Per Andreu Gomila

El món és ple d'artistes escènics catalans que han sortit per guanyar-se les garrofes. N'hi ha alguns d'aquí que es mouen Pirineus enllà, però n'hi ha més que tenen la base a Bèlgica, França o Austràlia, sobretot de l'esfera de la dansa, des d'on treballen i expandeixen universos. Parlem d'Aina Alegre, Calixto Bieito, Marina Mascarell, Rafael Bonachela, Blai Mateu, Salva Sanchis... Alguns d'ells ens expliquen com ens veuen.

Salva Sanchis (coreògraf / Manresa, 1974): responsable de la selecció de nous estudiants a l'escola P.A.R.T.S. d'Anne Teresa de Keersmaeker (Brussel·les), ha treballat per a P.A.R.T.S., Latent Fuss i kunst/werk.
"Vaig marxar a Bèlgica el 1995 quan van obrir P.A.R.T.S. i soc de la primera generació d'estudiants de l'escola. Vaig agafar la segona onada de grans artistes belgues, després d'Anne Teresa de  Keersmaeker, Alain Platel, Jan Fabre i companyia. I vaig veure tot el suport que hi havia allà que aquí no existia ni existeix, així que no vaig trigar ni un segon a decidir que m'hi quedava. Ara fa un any que soc a Catalunya i durant tot aquest temps he estat molt desconnectat del que es feia aquí. No conec l'escena, ja que només venia de vacances. Les coses d'aquí no giren gaire i venen poc a Bèlgica. Per tant, durant molt temps l'escena catalana no existia, almenys per a mi. Però com a responsable de càsting a P.A.R.T.S. he de dir que no vam parar mai de rebre estudiants catalans, cosa que volia dir que hi havia un caldo de cultiu. He tornat per raons familiars. I he deixat d'engegar produccions noves. El que no he deixat és de donar classes".

Marina Mascarell (coreògrafa / Oliva, 1980):  ha treballat per a la Nederlands Dans Theater I de la Haia (UpComing Choreographers), l’Scapino Ballet de Rotterdam, el Dance Forum Taipei, el Ballet Junior de Ginebra, l’Skånes Dansteater de Malmö i el Ballet de l’Òpera de Lió.
"Les arts escèniques a Barcelona des de fora es veuen molt avantguardistes, variades i amb un impacte internacional. La programació d'alguns teatres com el Mercat, Hiroshima o el festival Grec, gaudeixen d'una gran reputació a fora. Barcelona és considerada com una de les ciutats clau en les arts escèniques europees. I a més crec que gaudeix d'una programació variada que reflecteix el que succeeix dins i fora a molts nivells. No obstant això, no és un lloc on els intèrprets d'altres països venguen a viure com a Holanda o Alemanya o Anglaterra... I crec que succeeix per la precarietat laboral dels professionals establerts aquí i la poca oferta laboral (a més del factor geogràfic)".

Aina Alegre (ballarina i coreògrafa / Barcelona, 1986): treballa a França com a coreògrafa independent.
"Vaig marxar de Barcelona al 2007, als meus 20 anys... per anar a estudiar al Centre Coreogràfic Nacional d'Angers, dos anys més tard vaig començar a treballar a França i des de llavors visc i treballo a París. Conec millor el context polític-culutral-artisic francès... Ja que he tingut poques ocasions per venir a treballar a Barcelona-Catalunya o Espanya. Vaig començar a portar els meus projectes a Barcelona al 2012: a l'Antic Teatre, al Festival Escena Contemporània de Poblenou i darrerament a la Sala Hiroshima. Ha sigut gràcies aquestes anades i tornades que he pogut fer-me una idea del panorama escènic barceloní.

Barcelona és un 'carrefour' d'artistes vinguts d'arreu! Que aquest fet alimenta brutalment la creació contemporània... Tinc l'impressió que els artistes que treballen en la creació contemporània tenen molta consciència del que passa en l'àmbitnacional, europeu i internacional, i a la vegada treballen per generar una “cultura contemporània” local, per crear vincles, generar una activitat artística local... Tinc també la impressió que hi ha una consciència política en l'art molt forta. Que hi ha una voluntat de crear “art polític” des del que és sensible... Per altra banda, també em fa l'efecte que les polítiques culturals i les institucions no estan, de forma general, prou desenvolupades per provocar i desenvolupar la “trobada” entre l'artista i el públic, que podríem dir que és imprescindible! Penso que s'ha de potenciar encara més la “reunió/trobada” entre espectadors, artistes i objectes artistics. Crec que s'ha de “normalitzar” i “incloure” encara més la “pràctica de l'art”, l'art com a pràctica, com a canal, com a acció, com a activador social, des de les escoles, fins als centres de creació fins als festivals de difusió de espectacles. Crec que les institucions haurien de poder ser més flexibles, creatives i inclusives per poder imaginar juntament amb els artistes noves maneres per crear vincles amb la societat, per generar la pràctica de l'art...".