Per Isaki Lacuesta. Director de cinema

Em demanen que us expliqui el cinema asiàtic contemporani en 3.000-5.000 caràcters.

Proveu a imaginar que cada lletra d'aquest article és una pellícula (o posats a ser científics: encara millor una pellícula per cada caràcter, espais inclosos) i tindreu una idea cabal de la producció cinematogràfica anual del continent asiàtic. Ara imagineu que cadascuna d'aquestes frases és un país i cada paraula un idioma. Comprendreu que fins i tot els majors especialistes en cinema asiàtic en parlen amb la mateixa legitimitat que mobilitza un bussejador amb ulleres de pasta i tub de plàstic en submergir-se a la Barceloneta per descriure els oceans.

On no hi arriba el batiscaf, viatgem-hi amb la sinècdoque.

Un oceà majúscul: el filipí Lav Diaz va estrenar dos llargmetratges el 2016: el primer, 'A Lullaby to the Sorrowful Mystery' (de vuit hores i mitja de durada) va rebre l'Os de plata al festival de Berlín i, tot just sis mesos després, les quatre hores de la seva següent pellícula, 'The Woman Who Left', rebien el premi a la millor pellícula del Festival de Venècia. Un altre oceà: un dels pocs cineastes asiàtics que estrena amb regularitat a les nostres pantalles, el coreà Hong Sang Soo, ha presentat tres obres aquest 2017 ('En la playa sola de noche' va sortir en sales aquest vuit de desembre). Poca feina comparada amb la del japonès Sion Sono, que va estrenar-ne set el 2015. L'única manera de confrontar l'espectador occidental mitjà amb aquesta hiperproductivitat seria fer-lo creure que es tracta de sèries de televisió de moda, i engreixar-lo. Encara no he oblidat aquell amic que a mitjans dels anys 2000 dirigia el departament de màrqueting d'una distribuïdora espanyola i presumia d'haver aconseguit muntar el tràiler d'una pellícula d'acció xinesa sense que hi aparegués ni un sol rostre oriental: sembla de Hollywood!, s'aplaudia a si mateix.

Sinècdoque extrema: com presentar a un usuari del Festival Grec un tastet dels oceans del cinema asiàtic contemporani en una sola pellícula? Abans de res, cal imaginar aquest usuari: posem per cas que visualitzo l'Àlex Rigola.

Àlex, company: si encara no l'has vista (mancança comprensible, perquè no s'ha estrenat mai comercialment a Espanya), et recomano molt 'Office' (2015), de Johnnie To. Algú podria projectar-la a l'aire lliure al castell de Montjuïc i seria una festa. Imagina't que el Chicago de 'La jungla de les ciutats' ressuscita en l'oficina d'una corporació multinacional de Hong Kong, en ple collapse financer post-Lehman Brothers. Per descomptat, la pellícula és de gàngsters, d'accionistes yakuza uniformats d'Armani. Un musical. I en 3-D. És clar, això dels 3-D a la gent del teatre no us impressiona gens, perquè ja us ve de sèrie amb la tarifa plana (aparent paradoxa). Però, quan la càmera estilogràfica de Johnnie To et dispara entremig de les coreografies i te'n fa partícip, t'asseguro que impressiona: no tant per l'espectacle hiperkinètic com per la precisió enlluernadora. La càmera de To assoleix tot allò que ens prometia -i no acabava d'abastar- l'admirable Wenders recreant la Pina amb encunys. De fet, ara que ho penso, 'Office' regala al 3D la síntesi del que esperàvem de les coreografies de càmera de Wenders i del Méliès ressuscitat per Scorsese, esborrant tot el manierisme dels dos fatigats mestres occidentals a base d'energia pura. I és clar, s'entén que un dels avantatges de l'estakhonovisme aplicat a les arts és l'adquisició d'un ofici: amb 70 llargmetratges acumulats precoçment a l' esquena, Johnnie To ha assolit un grau de saviesa que al nostre país requeriria set vides i una fe excessiva en la reencarnació (veure el cinema d'Apichatpong Weearasethakul, antípodes de To, i posats a demanar, programar-ne el seu recent debut teatral: 'Fever Room').