Per Andreu Gomila

On comença i on acaba Àfrica? La cosa està entre Tànger i Ciutat del Cap. Però podríem estirar-ho cap al nord i arribaríem a Londres i cap al sud-oest i seríem al Brasil. El que és cert és que els creadors africans, en les últimes dècades, han alçat la veu per fer-se sentir a tot el món, no només com a apèndixs de les antigues potències colonials. Per això, teniu aquí una llista dels artistes contemporanis africans que heu de seguir, tots nascuts al continent. Genuïnament africans.

Abdellatif Kechiche (Tunis, Tunísia, 1960): emigrat a Niça quan només tenia 6 anys i fill de pares obrers, el director de cinema, actor i guionista representa l'èxit de la diàspora, tot i que no hagi estat un tema preeminent en la seva obra. És l'autor de la meravellosa 'La vida d'Adèle' (Palma d'Or a Cannes 2013) i de les valuoses 'Cous cous la gran cena' (La Graine et le Mulet', Lleó de Plata a Venècia 2007 i Cèsars a pel·lícula, realitzador i guió 2008) i 'La escurridiza' ('L'esquive',  Cèsars a pel·lícula, realitzador i guió 2005).

Abderrahmane Sissako (Kika, Mauritània, 1961): el director maurità ha viscut en carn pròpia la matèria dels seus films (l'exili i el desplaçament). Poc després de néixer, la seva família va instal·lar-se a Mali, va estudiar cinema a la Unió Soviètica i va decidir viure a França a primers dels anys 90. Amb 'Timbuctú' (que va guanyar set Cèsars 2015) va explicar com es viu en una ciutat assetjada pels islamistes i a 'La vida en la tierra' ('La vie sur terre') ens va mostrar com és tornar al  lloc d'origen.
 
Brett Bailey (Ciutat del Cap, Sud-àfrica, 1963): a Temporada Alta 2014, vam poder veure una extraordinària versió de 'Macbeth' ambientada en les guerres del Congo. Però la peça que més fama ha ofert al director d'escena sud-africà és 'Exhibit A', una instal·lació estrenada al museu etnològic de Viena el 2010 que ens mostrava, amb pèls i senyals, com ha estat el racisme europeu respecte a l'Àfrica. No ha deixat ningú indiferent per allà on ha passat. La seva companyia es diu Third World Bun Fight.

Chimamanda Ngozi Adichie (Abba, Nigèria, 1977): l'autora nigeriana és, sens dubte, una de les veus més potents d'Àfrica, gràcies a novel·les com 'Americanah' i 'Medio sol amarillo' o assajos com 'Tothom hauria de ser feminista'. El contrast entre el món colonial i l'africà, la relació entre ambdós, el racisme i la història d'Àfrica són les qüestions que apareixen a la seva obra de ficció, molt influïda per l'experiència vital.

Dieudonné Niangouna (Brazzaville, República del Congo, 1976): fins al dia d'avui, el dramaturg, actor i director congolès ha estat l'únic artista convidat africà del festival d'Avinyó. Molt present a l'escena francòfona, va fundar el festival Mantsina sur scène de Brazzaville. La crítica destaca la influència del carrer en la seva obra, a més de l'ús d'un llenguatge explosiu i devastador, a imatge de la realitat congolesa.

Faustin Linyekula (Ubundu, República Democràtica del Congo, 1974): el ballarí i coreògraf congolès ha aixecat una de les carreres més brillants en el món de la dansa contemporània, a partir de les línies marcades per l'Ndombolo, dansa i música popular al seu país sovint titllada d'“obscena”. Ha col·laborat amb artistes com Milo Rau i ha estat artista associat al Holland Festival (2019). Amb Virginie Dupray és autor del documental 'Lettres du continent', que s'ha pogut veure al festival Africa Moment de Barcelona.

Groupe Acrobatique de Tanger: ambaixadors de la tradició acrobàtica marroquina, que prové del segle XV, han estat tres vegades al Grec, l'última de les quals, el 2017, van deixar el públic bocabadat amb 'Halka'. Treballen a tot el món i és la companyia més popular del Magrib. Van néixer a les platges de Tànger el 2003 i han sabut combinar passat i present associant-se amb molts artistes contemporanis, sobretot francòfons.

Julie Mehretu (Addis Abeba, Etiòpia, 1970): emigrada als EUA quan tenia set anys, fugint del conflicte etíop, Mehretu és l'artista africana més cotitzada, coneguda per les seves obres amb múltiples capes i els paisatges abstractes a gran escala. Tot i la seva implantació als EUA, no ha deixat mai l'Àfrica, font d'inspiració de moltes de les seves obres. Ha exposat a al MoMA de Nova York, a la Documenta de Kassel, a la Biennal de Venècia... Segons la revista 'Time', Mehretu és una de les 100 persones més influents de 2020.

Konono No 1: la banda de Kinshasa (RDC), formada el 1966 per Mingiedi Mawangu, conductor de camions i expert en likembé (instrument de percussió tradicional), i que ara dirigeix el seu net, no va sortir del país fins al 2003. Però des d'aleshores s'ha convertit en un grup de referència, tant per als fans del rock com de l'electrònica. Han treballat amb Björk i Herbie Hancock, per exemple. El seu pas pel Sonar 2009 encara és recordat.

Les Ballets Africains: la companyia nacional de Guinea, fundada el 1952 pel poeta, músic i ballarí Fodéba Keïta, és la tropa de danses tradicionals amb més història i força del continent. Fa dècades que volten pel món amb la música i els balls típics del país i d'altres regions d'Àfrica Occidental. A les seves files han crescut artistes de renom com Famoudou Konaté, potser el més gran instrumentista de djembe del món.

Mia Couto (Beira, Moçambic, 1955): fill d'immigrants portuguesos, Couto és un dels grans escriptors africans contemporanis gràcies a novel·les com 'La confessió de la lleona' i 'Terra somnàmbula', una de les deu millors novel·les africanes del segle XX. Ha guanyat els premis més prestigiosos de la literatura portuguesa amb a una obra que l'acosta a Gabriel García Márquez i Jorge Amado, amarada de realisme màgic i d'una escriptura poètica deliciosa.

Ngugi wa Thiong'o (Kamiriithu, Kenya, 1938): un altre dels grans de les lletres africanes, amb obres tan especials com 'Somnis en temps de guerra', 'A la casa de l'intèrpret' i 'Lluitar amb el diable'. El 2019 va rebre el Premi Internacional Catalunya per la seva “distingida i arriscada” obra literària i per la seva defensa de les llengües africanes, basada en la noció de l'idioma com a cultura i memòria col·lectiva.

Oumou Sangaré (Bamako, Mali, 1968): li diuen l'“ocell cantaire de Wassoulou” i és una de les dones més influents d'Àfrica, activista feminista i contra la poligàmia. Als 21 anys ja era una estrella, gràcies al seu primer disc, 'Moussoulou' (Dones), que va gravar amb el llegendari Amadou Ba Guindo i del qual en van vendre 200.000 còpies. Ha vingut moltes vegades a Barcelona (al Grec, hi va ser el 2003), l'última de les quals va ser al 2019, quan va actuar al Cruïlla i a La Mercè.

Rokia Traoré (Kati, Mali, 1974): la cantant de Mali és una de les grans renovadores de la música africana, que fusiona amb sons occidentals. Ha estat dels pocs artistes que, un cop instal·lat a Europa (a Amiens, França), ha decidit tornar a Àfrica. A banda de la música, ha participat en diferents muntatges teatrals, al principi al costat de Peter Sellars, amb qui va crear 'Desdemona', la qual li va escriure expressament  Toni Morrison. El 2017, va estrenar al Festival d'Avinyó 'Dream Mande Djata'.

Salif Keita (Djoliba, Mali, 1949): la Veu d'Or d'Àfrica és el músic viu més influent del continent i fundador de la World Music i de l'afropop. Ha col·laborat amb  Santana, Wayne Shorter o Cesária Évora i ha enregistrat àlbums tan determinants com 'Mandjou' (1978) i 'Soro' (1987). Va ser al Grec 1994 i, per última vegada, al Festival del Mil·lenni 2016. Al Primavera Sound 2015 hi va anar amb el 'revival' del seu mític grup dels 80, Les Ambassadeurs.

William Kentridge (Johannesburg, Sud-àfrica, 1955): el sud-africà és l'artista del continent més important de l'actualitat. Pluridisciplinar com pocs, ha tocat el cinema, el teatre, l'òpera i les arts visuals, com bé s'ha pogut veure en l'exposició que li ha dedicat el CCCB. La seva obra s'ha vist a museus com el MoMA i Kassel. Les seves òperes s'han estrenat al Met de Nova York, al Festival d'Edimburg i al de Salzburg. A Temporada Alta 2015, la seva companyia Handspring Puppet va portar 'Ubu i la comissió de la veritat'. El 2016 va fundar a Johannesburg The Centre for the Less Good Idea.

Youssou N'Dour (Dakar, Senegal, 1959): amb el permís de Salif Keita, N'Dour és el músic africà més popular, a banda de ser el gran propulsor de les músiques del continent. El seu primer disc, 'The Lion' (1989), ja va ser tot un esdeveniment. Ha col·laborat amb artistes com Neneh Cherry,  Peter Gabriel, Sting i Bruce Springsteen. Va ser ministre de Cultura del Senegal de 2012 a 2013.

SEGUEIX LLEGINT: 'El Màgic d'Oz': reptes, pop i La Brutal