestina. Però, en tornar, va decidir que volia parlar del que havia viscut sobre el terreny i que ell mateix pujaria a l’escenari per explicar-ho.

SEGUEIX LLEGINT: 50 anys de Dagoll Dagom: “Sempre ens ha interessat més arribar al gran públic que a les minories selectes”