Per Andreu Gomila

Daniel Veronese és una llegenda del teatre argentí contemporani. Les seves obres, que van arribar a Barcelona a primers del segle XXI, ens van deixar en xoc, sobretot les versions de 'Les tres germanes' i 'Oncle Vània', de Txékhov, l'efecte de les quals encara és audible entre els nostres directors, dramaturgs i companyies. Ara treballa en una adaptació de 'Tardor-hivern', de l'autor noruec Lars Norén.

ARGENTINA ALS 90
A primers dels 90 vaig muntar un grup de teatre d’objectes, El Periférico de Objetos, que va ser força revolucionari a l’Argentina. Eren textos molt personals, molt visuals. Alhora vaig començar a escriure per a altres actors, que jo no dirigia... No hi havia molts dramaturgs, llavors. Va ser l'inici d'una nova generació de dramaturgs. Veníem del vell dramaturg que escrivia la seva obra, la guardava en un calaix i després la rellegia. Vam sortir jo, Rafael Spregelburd, que podíem ser actors, directors, dramaturgs, que podíem intercanviar rols dins el teatre. El teatre independent va començar a tornar-se mestís.

AUTOR I DIRECTOR
No va ser una decisió consensuada ni molt menys. Jo vaig trigar cinc o sis anys a començar a dirigir les meves obres. Sentia que les havien d'agafar altres directors. Potser va passar que érem molt respectats. Però quan anava a veure les meves obres dirigides per altres sempre pensava que els faltava un cop de forn. Com que érem nous i construïem estructures difícils d'entendre ens respectaven massa. Així que quan vaig començar a dirigir, modificava el text a la sala d'assaig i sempre hi trobava coses. És amb la direcció que les meves obres s'aixequen del tot. Qui millor que jo per saber cap a on conduir-les. I amb les obres d'altres faig el mateix.

EL TEATRE DELS 90
Amb El Periférico, per exemple, vam fer 'Hamlet Machine', de Heiner Müller, el 1995. Recordo que els dramaturgs creien que no era una obra de teatre. Anàvem una mica endarrerits pel que fa a possibilitats expressives. I això que vam estar cinc anys en cartell amb la peça de Müller, que la vam deixar de fer perquè n'estàvem tips. Vam trencar els ninots i no la vam fer més... En aquesta època es feia un teatre molt polític i nosaltres érem menys polítics. Veníem de la dictadura: el llenguatge polític era el comú denominador a totes les obres. Les meves obres també eren polítiques, però també més formals, tenien un joc literari, parlaven més de teatre que de política.

"Quantes vegades, quan ara sentim parlar de l'ecologia, de la necessitat d'un home nou, de la impossibilitat de trobar la felicitat, arribem a Txékhov?"

PUNT D'INFLEXIÓ
Al 98 vaig fer 'Líquido táctil', que va ser la primera obra que vaig portar a terme amb actors. M'ho vaig passar molt bé. El 2001 vaig fer 'Mujeres soñaron caballos', que després vaig portar al CDN, on vaig poder plasmar una trobada, on vaig trobar el que buscava. En la mateixa feina de fabricació de l'obra, vaig descobrir coses que em succeïen i que em van obrir la ment. Llavors, ja vaig dir: no dono més obres meves a ningú.

ADORACIÓ DE TXÉKHOV
Quantes vegades, quan ara sentim parlar de l'ecologia, de la necessitat d'un home nou, de la impossibilitat de trobar la felicitat, arribem a Txékhov? És l'home modern. A principis dels 90 vaig començar a escriure a partir d'una postal que vaig comprar al Canadà, l'any 91, que deia: aquesta és la meva prova. Es veia una dona que abraçava un home. Aquesta imatge em va acompanyar durant molt de temps. I una altra frase era: «Un home que s'ofega espia una dona que es mata». De Jacques Prévert, que em fascinava. A aquesta frase li dec, no la meva carrera, però sí el meu imaginari emocional. Quan vaig fer Txékhov, per a mi el representa. Aquesta frase... He dirigit tots els Txékhov que m'agraden: 'Les tres germanes', 'Oncle Vània' i 'La gavina'. Potser faré en algun moment 'Platonov'. 'Vània' és la vida, és d'una dolçor tan trista, tan vívida. Sento que em parla a mi, Txékhov. Sé de què parla. Intento trobar sempre algú que el suplanti, i és difícil.

¿I IBSEN?
Els d'Ibsen no van ser treballs tan aconseguits, ja que no l'entenc tant com a Txékhov. Ibsen és un nòrdic de el segle XIX i Txékhov és un cosmopolita d'aquesta època.

"El teatre és la meva vida. I em sostinc molt en els actors: necessito actors que se la juguin amb mi"

ELS ACTORS
Desconfio molt de tot. Soc insegur. Però soc valent. El teatre és la meva vida. I em sostinc molt en els actors: necessito actors que se la juguin amb mi. He treballat amb grans actors que no volen ser mobilitzats, que no volen donar passos més enllà del que coneixen. Vaig aconseguir tots aquests projectes perquè em vaig envoltar dels actors indicats. I em passa el mateix quan vaig a Espanya a assajar. Quan vaig fer al CDN 'Mujeres soñaron caballos', vaig conèixer en un càsting Ginés García Millán i Susi Sánchez. I ara els estimo, són actors fetitxes meus. Feien coses molt estranyes, diferents a tots. Sento que parlem el mateix idioma. El teatre és dels actors, no del director, i si aconsegueixes que els actors confiïn en el que els estàs demanant, tens moltes possibilitats que tot surti bé.

'EL MÈTODE GRÖNHOLM'
Va ser la meva primera experiència en el teatre comercial. Vaig llegir l'obra i vaig dir: és per mi. Va estar tres anys en cartell. No sé si li hauria agradat a Galceran, ja que era molt diferent de com la van fer a Barcelona. Aquí va inaugurar un tipus de teatre comercial diferent. Jo era un director de teatre independent i se la van jugar amb mi. Després van entrar-hi Javier Daulte i Claudio Tolcachir. Buscaven directors prestigiosos, amb textos que era intel·ligents, gens complaents, que portaven els espectadors a un viatge diferent.

"No puc fer Shakespeare. Sempre hi ha alguna cosa que no acaba d'interessar-me'n. Diuen que és la quinta essència del que és humà, però jo no ho veig"

NI SÒFOCLES, NI SHAKESPEARE...
Crec que cadascú té un lloc on la teatralitat li sona més pròpia. M'agraden els conflictes psicològics, el mínim. No dic obres petites, però sí conflictes interpersonals. No puc fer Shakespeare. Sempre hi ha alguna cosa que no acaba d'interessar-me'n. Diuen que és la quinta essència del que és humà, però jo no ho veig. Sé que estic equivocat.

'OPEN HOUSE'
Allò va ser meravellós. Va néixer el 2001 i es va allargar fins al 2008. Cada dilluns al mateix teatre com en un experiment acadèmic. Eren deu actors i un conill. Va morir el conill i quan se n'anava un actor, ens dedicàvem a malparlar d'ell. Era molt graciós. Quan van quedar sis actors, vam acabar l'obra.

DIRIGIR FORA
Havia viatjat molt amb El Periférico. Abans de ser al Lliure, vaig estar al Mercat de les Flors. I a Madrid tenia La Abadia... Em produeix molt plaer viatjar per dirigir jo: els actors no són tan diferents. L'actor vol ser un malabarista. Comença amb cinc boles, diu que no pot, ho aconsegueix i quan en porta deu, en vol més. Tinc amor per la professió: són éssers entregats. Són una mica dements. I són els que donen entitat a la meva feina. En les meves obres, un actor mai farà res que no vulgui fer. No hi ha res pitjor que un actor insatisfet en un escenari.

LES TEVES OBRES
Ara estic amb dos projectes i tenia la idea d'anar a Madrid. Però no podrà ser... No obstant això, considero pròpies les meves versions, perquè les modifico tant... He fet ara una versió d''Els petitburgesos' de Gorki i l'he canviat tant que és meva. Sobretot quan no necessito l'autorització de l'autor.

"Les obres nòrdiques tenen aquest patiment bergmanià, d'esquinçar-se les vestidures emocionals. M'apassiona allò dramàtic"

PASSIÓ NÒRDICA
Els meus avis eren de Venècia i de Calàbria... Les obres nòrdiques tenen aquest patiment bergmanià, d'esquinçar-se les vestidures emocionals. M'apassiona allò dramàtic. Tampoc soc un fanàtic de Bergman, però té un tipus de dramatúrgia que es pot disfressar de teatral...

'TARDOR-HIVERN'
La vaig enviar traduir fa deu anys a Mèxic i no podia passar de la segona pàgina. Però ara, amb el confinament, em vaig dir: no pot ser. I un cop vaig arribar a la tercera, em va encantar. És per mi. Perquè és una trobada de pare, mare i dues filles, amb molt dolor, molta baralla, molt d'enuig, molt ressentiment i molt d'amor. Són portats a un lloc on intenten ser feliços però no hi arriben. És una batalla molt dura.

RÚSSIA-ARGENTINA
Tenim, els argentins, una mica de russos. Quan vaig portar a Rússia la meva versió de 'Vània', la gent es reia al mateix moment que rèiem nosaltres. Tenen un humor argentí... Jo vaig créixer en un lloc on sempre et diuen que no és el moment de fer alguna cosa. Sempre és així. Però arriba un moment en què has de començar a fer-ho. Som els millors i els pitjors del món.

SEGUEIX LLEGINT: Timbre 4. O com es crea un petit gran teatre