Per Andreu Gomila

Fa dècades que Barcelona i Buenos Aires mantenen una relació molt fluida en l’àmbit teatral. A la capital argentina, s'hi estrenen cada any un bon grapat d'obres escrites per dramaturgs catalans. I a la catalana, cada temporada ens visiten molts artistes argentins. Cristina Clemente i Nelson Valente són dos autors que han travessat sovint aquest pont imaginari que uneix les dues ciutats. Ara, a més, són els protagonistes d'un dels projectes més especials del Grec 2023. Clemente ha escrit 'La paella dels dijous'. Valente, 'Silvia'. I tots dos fan 'Rovira vs. Rodríguez', una tercera peça on les dues anteriors es trobaran.

Com va néixer aquest projecte?
Nelson Valente: Feia temps que pensàvem fer un projecte amb diverses sales de proximitat. N'havia parlat amb en Jofre Blesa (Versus Glòries) a partir d'una feina meva que es desenvolupava de manera simultània a dos pisos diferents. Vam començar a pensar en una cosa que pogués fer-se a dos teatres diferents alhora. Vam estudiar diferents possibilitats. Primer vam pensar en un Shakespeare i vam acabar en una cosa que tingués a veure amb la família i que fos escrita per la Cristina i per mi. Així neix.

Tu has dirigit 'Lapònia', de Cristina Clemente i Marc Angelet, a Buenos Aires, oi?
N.V.: Després de llegir 'Lapònia', vaig pensar que era una obra que podria haver escrit jo tranquil·lament. Ha estat un gran èxit. Hem guanyat molts premis, i ha estat molt ben rebuda pels col·legues i per la crítica.

"El que vam fer és plantejar un punt de partida comú: les obres individuals tenen un nexe d'unió en els dos personatges principals. Estan connectats. Per a la tercera hem generat una escaleta amb tot el que passarà a l'obra. Escriurem els diàlegs amb els actors"

Quina relació hi ha entre les obres que heu escrit per separat?
Cristina Clemente: El que vam fer és plantejar un punt de partida comú: les obres individuals tenen un nexe d'unió en els dos personatges principals. Estan connectats. Per a la tercera hem generat una escaleta amb tot el que passarà a l'obra. Escriurem els diàlegs amb els actors. I nosaltres reescriurem. Això vol dir que la tercera obra, 'Rovira vs. Rodríguez' no està encara acabada, al detall.
N.V.: Només ens hem vist un cop en persona, la Cristina i jo. I ens hem anat trobant per Zoom.

A nivell interpretatiu, és complicat tot, oi?
C.C.: Respecte a l'obra individual, no. Cadascú de nosaltres ha treballat amb els seus actors. A més, la meva la dirigeix la Muguet Franc. El complicat serà quan ajuntem les dues famílies. Té una part graciosa, perquè l'obra va d'això, d'ajuntar dues famílies, que serà el que estaran fent els actors en escena. No és metateatre, però sí que unim dos mons. Hem construït dues famílies que són als antípodes.
N.V.: Els actors i els personatges es coneixeran alhora.

Què tenen a veure la comèdia argentina i la catalana?
N.V.: Abans de dirigir 'Lapònia', havia treballat algunes comèdies catalanes que tractaven temes socials o socioeconòmics. Tenien a veure amb els diners o l'ètica. Fins que topo amb 'Lapònia', perquè els temes familiars són universals. Crec que comparteixo amb la Cristina el gust pels temes familiars.
C.C.: Jo en dic “poètica de la quotidianitat”, que passa per posar al centre de l'escenari coses del dia a dia. Això et connecta molt amb el públic. I crec que també passa a les obres del Nelson, que fa una mena d'exageració del quotidià.

"Admiro molt el teatre argentí en general. Sense renunciar a explicar històries ni coses profundes, m'agrada molt la visió que tenen del teatre com un joc lúdic"

Però la família catalana i l'argentina tenen poc a veure...
N.V.: Ningú no deia que els personatges de 'Lapònia' no fossin argentins.
C.C.: Eren poc catalans.  

Fa més de vint anys que la connexió Barcelona-Buenos Aires és molt fluida. Com l'heu viscuda?
N.V.: El primer cop que vaig trepitjar Barcelona va ser el 1992, com a ajudant de direcció, a la Sala Beckett. No torno fins al 2011, amb 'El loco y la camisa'. I no he deixat de venir. Vaig entendre que abans que jo, molta gent havia creuat el pont i que els argentins feia temps que teníem un peu a Barcelona, gràcies a Javier Daulte i Daniel Veronese. Alhora, he dirigit un munt d'autors catalans a Buenos Aires, també a Mèxic.
C.C.: Jo admiro molt el teatre argentí en general. Sense renunciar a explicar històries ni coses profundes, m'agrada molt la visió que tenen del teatre com un joc lúdic. És un teatre que sempre és entretingut. Per a mi, això és molt important. Daulte té una frase que m'encanta: “No hem de confondre entreteniment amb banalitat”. Ho defenso molt... Més enllà del teatre, sentim que hi ha una connexió íntima entre Barcelona i Buenos Aires.
N.V.: Passa el mateix a Buenos Aires.

"Compartim temàtiques i una mirada de la vida. Cadascú té el seu estil i veurem què trobem en comú a la tercera"

Què és el que us uneix, com a autors?
C.C.: Ens vam entendre a la primera. Jo, de fet, pensava que el Nelson era un paio molt antipàtic, perquè veia que 'Lapònia' anava guanyant premis, jo el felicitava per Instagram i no em contestava mai. Quan ens vam veure, es van resoldre tots els dubtes ràpidament. Crec que tots dos treballem a partir d'anècdotes reals, de gent propera a nosaltres. Que si el germà, que si una amiga... Treballem amb anècdotes de primera mà i no des de referents de ficció. Tenim una sensibilitat semblant.
N.V.: Compartim temàtiques i una mirada de la vida. Cadascú té el seu estil i veurem què trobem en comú a la tercera.

Aquest projecte tindrà rèplica a Buenos Aires?
N.V.: L'ideal seria que es fessin a Buenos Aires amb els idiomes originals. 'Silvia' en castellà, 'La paella dels dijous' en català, i 'Rovira vs. Rodríguez' en català i castellà.
C.C.: Aquesta és la intenció. Està gairebé lligat.

CONTINUA LLEGINT: Jordi Prat i Coll vs. Jumon Erra: el renaixement del musical en català