Per Andreu Gomila

Xavier Albertí és un dels grans coneixedors del teatre clàssic europeu. Des del TNC, que va dirigir del 2013 al 2021, va impulsar una nova mirada al patrimoni teatral català. Ara fa dos anys que és el dramaturg resident de la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC). Es va estrenar dirigint amb 'El príncipe constante' i ara arriba al Grec amb 'El burlador de Sevilla', una peça del primer terç del segle XVII atribuïda a Tirso de Molina i que va suposar el naixement del mite de Don Joan que després van reelaborar Molière, Da Ponte, Goldoni, Lord Byron, Puixkin i molts altres, fins a Palau i Fabre. A més, és el primer cop que Albertí fa un Grec des del 1995, quan hi va estrenar l’'Antoni i Cleòpatra' de Shakespeare.

EL PRIMER DON JOAN
Amb trenta anys de carrera damunt les espatlles i moltes obres dirigides, era estrany que Albertí no s’hagués enfrontat mai al mite de Don Joan, tan present en el teatre europeu del segle XVII ençà. “Volia tenir alguna cosa a dir”, assegura. “És una obra de dimensió falsa, més gran del que sembla, i volia oferir-ne una visió”, afegeix. Ara que ja l’ha assajada i n’ha fet algunes representacions amb públic a Madrid, té clar que li ha donat un caire inesperat, ja que molta gent li ha confessat: “No sabíem que l’obra parlés del que parla”.

"La virginitat de la dona era l’element clau de la repressió; tot passava perquè la dona arribés verge al matrimoni, i 'El burlador' ataca la línia de flotació d’aquella societat"

UN SEGLE DE CANVI
La perspectiva del segle XVII li va oferir la clau de volta, a Albertí. “Els artistes i pensadors de l’època comprenen que aquest segle ha de canviar totalment la història: el déu salvífic deixa d’estar en primer pla, hi ha un nou coneixement humà, neix la borsa, tenim Hume, el 'Leviatan'... És el segle que obre les portes a la modernitat”, afirma el director. Afegeix que queda clar que el seu autor havia tingut accés a una gran biblioteca amb llibres científics i filosòfics que demanaven una reforma.

LA LECTURA
Fins a aquella època, recorda Albertí, “la virginitat de la dona era l’element clau de la repressió; tot passava perquè la dona arribés verge al matrimoni, i 'El burlador' ataca la línia de flotació d’aquella societat, proclama que tot això s’ha d’acabar”. Per al director, la peça escenifica “el xoc brutal entre moral i ètica” i demana “una reforma dels pactes de convivència”.   

"'El burlador' precedeix Nietzsche quan a l’obra es diu que Déu no existeix"

En lloc de posar el focus en la masculinitat abusiva de Don Joan, que és la lectura típica, Albertí s’ha decantat pel costat filosòfic. “'El burlador' precedeix Nietzsche quan a l’obra es diu que Déu no existeix, perquè, al final, el Comendador li nega el perdó a Don Joan i, per tant, nega la idea d’un Déu que al final de la vida t’ho perdona tot.” Per això, avança Albertí, la funció acaba amb una imatge sagramental, amb tothom assegut a taula disposats a menjar-se el cos de Don Joan.

LA VERSIÓ
Enfrontar-se a 'El burlador de Sevilla' no és fàcil, sobretot perquè no se sap ben bé qui la va escriure. Històricament s’atribuïa a Tirso de Molina, però passa que hi ha una obra anterior, d’Andrés de Claramonte, titulada 'Tan largo me lo fiáis', que és molt semblant al clàssic. “Són dues obres separades per quinze anys de diferència que comparteixen el 50% dels versos”, explica Albertí. El director es queda amb l’opinió del professor de la Universitat d’Ottawa José María Ruano de la Haza, que creu que els dos autors no es van copiar, sinó que la font del plagi prové de l’actor que interpretava el paper de Catalinón, el bufó, ja que les escenes on intervé són idèntiques en les dues obres.

Albertí, però, ha utilitzat les dues peces per bastir el seu 'Burlador' i fins i tot ha mirat diverses versions contemporànies escrites per José Hierro o Carmen Martín Gaite, entre altres. N’ha eliminat uns quants personatges i hi ha afegit una petita escena de 'La dama del olivar', de Tirso. I no ha oblidat la música que va compondre Mozart per a 'Don Giovanni'.

UNA COMPANYIA CLÀSSICA CATALANA
L’experiència a la CNTC està sent molt profitosa per al director català, ja que està redescobrint el teatre clàssic espanyol, un dels grans patrimonis del teatre europeu, i està coneixent a fons una estructura que el defensa amb dents i ungles. “És una gran companyia d’actors que treballen un patrimoni fascinant”, exclama. Des que va marxar del TNC, Albertí reivindica que vol una companyia semblant a Catalunya. “Vull una estructura estable que promogui el nostre patrimoni”, afirma. Se’n sortirà?

SEGUEIX LLEGINT: Amir Reza Koohestani: “Hem oblidat les lliçons de la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial”