Per Andreu Gomila

Aquest és l’any, sens dubte, de Daniela Feixas. Ha estrenat ‘La festa’ al TNC, ‘Un amor particular’ al Condal (Grec 2023), i a l’estiu, dins el Grec 2024, posarà de llarg un nou text com a dramaturga resident de la Sala Beckett. Fa vint anys que posa de llarg les seves obres com a autora i, com a actriu, ha treballat amb el bo i millor d’aquest país, d’Àlex Rigola a Ricard Salvat.

Què et sents, més dramaturga o més actriu?
Ara mateix dramaturga, perquè realment és del que visc, del guió televisiu i del teatre. Fa uns quants anys que dedico molt més temps a l’escriptura. D’actriu, van sortint coses. Vaig fer una sèrie fa un parell d’anys... Però ara em sento més dramaturga i guionista. Tot i que m’encanta actuar, però no hi ha temps per a tot. No es pot fer tot.

T’agrada haver fet aquest pas?
Vaig fer la carrera d’interpretació a l’Institut del Teatre. I ja aleshores vaig agafar una optativa d’escriptura dramàtica que feia Sergi Belbel. Era incompatible amb els meus horaris, però ja tenia a dins el cuquet de l’escriptura... La meva carrera va començar a tirar bé com a actriu i l’escriptura quedava per a mi. Sempre he fet les dues en paral·lel i sempre ha destacat més una cosa que l’altra. Ara mateix, si hagués de triar, si em diguessin que em guanyaria la vida igual amb una cosa o l’altra, triaria escriure, perquè és una cosa que no puc deixar de fer. És on ho aboco tot, fins i tot quan és per encàrrec. Em fa estar en pau amb mi mateixa i amb el món, tot i la dificultat d’escriure i que estrenar textos et dona molta responsabilitat.

Jordi Galceran diu que, a Catalunya, no es pot viure d’escriure teatre.
Si no fos per la tele, no viuria d’escriure només. Tot i que ara de sobte en una temporada i mitja he tingut dos encàrrecs, ‘La festa’ i la Beckett, això és excepcional... Galceran sí que viu d’escriure! Tant de bo tots poguéssim ser com ell... Sempre que he estrenat he intentat tenir producció, i potser els meus anys d’actriu m’han posat en contacte amb productors, directors. Saps que el teu text no acabarà en una pila. Per això sempre he aconseguit produccions, encara que fossin mínimes, on tothom ha tingut un sou, encara que fos petit. Quan tens 20 anys, et pots permetre de treballar gratis. Més tard, ja no.

"Escriure és trobar la teva veu i ningú no et pot ensenyar a fer-ho. És com actuar: ningú no et pot ensenyar a actuar"

Quins han estat els teus mestres?
He fet cursos amb Belbel, amb José Sanchis Sinisterra, Bigas Luna, Xavier Albertí... No considero que tingui una gran formació acadèmica, però, al final, per escriure has d’escriure. Escriure és trobar la teva veu i ningú no et pot ensenyar a fer-ho. És com actuar: ningú no et pot ensenyar a actuar. Es tracta de practicar. I els cursos serveixen per obrir-te aquesta porta. M’encantaria seguir-me formant. He après amb l’assaig-error. I així et fas a tu mateixa.

Aquest any ha estat excepcional: ‘La festa’, ‘Un amor particular’, la Beckett... Per què ha arribat ara?
No ho sé ben bé. Suposo que té a veure amb anar fent una feina de formigueta, de no parar mai. Arriba un moment en què les coses comencen a passar. Si abans hi ha buits entremig, ara de sobte les coses passen més seguides. Suposo que té a veure amb haver treballat molt. Casualitat? No ho sé. Hi ha molta feina al darrere. Beckett i Nacional són coincidència. ‘Un amor particular’ era un projecte que tenia amb en Jumon Erra, que treballàvem els diumenges. I de cop arriben de Focus i els agrada la idea i decideixen produir-lo. Un cop de sort? Vull pensar que és pel treball fet.

Des que vas començar amb ’Només sexe’ (2004), com ha canviat el panorama per als dramaturgs catalans?
Ara mateix és més fàcil estrenar. Quan vaig començar era complicat que algú et fes cas. Autor o autora catalana, excepte un parell, era una cosa d’una altra categoria. El teatre privat, per exemple, no arriscava en aquest sentit. Potser hi havia alguns projectes públics, com el T6, però no et feien cas. Ara, realment, totes les productores privades i les sales petites i el teatre públic (que n’haurien de tenir més) estan atents al que fem.

I com ha canviat la teva escriptura?
Racionalment, no ho sé analitzar, perquè escric des d’un lloc molt instintiu. Suposo que ha canviat com ha canviat la persona.

"Normalment, escric a partir d’una cosa que m’inquieta molt i que conec"

Ara mires més cap enfora?
Crec que tinc les dues coses. Hi ha projectes com ‘Serà el nostre secret’ i ‘La festa’, en què hi ha una preocupació pels temes d’actualitat, temes que s’han de tractar. Després hi ha un altre tipus d’obra, com ‘Sandra’ o ‘La tortuga de Califòrnia’, que són textos que sí, que tenen un tema de fons, però també tenen molt de mi. Normalment, escric a partir d’una cosa que m’inquieta molt i que conec. ‘Sandra’ partia d’una Sandra que coneixia: amb la base d’un abús sexual, construeixo una ficció. ‘La tortuga de Califòrnia’, igual.

I amb el que estàs escrivint per a la Beckett?
Amb el text de la Beckett segueixo el mateix camí: construir una ficció, mirar cap al gènere, cosa que m’apassiona, amb un punt oníric, de la nit, rural. El que sí que és veritat és que, des que va néixer la meva filla, que vam tornar al poble, al Penedès, la meva escriptura s’ha impregnat absolutament d’aquest entorn. Bec del que tinc, del que veig, del que hi ha per aquí. Quan vaig començar a escriure, vivia a Barcelona i tenia un entorn molt diferent del que tinc ara. El poble ara és una font brutal d’inspiració.

Què significa per a tu escriure teatre?
Ho faig per intentar entendre coses. Hi ha coses que em pertorben molt, com la violència, l’abús. Escrivint intento posar tota aquesta inquietud al paper i hi intento trobar una explicació. Tinc tendència cap als monstres. Hi ha gent que em diu: escrius coses molt fosques. Si fos un home, no sé si m’ho dirien... Hi ha molts homes que escriuen coses igual o més fosques que jo i no se’ls diu que posen el focus en la foscor. ‘Un amor particular’ és una excepció. Però escric per posar la foscor a l’escenari i veure si, d’alguna manera, trobo alguna resposta. No arreglarem el món, però... Amb el teatre podem ser més empàtics entre tots.

La teva evolució com a actriu de quina manera ha influït en l’escriptura?
A part de treballar d’actriu he fet moltes ajudanties de direcció, i queda clar que tot t’influeix. Però crec que el teu camí com a actriu depèn de l’edat. Creix tant amb l’edat! Quina diferència hi ha entre l’actriu de 20 anys i la de 50? Doncs, el coneixement humà. Tens molta experiència, i coses que et resultaven difícils als 20 et resulten més fàcils als 50, perquè l’actor i la persona són inseparables. Amb els anys, millorem moltíssim. Com a autora, no sé si passa el mateix. L’escriptura és sempre complicada. Tinc la sensació que la meva feina d’actriu s’ha tornat més senzilla i la d’escriure és sempre un laberint.

SEGUEIX LLEGINT: Aina Tur: “El camí per convertir les mesquineses de l'ànima en quelcom compartible i bell per a mi només és un: la fantasia”