Per Andreu Gomila

La regió d'Àsia Pacífic té una manera de fer teatre pròpia i més antiga que l'europea: diuen que data de l'any 1.500 aC! El Grec 2018 tindrà el focus posat en aquesta zona del món, la més poblada i la que té més empenta no sols en l'àmbit econòmic, sinó també en els reptes socials i artístics. Per això hem preparat, perquè aneu agafant gana, un diccionari essencial. D'entrada, heu de saber que, a diferència de la tradició europea d'arrel grega, al teatre asiàtic clàssic mai no s'escriu l'obra primer, cosa que vol dir que la història no és el més important. S'hi combina cançó, dansa, narrativa i grans interpretacions.

Ballet Nacional de Xina: fundat el 1959, és un dels estendards culturals de la República Popular. El dirigeix Feng Ying, que treballa els ballets europeus dels segles XIX i XX, i peces creades a la Xina. El 2008, va fer una visita remarcable al Mercat de les Flors, sota la direcció d'Akram Khan. Ha atorgat al llarg dels darrers 45 anys una gran importància a lexploració i lacumulació de coneixement sobre el ballet, raó per la qual avui dia disposa dun extens repertori i es pot vantar dhaver format amb èxit diverses generacions dexcellents artistes.

Bancil, Parv: dramaturg indi arrelat a Anglaterra, mort fa uns mesos a l'edat de 50 anys, ha estat una de les veus més potents de l'últim quart de segle quan parlem de les relacions est-oest i de la integració dels immigrants asiàtics a Europa. Provinent de la cultura underground i hereu del teatre in-yer-face, en destaquem les obres 'Ungrateful Dead' i 'Papa was a bus conductor'. No l'hem vist mai a Barcelona, tot i que el 2002 va dirigir la gala dels MTV Awards que es va celebrar a la ciutat.

Beijing Dance Theater: el coreògraf Wang Yuanyuan i els artistes visuals Tan Shaoyuan i Hanjiang van crear aquesta companyia el 2008 a la capital xinesa, per convertir-se en una de les 'troupes' més potents i avantguardistes de la regió, amb una presència important a Europa i els EUA. A primers de desembre, Marcos Morau, coreògraf de La Veronal, hi estrena una peça nova.

Bunraku: teatre de titelles japonès creat a Osaka al segle XVII, en el qual hi ha marionetes, música i cantants. El tema preferit del Bunraku són els suïcidis per amor i el seu autor més important és Chikamatsu Monzaemon (1653-1725), que sovint és anomenat el Shakespeare del Bunraku, ja que va escriure un centenar d'obres.

Butoh: arran dels bombardejos atòmics sobre les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki, Kazuo Ohno i Tatsumi Hijikata van crear el 1950 aquesta dansa que és un ball cap a la foscor i busca un cos nou on el dolor és el centre de l'expressió artística. És l'estil de dansa japonesa que més impacte ha tingut en el món contemporani. És una reflexió del cos sobre el cos, basat en moviments lents i reflexius. Yoshito Ohno, fill de Kazuo, ha vingut sovint a Barcelona i el març del 2014 va impartir un taller de butoh al Mercat de les Flors. Un altre dels clàssics del butoh que ha vingut sovint a la ciutat és Sankai Juku, que va participar al Grec 1981, i va passar pel Mercat de les Flors el 2008. Andrés Corchero o Cesc Gelabert han estat molt influïts pel butoh.

Chen Shi-Zheng: nascut a la Xina el 1963 i resident als EUA des de 1987, Chen és sens dubte l'artista escènic xinès amb més nom als EUA. Va començar com a actor a l'òpera xinesa i ha estat capaç de barrejar amb èxit la tradició occidental i oriental, amb treballs com 'Monkey, Journey to the West, que va estrenar a París amb el cantant de Blur, Damon Albarn. Les seves obres més famoses són les adaptacions de 'Snow in june' i 'El Pavelló de les Peònies', de Tang Xianzu, autor xinès del segle XVI. Ha dirigit el repertori operístic europeu a tot el món.

Cloud Gate Dance Theatre of Taiwan: fundat per Lin Hwai-min el 1973, és la companyia de dansa contemporània més important de la regió Àsia-Pacífic. Beu de la mitologia local i incorpora als seus moviments des del tai-txi al ballet. Al Grec 2007, vam poder veure 'Moon water', una peça que va deixar tothom bocabadat per la seva bellesa.

Gao Xingjian: nascut a Ganzhou el 1940 i exiliat a França, va ser el primer premi Nobel de literatura xinès (2000). Autor d'una quinzena d'obres de teatre, molt influïdes pel teatre de l'absurd i Samuel Beckett, està editat en castellà sota el títol 'Contra los ismos' (El Cobre Ediciones). El 2016, la Fundació Romea el va convidar per celebrar el Dia Mundial del Teatre.

Ji Junxiang: dramaturg xinès del segle XIII i autor d'una de les obres més representades a tot el món en els últims anys, 'L'orfe del clan dels Zhao', que va dirigir Oriol Broggi al Teatre Romea la primavera de 2014.

Jin Xing: ballarina i coreògrafa xinesa, es va formar en dansa tradicional per després educar-se a Nova York sota les ordres de Merce Cunningham, i Martha Graham. Després va fundar la Shanghai Jin Xing Dance Theatre, que volta per tot el el món, i del Beijing Modern Dance Theatre . És una figura pública molt important, ja que va ser la primera transgènere xinesa a rebre l'autorització governamental per canviar de sexe.

Kabuki: teatre tradicional japonès nascut a Kioto a primers del segle XVII, aleshores representat exclusivament per dones, que feien tant els papers masculins com els femenins. Avui dia és la forma teatral més popular del Japó, els intèrprets del qual són estrelles del cinema i la TV. És molt estilitzat i alguns personatges surten a escena molt caracteritzats i sovint les funcions duren 24 hores.

Karnad, Girish: nascut el 1938 a Maharashtra, és un dels dramaturgs indis de més renom, amb l'obra completa traduïda a l'anglès, director d'una trentena de films, guardonat amb nombrosos premis i molt present en la vida social i polític del país, sobretot per no tenir pels a la llengua.

Kathakali: forma tradicional del teatre ballat indi originat a Kerala cap al segle XVII, caracteritzat per fer servir màscares i un maquillatge i un vestuari molt carregat.

Khan, Akram: el coreògraf britànic d'origen bengalí és l'home que més s'ha endinsat en les relacions entre Orient i Occident en el món de la dansa contemporània. Molt present a Barcelona des de fa dues dècades, va obrir el Grec 2007 compartint escenari amb la ballarina Sylvie Guillem. Destaquem, com no, la collaboració amb Israel Galván al meravellós 'Torobaka', un espectacle coproduït pel Mercat de les Flors. Ha treballat amb Anish Kapoor, Hanif Kureishi, Juliette Binoche, Cloud Gate Dance Theatre of Taiwan, l'English National Ballet...

Klunchun, Pichet: ballarí i coreògraf tailandès, educat en la dansa tradicional khon, desenvolupada durant el segle XVII i focalitzada en les màscares. Klunchun ha fet evolucionar les formes tradicionals cap a la modernitat, aliant-se amb coreògrafs europeus com Jerôme Bel, amb qui va crear a primers del segle XXI 'Pichet Klunchun and myself'.

Li Liuyi: autor de la teoria del drama pur. A banda de ser un home molt present a l'escena europea, és per molts és l'artista escènic xinès més prestigiós del segle XXI. Dramaturg i director del Teatre Popular de les Arts de Pequín, ha introduït el drama occidental a la Xina, sempre amb un peu en el teatre xinès i un altre en el teatre europeu. Ha dirigit peces de Brecht, Miller i Èdip, entre d'altres, i ha estat l'encarregat d'inaugurar festivals com el d'Edimburg.

Mishima, Yukio: novellista, poeta i dramaturg, és sens dubte l'autor japonès més influent del segle XX. Polèmic, excessiu, és un poeta maleït, que va flirtejar amb el feixisme i va es va suïcidar practicant el 'harakiri'. La seva obra va ser molt present a Barcelona als anys 80, sobretot al desaparegut Artenbrut. Entre les seves novelles, destaquen 'El temple del pavelló daurat' i 'El mariner que va perdre la gràcia del mar'. Al Grec 2010, Enric Majó i Montserrat Carulla van protagonitzar 'Nô', un espectacle basat en els textos intensament poètics amb què Mishima va posar al dia el teatre noh.

Miyagi, Satoshi: va ser l'encarregat d'inaugurar el Festival d'Avinyó 2017 amb una espectacular versió d''Antígona' que va ser aplaudida dempeus pel públic que omplia el Palau dels Papes. Expert a portar al seu terreny les obres del repertori clàssic europeu, ha fet Shakespeare, Eurípides i Tennessee Williams.

Ninagawa Company: la companyia japonesa acaba de presentar amb un èxit esclatant una versió de 'Macbeth' al Barbican londinenc, en la seva primera sortida lluny de les seves fronteres en 30 anys. El seu director, Yukio Ninagawa, mort l'any passat, va ser l'encarregat d'introduir una manera nova d'assumir Shakespeare al Regne Unit.

Noh: teatre cantat tradicional japonès aparegut al segle XIV, que mescla formes populars i acrobàtiques. Mishima va ser el gran renovador d'aquesta mena de teatre durant el segle XX. Representa l'intent de la cultura japonesa de trobarla bellesa en la delicadesa de les formes.

Tagore, Rabindranath: nascut a Calcuta el 1861, va ser el primer no-europeu a guanyar el premi Nobel de literatura (1913). Escriptor, poeta, músic i pintor, però també mestre espiritual, pedagog i reformador social, és segurament l'intellectual indi més important de la història. La seva correspondència amb Albert Einstein, 'Nota sobre la naturalesa de la realitat', va marcar una fita en el diàleg Orient-Occident. Entre les obres traduïdes al català, destaquen 'La casa i el món' i 'L'esquelet i altres narracions'. La seva peça teatral més famosa és 'Raja'.

Wayang kulit: teatre d'ombres indonesi, provinent de l'illa de Java, molt popular a tot Àsia. El repertori tradicional es basa en les epopeies índies del 'Mahabharata' i el 'Ramayana', amb històries que parlen de la lluita entre el bé i el mal.

Weerasethakul, Apichatpong: el director de cinema tailandès, guardonat amb la Palma d'Or de Canes 2010 per 'L'oncle Boonmee, que recorda les seves vides passades', acaba de posar un peu al teatre gràcies a l'estrena, el 2016, de 'Fever Room' al Kunstenfestivaldesarts de Brusselles. Un viatge a la recerca de la llum i els orígens del cinema.