Per Andreu Gomila

En sis anys, Didier Ruiz ha estrenat cinc espectacles a Barcelona. Poca broma per al director francès d'arrels catalanes. I és que el que fa ell ho sap fer molt poca gent. Es va estrenar a casa nostra al Grec 2015 amb '2015 com a possibilitat', una peça on donava veu a diferents joves del Raval. Amb 'Trans (més enllà)' (Teatre Lliure, 2019) va portar Barcelona al Festival d'Avinyó. Ara, al CCCB, dins la programació del Grec 2021, estrena 'Dale recuerdos XXXVI (Je pense à vous)' una obra construïda amb nou iaios d'origen africà, barcelonins de fa dècades.

Quin és el càsting de 'Dale recuerdos XXXVI (Je pense à vous)'?
Són set homes i dues dones, amb una mitjana d'edat que volta els 70 anys. Venen de sis països diferents: el Marroc, Senegal, Guinea Conakry, Guinea Equatorial, Ghana i Camerun.

Com els has trobat?
M'han ajudat diverses associacions i no ha estat fàcil, ja que no són tantes, les persones grans d'origen africà que viuen a Barcelona. En total en vaig veure onze  i, finalment, n'he inclòs nou. És important que la gent encaixi en la proposta, que tinguin ganes de parlar, de parlar d'ells, sobre què vol dir ser migrant avui dia. Encara que faci molt de temps que viuen aquí, sempre seran migrants.

"No puc oblidar que el 2021 la migració ens arriba a la porta de casa, amb un Mediterrani que és la tomba a cel obert més gran del món. No podem obviar-ho"

Ha canviat la teva idea així que has començat a assajar?
Al principi, pensava que seria un 'Dale recuerdos' clàssic, amb records seus d'aquí i d'allà, però ara veig que és més important que parlin de l'odissea, d'aquest viatge que van emprendre fa anys i que no s'acaba mai, més que de la nostàlgia. Per mi, aquesta obra és molt política. Tinc sensibilitat amb el tema perquè soc net de migrants. I, per tant, és una cosa que porto a dintre, d'una manera o d'una altra. I no puc oblidar que el 2021 la migració ens arriba a la porta de casa, amb un Mediterrani que és la tomba a cel obert més gran del món. No podem obviar-ho. I m'havia de demanar: com els acceptem, com els mirem, com els considerem. Tots, tots, en tenim alguna responsabilitat.

Com viuen la situació actual els teus 'personatges'?
Tots porten entre quinze i 50 anys a Barcelona. I, per ells, el que està passant al Mediterrani és un drama. Creuen que es manté una mentida, de la qual ells en va ser víctimes: això no és el paradís. Alguns són molt activistes al respecte. Creuen que el desenvolupament s'ha de fer allà, a Àfrica, i que són els africans els que han de fer alguna cosa perquè la gent no marxi.

Els pesa més el passat o el futur?
Pesa més el present. El passat és bonic perquè parlen de l'Àfrica perduda, dels tam-tam, de l'àvia que explica històries amb la lluna plena. Però tot això és molt tòpic. Així com el xoc que tenen quan arriben a Europa. El mateix que té un pastor quan baixa de la muntanya a la ciutat per primera vegada.

Com ha estat el procés d'assaig?
He anat a l'essencial, mirant de no perdre temps en coses que no m'importen. I l'essencial és com parlen de nosaltres, com parlen de mi, que soc políticament i socialment actiu.

"Al final, parlem de gent sense terra que viu en un lloc amb un idioma que no és el seu, que viu una vida que no és la seva"

Barcelona és com la resta d'Europa pel que fa a l'acollida de migrants africans?
La diferència principal passa per la història. França, que és el meu país, té una història molt més llarga al respecte. Els primers africans van arribar durant la Primera Guerra Mundial. I, per tant, estem més acostumats a viure la diversitat cultural. Aquí, en canvi, la migració internacional és més recent i la societat no hi està acostumada.

Aquí s'està fent millor el procés d'integració?
No ho sé. Al final, parlem de gent sense terra que viu en un lloc amb un idioma que no és el seu, que viu una vida que no és la seva. I això passa a tot arreu.

Et sents afortunat d'haver pogut tirar endavant cinc obres en sis anys a Barcelona?
Barcelona, ara mateix, és casa meva. És molt fàcil contactar amb la gent, amb els directors dels teatres, a diferència del que passa a París. Aquí és senzill parlar-li, tot i que després costa més arribar a algun lloc... No em puc queixar, tanmateix. Quants directors de fora han pogut treballar tant aquí? Potser que parli català ha ajudat, és clar. I que vinc amb una manera diferent de veure el teatre.

"El teatre és un acte polític que serveix per fer que la gent estigui despistada, vertical i viva"

Has treballat amb joves, amb gent gran de diferents barris, amb transsexuals i ara amb immigrants africans. Segur que coneixes el substrat de la ciutat més bé que molts barcelonins!
Tinc una lectura molt àmplia de la ciutat. Em sento molt viu, aquí. Potser perquè he pogut llegir Barcelona, una ciutat que ha canviat moltíssim des que hi vaig venir per primera vegada. Ara, arran de la pandèmia, la torno a veure com m'agradava i no com aquella ciutat que corre darrere el turisme barat.

I la lectura social?
A París, tenim sempre la possibilitat de veure la barreja. Quan agafo el metro, veig la diversitat. Aquí, no. I això que Barcelona ho té tot per guanyar amb la barreja... Recordo la Barcelona desapareguda d'abans dels Jocs Olímpics, amb la Rambla que era un teatre de dia i de nit. Ara sembla una ciutat més europea que catalana.

Què és per a tu el teatre?
És un acte polític que serveix per fer que la gent estigui despistada, vertical i viva. Quan entres en un teatre, creuss que, en sortir, seràs o pensaràs diferent. Si això no passa, és millor quedar al bar amb els amics. El teatre és un art per fer preguntes sobre el món. El meu teatre participa d'això.

I com veus el teatre barceloní?
Hi veig un panorama molt viu. La programació del Grec, n'és un exemple. Voldria veure'n tots els espectacles.

SEGUEIX LLEGINT: Grans companyies, grans autors. Els altres clàssics del Grec 2021