Edició teatral: nous escenaris per a la literatura dramàtica
Per Marina Laboreo
Les iniciatives d’edició teatral en català s’han multiplicat al llarg de l’última dècada i, tot i que les xifres de vendes i de lectura són molt discretes, la literatura dramàtica viu un moment dolç de reconeixement, gràcies a la complicitat creixent entre autors, lectors, editorials, sales de teatre, llibreries, biblioteques, mitjans de comunicació i institucions. El text teatral deixa de tenir així una funció únicament subordinada a l’escena, per afirmar-se com a creació autònoma amb entitat pròpia que alhora permet preservar la memòria de les arts en viu. Ens en fa una anàlisi la periodista, editora i traductora literària Marina Laboreo.
Ara fa deu anys, l’emblemàtica llibreria Millà, especialitzada en teatre, abaixava la persiana i progressivament desapareixien col·leccions regulars dedicades al text teatral com “El Galliner” d’Edicions 62, “Óssa Major” de Proa, “Teatre” de Tres i Quatre i “En Cartell” de la Sala Beckett. Coincidint amb la crisi financera que va esclatar el 2008, quedava un panorama realment desolador per a l’edició de teatre en llengua catalana que, lluny d’esdevenir crònic, ha trobat el camí per revifar.
Una panoràmica recent de l’edició teatral
Arola va ser pràcticament l’única editorial que va resistir aquells anys i que encara apostava per la publicació de teatre de manera militant a través de la col·lecció “Textos a part”, activa des del 1998 i que actualment compta amb més de 300 llibres publicats. Tot això, també gràcies al naixement de dos projectes ambiciosos, fruit del vincle amb el Teatre Nacional de Catalunya, que continuen sent cabdals per a la difusió del text teatral. D’una banda, “Llegir el teatre” (des del 2013), en col·laboració amb el Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, per tal de fomentar-ne la lectura mitjançant clubs de lectura, que la temporada anterior va celebrar-se a 128 biblioteques i que acumula més de 98.000 lectors. De l’altra, les antologies que formen part de “Teatre reunit” (des del 2017), que tenen com a objectiu preservar i fer accessible sobretot el patrimoni dramàtic català.
Amb la voluntat de revifar el panorama de l’edició de literatura dramàtica, l’any 2016 s’hi va sumar Comanegra en aliança amb l’Institut del Teatre, que tenia el propòsit de recuperar la publicació de textos teatrals que havia abandonat anys enrere; així va néixer la col·lecció “Dramaticles”, que des d’aleshores ha editat una cinquantena de volums entre autoria catalana i traduccions, tant d’obra clàssica com contemporània. També publiquen teatre de manera regular o n’han publicat els darrers mesos editorials com Adesiara, Bromera, Lleonard Muntaner i Prometeu, juntament amb les col·leccions “Bernat Metge” de La Casa dels Clàssics i “Arxiu Canprosa” d’Edicions del Forclòs (en versió digital), de la mateixa manera que ho fan el Teatre Nacional de Catalunya, la Sala Beckett o la Sala Flyhard, per vendre especialment a les mateixes sales. Hi ha edicions que tenen la gràcia d’arribar al mercat coincidint amb els muntatges, i altres que han estat treballades de manera més reposada i compten amb paratextos, com ara pròlegs o epílegs, per complementar la lectura.
Les iniciatives de publicació continuen creixent, i aquest primer trimestre del 2025 se n’han presentat dues de noves que confirmen la bona salut de l’edició teatral en català: la col·lecció “Llum de guàrdia”, impulsada per Comanegra i el Teatre Lliure, que reprèn la tasca d’edició de textos dramàtics lligada a les estrenes, i que vol fomentar l’encreuament de públics, així com la col·lecció “Zona d’emergència”, editada per l’Institut del Teatre amb Galés i centrada en veus històricament minoritzades.
El valor cultural de la literatura dramàtica
L’Associació Catalana de Dramatúrgia, creada després de la pandèmia, revelava l’any 2022 que el 81% dels socis no tenia la dramatúrgia com a font principal dels seus ingressos. Una dada que podem acompanyar de les xifres de lectura de textos teatrals, que oscil·len entre el 0% i el 0,9% al llarg de la darrera dècada segons les dades del Gremi d’Editors de Catalunya. És per això que el repte de l’auge de la publicació de literatura dramàtica és consolidar la seva presència en el conjunt del sistema literari català, trobar nous lectors i superar la condició de forma secundària que tradicionalment se li ha atribuït, tot i tractar-se, juntament amb la narrativa i la lírica, d’un dels tres gèneres literaris clàssics. La popularització de l’edició de teatre, d’altra banda, obre les portes als dramaturgs a desvincular-se del sistema de producció teatral actual, ja que difícilment escriurien obres molt extenses o per a molts personatges, imaginar els seus textos editats i no només muntats, així com ser acollits pel sector editorial com a escriptors de la mateixa manera que ho són els novel·listes o els poetes.
Valorar el text teatral vol dir no reduir-lo a una funció únicament subordinada a l’escena, sinó concebre’l com una creació autònoma amb entitat pròpia que fa de la incompletesa un tret formal característic. La literatura dramàtica té la particularitat de ser una forma que vol ser una altra forma: una escriptura que dota el text d’una integritat escènica que no té, però a la qual sí que fa referència amb l’al·lusió explícita o implícita al muntatge futur, de manera que requereix la col·laboració del lector. És així com el lector de teatre de seguida n’esdevé còmplice, i la seva imaginació entra en una fase creativa sovint més elevada que quan llegeix altres gèneres literaris, per tal de completar l’operació que se li demana. Les possibilitats de la lectura teatral són àmplies i diverses: des del gaudi literari a l’hora d’imaginar escenaris o la creació de nous espais de reflexió i debat, consubstancials al fet teatral, fins a la rellevància en el camp educatiu que podria evitar que desaparegués radicalment l’hàbit de llegir teatre un cop superada l’etapa escolar.
L’eslògan que afirma que “el teatre també es llegeix”, popularitzat a França per les Éditions Théâtrales als anys vuitanta, comença a ser una obvietat ara que tenim múltiples iniciatives que posen el focus en l’edició teatral. Tot i que, a banda de la reivindicació del teatre com a gènere, també és interessant afirmar la literatura dramàtica des de la ficció, malgrat la tendència creixent a valorar la veritat i el que és real al teatre. Hi ha llibreries que han ampliat les seccions de teatre per donar resposta a l’increment de títols, mitjans de comunicació que comencen a naturalitzar un espai per al text teatral i institucions que aposten per la internacionalització de l’edició de la dramatúrgia catalana, com l’Institut Ramon Llull, que tot just ha posat en marxa una nova línia d’ajuts per a aquelles editorials que la publiquin en altres llengües.
Els textos teatrals no apareixen a la gran majoria de llistes de recomanacions de Sant Jordi, ni tampoc ho faran a les llistes de llibres més venuts, però l’impacte d’un gènere minoritari com el teatre és de tipus cultural i difícilment passarà per la xifra de vendes. El conjunt de les iniciatives esmentades proposa una pluralitat de veus dramatúrgiques per satisfer una àmplia varietat de gustos: obres en cartell per llegir abans o després de l’experiència escènica, antologies de dramatúrgia catalana, traduccions de teatre estranger contemporani, peces clàssiques i títols guanyadors de premis teatrals, per citar-ne alguns exemples. A diferència de l’espectacle teatral, que és efímer i només existeix en el moment present, el text és el que perdura i funciona com a arxiu i llegat.
CONTINUA LLEGINT: Novel·la i teatre. Maneres d'eixamplar l'escena