Per Andreu Gomila

Un migdia de gener, a la terrassa del bar del Teatre Lliure de Montjuïc, l'endemà de veure 'Begin the Beguine'. Tenim el creador flamenc Jan Lauwers, fundador de la Needcompany, disposat a parlar del que sigui amb Nao Albet i Marcel Borràs. Es coneixen molt bé, perquè han fet tallers plegats i, en certa manera, els joves admiren el mestre. Fins i tot comparteixen projectes. Dinaran espaguetis al pesto, patata i mongeta, i botifarra amb patates. Distesos, tranquils, confiats. Són de diferents generacions, però tenen molts punts de vista comuns sobre què és el teatre. En Nao i en Marcel presentaran 'Falsestuff' al Grec. La Needcompany ens hi oferirà 'Concert by a Band Facing the Wrong Way'.

Jan Lauwers: Què passa, a Espanya? Estic intentant provocar... Les noves generacions que es dediquen al teatre, igual que a França o Bèlgica, han estat educades per persones úniques, com Hortense Archambault i Vincent Baudriller a França, com Àlex Rigola, que entre el 2003 i el 2011 va programar molt bon material internacional. Fa quinze anys, a França, per exemple, la gent estava educada en el teatre clàssic. Sense risc. Les noves generacions han vist teatre clàssic, però han pogut anar a Avinyó a veure Jan Fabre, la meva obra, Castellucci... El que ha passat a França és molt bonic: fa quinze anys, estava morta. Aleshores, un munt d'artistes flamencs hi vam actuar, perquè no hi havia res. I ara podem parlar de l'onada francesa, perquè hi ha gent molt bona... Amb el Nao, per exemple, hi ha hagut molta connexió des del principi, des que vam fer un taller a Venècia. Fa quinze anys, m'esperava que les noves generacions em matarien.

Marcel Borràs: Encara ho esperes?
JL: No em vau matar i ara crec que els joves, com vosaltres, com Lisaboa Houbrechts, com Julien Gosselin, sou amics meus. Podem treballar plegats. Hi ha respecte mutu. No es tracta d'un mestratge meu cap a vosaltres. I això em fa molt feliç. Fa més de 30 anys que em dedico al teatre i, si no et desafies a tu mateix a connectar amb les joves generacions, et converteixes en un dinosaure. Jo he fet el que havia de fer i he fet la meva feina, he tingut reconeixement i em sento molt lliure. No sento cap pressió... Jo vinc dels 70, d'un teatre amb un 'background' molt polític. Els joves viuen una situació diferent, amb un 'background' polític diferent, interessos diferents... I estic aprenent molt.

Nao Albet: Nosaltres potser tenim una manera d'acostar-nos a l'art una mica diferent.
JL: La situació  és molt complicada. Estem fotuts i qui ho ha cardat tot és la meva generació, que és la que ara té el poder. El planeta se n'està anant en orris ecològicament. No hem fet bé la feina. I ara els he de dir als meus fills que el món és pitjor que quan era jove. Això no està bé... Quan parlem de democràcia, de sexe, de política, de terrorisme, d'immigració, tot és  diferent de com era fa deu o quinze anys... Per exemple, tenim moltes discussions amb la gent que treballarà amb vosaltres a 'Falsestuff', els Kuiperskaai. Potser s'equivoquen, potser estan agafant un camí erroni, però feu-ho i veurem què passa.

NA: De quina manera s'equivoquen?
JL: Estic més en contra de certes coses... Per exemple, quan nosaltres vam començar, primer amb Epigonen i després amb la Needcompany, no fèiem res més que això. No treballàvem amb ningú més, no fèiem cinema, perquè era dolent. I sobrevivíem. La vostra generació, en canvi, això no us preocupa: feu cinema i, si necessiteu diners, feu publicitat. Ho agafeu tot. Nosaltres no ho fèiem, això. No ho jutjo. És així. En el meu temps, les sèries de televisió eren molt dolentes. I ara, en canvi, n'hi ha de molt bones. Tot ha canviat. Tot és més obert. Per això és molt important que torneu a crear una posició extrema de nou. Heu de ser extrems... Ara, jo soc mainstream, treballo als grans teatres. Penso: no vull ser mainstream. Per exemple, estem fent funcions molt petites, per a 20 persones, a Brussel·les. La gent que m'ha fet venir aquí, per exemple, ni ho saben i segurament ho odiarien. Amb els espectacles fem diners i llavors fem el que volem... Tots vosaltres escriviu i podeu fer Shakespeare. El punt de vista de l'escriptor és molt diferent. Nosaltres començàvem en una tela en blanc.

NA: Quan vas començar, no escrivies?
JL: No. En els primers deu anys, les meves obres no tenien text.

The blind poet - Jan Lauwers & Needcompany (New Trailer, 2015) from Needcompany on Vimeo.

MB: Era teatre o era dansa?
JL: Mai no he fet dansa. Era teatre, però gairebé sense paraules. Era molt visual, amb la representació en el centre. Tot era molt físic. Molt agressiu. Ens vam fer famosos a Europa amb 'Ça va', en la qual rellegíem Canetti, que diu que l'alienació de la societat comença quan menges pollastre. Perquè compres un pollastre, no pollastre. El xou era així: teníem un pollastre, la Suzy, que era molt forta, i lluitava amb un altre pollastre. Era molt dur. Ens menjàvem el que perdia. El que guanyava, podia marxar. La Suzy sempre guanyava. Pujava a la taula quan preparàvem el perdedor. Després el posàvem al forn i la Suzy sempre baixava per mirar com el rostíem. Menjàvem i parlàvem. En acabar, marxàvem i deixàvem els focus oberts sobre la taula, amb tots els plats i les sobres. I la Suzy sempre hi saltava a sobre. Menjava pollastre. Vam anar a tot el món. I, és clar, vam tenir alguns problemes. Recordo a Holanda, que va venir-nos a veure el director que ens havia programat, amb un ull blau. Què passat?, li vam dir. He intentat retenir-los!, ens va dir. Hi havia hagut una bona batussa al teatre mentre fèiem l'obra. La següent funció la vam fer amb policia dins el teatre.

MB: La cosa no ha canviat gaire. Fa uns anys, a Rodrigo Garcia li va passar el mateix... Tu dius que ara les generacions podem dialogar, intercanviar informació. Tu tenies referents, quan vas començar? O et senties sol?
JL: No tenia cap connexió amb el teatre. Venia de les arts visuals. Havia vist les 'performances' de Joseph Beuys i Marina Abramović. El problema era que les 'performances' només les pots fer tu. I quan fas teatre, jo he de dir a altra gent que assumeixi un risc. Això no està bé. Un 'performer' es pot disparar un tret al braç, si ho vol. Però, com a director, no li puc demanar a un actor que es pegui un tret al braç... Recordo una 'performance' de Joseph Beuys, en què plorava. I vaig pensar: ho està falsejant! Està fent teatre! Aquí vaig fer el click: no faré 'performances', sinó teatre... No pots forçar un actor a fer una cosa perillosa que no ha triat ell mateix fer. Quan signes un espectacle, has de protegir els teus actors.

Andreu Gomila: Has frenat mai cap actor?
JL: Fa molt de temps, ho vaig haver de fer.

NA: Recordo que, a Venècia, ens parlaves molt de la producció i la reproducció de les coses.
JL: En vaig parlar l'altre dia amb Àlex Rigola, perquè sé molt bé la diferència entre producció i reproducció... Al taller que vam fer a Venècia, crec que en Nao tenia molts problemes per creuar la frontera. Sempre dic que hi ha diferents graus, del 0 al 3.

MB: 0 és no actuar?
JL: Sí, 0 és no actuar. 1 és actuar. 2 és accelerar. I 3 és histerisme... El grau 0, el natural, és molt difícil. Gonzalo Cunill ho pot fer, per exemple. Amb Juan Navarro, hem tingut moltes converses al respecte, sobre el metanivell, en el qual saps que estàs actuant i surts del personatge. L'Àlex em deia que hem de deixar d'interpretar personatges. I no hi estic d'acord. Hem de fer personatges diferents... En Nao és tècnicament molt bon actor, però de vegades això pot ser problemàtic, perquè s'amaga darrere de la tècnica. Per altra banda, necessites la tècnica per reproduir, encara que siguis un 'performer'. Has de trobar la mentalitat per reproduir de manera productiva. Has de portar el metanivell al 0.

NA: Creus que el millor és no saber què passarà en escena?
MB: En teatre, això és gairebé impossible.
NA: Potser no... Podries dirigir una obra sense que ningú sabés que podria passar?
JL: A Brussel·les, fem una cosa que es diu Needlabs. Per exemple, escric una obra nova, crec que està acabada. Dilluns li dono l'obra als sis actors de la Needcompany i divendres comença el xou. Són els Needlabs, que fem cada divendres. Tenen cinc dies per assumir-lo. Com que la confrontació amb el públic arriba molt d'hora, guanyes quatre setmanes d'assajos. Només pots fer això amb actors que saben realment on és el grau 0. Han de pensar: si agafes un text i el fas, estàs mort. I no has de pretendre ser el que no ets. No pots falsejar res... Hem fet 'Isabella's room' unes 250 vegades i sempre sembla el dia de l'estrena.

2004 - Jan Lauwers & Needcompany - Isabella's room (2004) - Trailer from Needcompany on Vimeo.

MB: El nivell 0 potser pot tendir a la no implicació dels actors, que a l'actor no li importi una merda el que està fent.
JL: Això és molt dolent... Els directors oficials gairebé no conviden mai els actors de la Needcompany. Els tracten com si fossin amateurs. Vam actuar al Holland Festival amb 'The Blind Poet', i hi va haver crítics que van dir que eren actors dolents, amateurs, que els haurien de prohibir...
MB: Ahir, quan vaig veure les actrius de 'Begin the Beguine', vaig pensar que tindrien un munt de feina. I em van dir que no.
JL: Pensen que no són actrius. És increïble.
MB: Però fan teatre, treballen amb un text...

AG: Potser és un problema educatiu, no només de l'educació dels actors, sinó de l'educació del públic, dels crítics, etc. Jo mateix em vaig criar amb el Lliure de Rigola, amb el teatre de Calixto Bieito i ara veig un teatre molt diferent. El canvi, en deu anys, ha estat increïble.
MB: En el bon sentit?
AG: Crec que en el sentit equivocat.
NA: La cosa és que ells ens van educar i les generacions joves no tenim on continuar treballant en el que creiem, per expandir les nostres idees.

AG: Potser heu de convertir-vos en companyies internacionals, com l'Agrupación Señor Serrano.
MB: Necessites aquesta confrontació tot el temps, perquè, si no, la partida s'haurà acabat. Si tothom fa el mateix... Jo he après un munt de coses del teatre clàssic per interpretar el grau 3. Hi ha actors extraordinaris que actuen en el grau 3. Crec que tant en Nao com jo extraiem moltes coses d'aquest teatre... Recordo que tenia 12 anys quan vaig veure el primer espectacle de Rodrigo García. Recordo molt bé aquell dia. Alhora, però, m'encanta veure aquests actors que fan Ibsen de manera clàssica.
JL: T'entenc perfectament. Ara faré d'advocat del diable. He treballat molt a Alemanya i Àustria amb actors clàssics, i per mi es gairebé impossible treballar amb ells. Poden fer-ho, però no volen fer-ho. Un actor alemany molt famós em va dir: els meus cabells són privats, quan soc fora de l'escenari, no vull que em reconegui ningú ; quan interpreto un personatge, esdevinc aquest personatge, que no soc jo, ja que el meu ego i la meva personalitat són privats i no tenen cap mena d'interès. És una idea molt bonica, dir: vull desaparèixer perquè no soc interessant i el meu personatge ha de ser interessant... Els actors que diuen això solen ser els actors més arrogants, els que tenen l'ego més gran.
NA: Crec que és una qüestió d'edat.
JL: Alhora és interessant. El que està fent Kuiperskaai, per exemple, és anar més i més cap al grau 3. Heu vist '1095'?
NA: No. Però sí vaig veure 'The Winter's Tale' i crec que sí, que van molt cap al grau 3.
JL: Si veus totes aquestes sèries de Netflix d'avui dia, totes les pel·lícules, en què els actors es transformen totalment, estil Tom Hardy, Daniel Day-Lewis... El meu fill Victor em diu: jo em vull transformar totalment, és divertit. Si combines el grau 0 amb això, pot ser interessant.

AG: La gent de la vostra generació sou els grans herois, perquè esteu als grans teatres. Potser la generació de Nao i Marcel ho tindran molt més difícil?
JL: Tota la gent de la meva generació treballa molt. Treballa més que fa vint anys. Quants anys teniu?
MB: 27.
JL: I feu 'Falsestuff', que és una gran producció. Quan jo en tenia 27, no podia fer res com això, a cap festival del món. El meu primer salari va ser molt més tard. Lisaboa, també, té una feina a temps complet. Ara us ajuden abans. I hi ha moltes produccions. Nosaltres, estàvem sols, al principi. Hi havia els directors de teatres de ciutat que no viatjaven. I vam haver d'ocupar els festivals. Però tot torna i ara els directors de ciutat ens estan matant. Hi ha teatres molt poderosos.
NA: No tot és així. A Espanya, per exemple, l'Agrupación Señor Serrano no té cap institució espanyola que els recolzi.
JL: El que volia dir és que els directors de ciutat estan ocupant els festivals. Amb el Goethe Institut al darrere. Et poso un exemple: fa un parell d'anys havíem d'anar a Rio de Janeiro, a actuar durant dues setmanes i, de cop, vam rebre un correu electrònic en què ens deien que havien canviat de parer. Després, veus el programa i tot és alemany. Hi ha la Schaubühne, que hi va amb 40 persones totes pagades pel Goethe. Nosaltres som dotze. Però els resulta molt més barat portar-los a ells. I els Serrano són només tres!

MB: A Bèlgica també hi ha ajudes perquè les companyies viatgin, oi?
JL: Cada país té una política diferent.
AG: Si és que hi ha una política al respecte; perquè aquí, per exemple, no n'hi ha.
JL: A Flandes, no estan malament. Han donat suport a Platel, Fabre, Anne-Teresa i a mi, a artistes independents, cosa que és bastant única. Donen suport a companyies i no a edificis.
MB: Aquí necessites ser una productora. A més, has d'omplir teatres. Si demanes una ajuda, et demanen aforaments del 80%.
JL: A Flandes, mai. La diferència és gran. Al manifest de la Needcompany diu: la Needcompany existeix per fer possible l'obra de Jan Lauwers. Punt. Ara som jo, Grace Ellen Barkey, Maarten Seghers donem suport a Kuiperskaai. Necessitem més diners i demanem més diners, per fer possible l'obra dels artistes. Els diners van a parar de veritat a la gent.
MB: Aquí et diuen: fes teatre, omple teatre, i tant se'ls en dona, què fas. Per això, la gent esdevé convencional. Potser molts comencen intentant fer el que volen fer, però al final busquen allò més comercial.
NA: I també passa amb els teatres públics, que han de tenir el 80% d'ocupació, cosa que vol dir que no programen el que realment volen.
JL: Però... Què vol dir 'comercial'?
NA: Hi ha teatres que ara són més comercials que abans i tenen més públic, cert, però la mitjana d'edat és molt més alta.
MB: A mi no m'agrada fer servir la paraula 'comercial', perquè crec que nosaltres fem peces populars per a la gent de nostra generació.
JL: És una paraula difícil. Oblidem la paraula 'comercial'... Mireu, jo he treballat al Burgtheater a Viena, que és un teatre molt conservador. En un dia assolellat, vaig anar-hi, a les dues de la tarda, amb les terrasses plenes de gent, i hi havia 2.000 persones escoltant un paio que llegia 'Faust'. I vaig dir: uau, aquesta gent deixa les terrasses per ficar-se en una habitació fosca per escoltar 'Faust'. Què bonic és això! Això és conservador, convencional, comercial...
NA: Al final, és una qüestió d'educació.
JL: Per això m'encanta quan els joves feu 'Hamlet', qualsevol Shakespeare. Això, a la meva època, era impossible. I és fantàstic. Perquè és part del nostre passat cultural. Quan una cosa és bona és bona. Si és comercial, potser és una coincidència.
 

Needcompany's Trailer from Needcompany on Vimeo.

AG: Què ha de tenir un actor per treballar a la Needcompany?
JL: La persona en ella mateixa és el més important. Després ha de tenir un nivell professional molt elevat. I amb això no vull dir que hagi de tenir un màster. Crec més en el sistema de tallers de teatre que en el sistema d'escoles de teatre. Les escoles són institucions. M'agrada més la idea d'anar al taller d'un artista i aprendre... També ha de saber què és el grau 0 i tenir un carisma natural. Això vol dir: soc a l'escenari i t'agrada mirar-me.
NA: Hi ha directors famosos que no semblen gaire interessats perquè miris els seus intèrprets.
JL: Cadascú té la seva manera d'acostar-se al teatre. El meu, ara mateix, és més a prop d'explicar històries. M'agrada explicar històries. Quan escric, sé per a qui escric. Escric per a gent específica... Estic enamorat de debò de la bona interpretació. Quan veig una bona interpretació, m'ho passo molt bé. En això, estic d'acord amb tu, Marcel: encara que sigui en una obra clàssica, si veig un bon actor, puc dir que ha estat el meu dia. Què bonic és el teatre, oi? Què bonic és asseure's en una sala i veure algú que està fent alguna cosa gran. M'agrada pintar, fer altres coses. Però fer teatre és una cosa tan gran... És la forma artística més bella. I encara hi ha moltes coses per descobrir.

NA: El context social sempre incideix en els artistes. Tens raó, potser, quan dius que tu i jo som de la mateixa generació, però ens apropem als conflictes de manera diferent. Per exemple, quan parlem de la subversió o de la radicalitat...
JL: Tens raó. Tot ha canviat tan ràpid en els últims temps. Ara qüestionem moltes coses, com la democràcia, fins i tot la idea del terrorisme. Als anys 70, hi havia terroristes que eren bona gent, que volien canviar el món. No volien matar gaire gent i en van acabar matant molta. Sempre he estat en contra de matar gent. Avui dia, no pots ni imaginar-te ser simpàtic amb un terrorista... Pensem en això del radicalisme i no penso que en el meu temps vam ser més radicals que vosaltres.
NA: Ho éreu, potser, per diferents raons.
JL: Per crear bellesa, energia. És això el que fem. Dins el nostre temps... Ara he de fer 'L'incoronazione di Poppea' de Monteverdi. Si llegeixes el libretto, veus que és una cosa tan amoral, amb Neró matant tothom. És la primera òpera on l'argument és important i el text diu que si no tens sort en néixer, no culpis ningú, més enllà de tu mateix. Això és feixisme. Si ets pobre, és culpa teva. Poppea diu això. El contingut és amoral. Però va canviar totalment la manera d'escoltar música. Aquell moment, a primers del segle XVII, devia ser brutal. Hi havia Shakespeare, Monteverdi, Rubens... Avui, 2018, hem de canviar moltes coses de manera radical i és per això que penso que heu nascut en un bon moment. Hi ha coses que estan canviant i vosaltres ho heu de fer. Heu de pensar de manera radical. I no heu de ser massa organitzats i saltar cap a la fosca.
MB: Crec que la radicalitat té a veure amb tu mateix, que té més a veure amb prendre riscos que...
NA: ...el que significa l'artefacte per a la societat.
MB: La radicalitat neix en tu mateix.
JL: És molt esperançador. La vostra generació, que ve del món digital, de Facebook i de tot això, i fa teatre, quan no caldria, perquè pots comunicar-te amb qualsevol persona sense ni tan sols veure-la, ni conèixer-la. En canvi, aneu a una sala a veure algú fer teatre. Que el teatre sigui en viu és un aspecte guanyador, de nou. Això és molt bonic.