Per Lluís Miquel Hurtado des de Teheran

Les cuites al teatre Paliz comencen el dimecres en acabar les postres. Entre la noblesa del Teatre de la Ciutat, un edifici de columnes esveltes i planta circular, i la sobrietat majestuosa de l'auditori Vahdat, el Paliz, amb un pati de butaques cobert per una característica volta vermella semblant a una mànega tallada per la meitat, expira frescor el jovenívol 'downtown' de Teheran. Al seu voltant sorgeixen cada cop més cafeteries, que són, en un país on l’alcohol està proscrit, el punt de partida d’històries adolescents, potser inoblidables.

Són les quatre de la tarda i el productor Noureddin Heidarimaher demana un cafè; al seu costat, l’actriu Diana Fathi, un te. Els dos han treballat junts en diversos projectes durant els darrers anys. Actualment representen al Paliz 'Rèquiem per una noia', una adaptació de l’obra original 'Rèquiem per una donzella'. Aquesta tarda, ella representa tres cops, en dos sales diferents, una adaptació tètrica anomenada 'Romeu i Julieta Diabòlic'. Ell omple sales amb 'L’Envers du décor', del dramaturg francès Florian Zeller. Van de bòlit.

—Senyor Nouri —així vol que l’anomenem—, quin tipus de guió li agrada més?
—Qualsevol que trobi bo —respon ell, enigmàtic i murri.
—I què és bo per a vostè?
—Les obres de temàtica social són més del meu gust. No m’agrada la política i menys, amb perdó, la comèdia barata. És cert que, quan treballes amb obres socials, les qüestions polítiques i la comèdia apareixen tènuement en una mena de rerefons, i ja n’hi ha prou. Per a mi el més important és que et facin pensar. 'L’Envers du décor', per exemple, sí és una comèdia, però et fa pensar. I funciona tant amb espectadors francesos com amb iranians.

Amb aquestes paraules, un dels productors més coneguts a l’escena teatral iraniana reivindica el seu èxit en un entorn artístic complex que, reconeix, es fa cada cop més costerut. La manca de subvencions estatals més enllà de les concedides als escollits per participar del festival anual del Fajr, i l’absència de patrocinadors, lamenta, fa créixer la dependència de les taquilles de productors, directors i actors. I tot i que sembli positiu, continua, l’increment de sales de teatre petites a la capital, en els darrers temps, està portant a la dispersió d’espectadors i a la caiguda de les recaptacions.

MIG CENTENAR D'ESCENARIS
En Nouri i la Diana estimen que vora mig centenar d’escenaris registren activitat cada setmana a Teheran. Un nombre molt superior, afegeixen, al de ciutats secundàries, on no més de dos o tres telons s’alcen periòdicament. De les escoles de teatre, afegeixen, no deixen de sortir professionals: “De 13 milions d’habitants que hi ha a Teheran, cada any es graduen vora 200. Totes aquestes persones necessiten treballar”, sentencia, pessimista, davant el que considera una manca de suport per la seva activitat.

Amb tot, en Nouri subratlla que “per conceptes, talent i idees, els dramaturgs iranians són millors que els d’altres països”. Recorda en Mohammad Yaghoubi, dramaturg, director i guionista que resideix actualment al Canadà, a en Behram Beyzai, un dels precursors de la guardonada nova onada de cinema iranià que actualment treballa de professor a la Universitat de Stanford. O a la Naghme Samimi, la primera guionista iraniana de prestigi, que ha portat les seves obres a països com França i la India. I nosaltres afegim Sachli Gholamalizad, que viu a Bèlgica, i que presentarà al Grec 2018 'A Reason to Talk', una peça produïda pel KVS de Brussel·les.

Samimi es, a més, doctora en dramatúrgia i mitologia per la Universitat de Teheran. No és casualitat: el teatre iranià té un arrelament poderós en el mite, particularment en el religiós. Durant el mes iranià de Moharram, els carrers i places són escenari de l’anomenada 'Ta’zieh', una representació de la batalla que va acabar amb a la mort de l’Imam Hussein. És un dels esdeveniments cabdals en el naixement de la branca xiita de l’Islam. La solemnitat i dramatisme de la 'Ta’zieh' arrenquen llàgrimes de fidels i curiosos.

Un altra tradició teatral a l’Iran barreja esport i fe: es realitza als coneguts com 'zurjané' o cases de la força. Durant la representació, de caire ritual, un grup d’homes realitzen un seguit de moviments esotèrics, elevant pesos de fusta i metall, mentre reciten versos religiosos al ritme d’una percussió. Una darrera, aquesta arrelada en la mil·lenària literària persa, és el 'naqqali'. Es reciten versos amb to dramàtic acompanyats de música i decoració. Els més coneguts són els del 'Llibre dels Reis', el poema èpic més important en persa escrit per Ferdosí.

SOTA ELS CÀNONS RIGORISTES
La instauració de la República Islàmica el 1979, en lluita contra “la influència cultural occidental”, va comportar un nou paradigma. El ministeri de Cultura i Orientació Islàmica, mitjançant funcionaris preparats per aquesta tasca, té la missió d’autoritzar tota expressió artística que vulgui escenificar-se en públic. Sense aquest permís, el seus impulsors poden rebre multes i suspensions del dret a l’exercici. Els dramaturgs no són una excepció. L’escena teatral, però, ha sabut adaptar-se als cànons rigoristes.

“La limitació força la creativitat”, sentencia en Nouri Heidarimaher tot cofoi. “Tenim limitacions, però no són excessives. Per superar-les, busquem formes alternatives d’ensenyar sobre l’escenari allò que exactament volem expressar”, explica. Ho exemplifica amb el vel que les actrius han de dur en tot moment, fins i tot en escenes a l’interior de casa o al llit, on l’espectador ho pot trobar una anormalitat: “En aquests casos, intentem crear una atmosfera dramàtica poderosa que faci que el vel passi desapercebut”, diu el productor.

Les normes estan per respectar-se i per jugar amb elles, manifesten la Diana i en Nouri. I amb aquestes pautes, prossegueixen, el nombre d’obres estrangeres que aconsegueixen permís per oferir-se als teatres iranians creix. “Menys de la meitat de representacions avui són basades en textos d’autors nacionals”, afirma en Nouri. “Fa deu anys tot era Shakespeare. Ara, tenim més traductors, més dramaturgs moderns, més llaços internacionals i una generació jove que sap idiomes. Sols d'en Zeller hi ha quatre obres ara en escena”.

SENSE OBLIDAR-SE DE LES ARRELS
Aquesta nova fornada d’artistes iranians vol fer món sense oblidar les arrels. Ja sigui en música, en cinema, en pintura o en teatre, llueixen amb orgull trets distintius de la cultura persa, que entronca 2.000 anys enrere per posteriorment recollir la influència islàmica. Malgrat la religió, comenta en Nouri amb sarcasme, el nom d’una de les obres que produeix, i que és tot un èxit d’assistència, fa referència a un licor: Zahremani. L’Ali Ghahremani, amb la seva guitarra i les seves composicions, vol fer el mateix amb el jazz per bandera.

—El jazz et permet ser lliure com un ocell. Volia ser lliure per dir què penso amb el llenguatge de la música. En un llenguatge propi.

Assegura l’Ali, un dels pocs músics que lluita avui dia per popularitzar el jazz en un panorama musical local dominat pel pop i l’electrònica. Amb aquest objectiu, i aprofitant que les autoritats no exigeixen tenir permís per exhibir música instrumental sense lletra, va fer de l’Institut de la Música de Teheran, on hi treballa, un refugi pels amants de la improvisació. Les seves 'masterclasses' i 'jam sessions' setmanals van servir-li de plataforma per guanyar experiència musical, experimentar amb sons i envoltar-se d’una bona colla d’amics músics.

“Vaig començar repetint 'covers' fa quinze anys. Al mateix temps m’inspirava a través de músics de tot el món, ja fossin llatins, africans o espanyols. Com a guitarrista, per exemple, el flamenc m’és crucial. Tant com la Billie Holiday i el jazz original”, explica. “Per altra banda, m’inspira la música ètnica i religiosa iraniana. A l’Iran tenim unes cançons tradicionals, anomenades 'maqam', que varien segons les persones i els indrets on es toca”. Amb aquesta fusió com a referència, el jove músic cerca col·laboracions i actuacions per tot el país.

L’Ali Ghahremani recorda entusiasmat els viatges fets per la seva terra a la recerca d’un so propi. Parla d’hores compartides amb les comunitats afroiranianes de la costa del Golf Pèrsic, formades per descendents dels esclaus negres africans portats pels portuguesos fa 500 anys. Relata la història d’un ancià músic de dotar, que va conèixer a la remota província nord-oriental de Jorasan, que li va explicar com va enterrar durant catorze anys el seu preuat instrument, de cordes de seda, per evitar que els rigoristes del 79 el trenquessin.

A LA RECERCA DEL PÚBLIC
De manera semblant al teatre, petites sales de concerts, sovint integrades en el mateix espai que cafeteries i fins i tot llibreries, s’han començat a prodigar per Teheran en els darrers temps. Al sud del país, ciutats com Shiraz, bressol de poetes, i Bandar Abbas mantenen un cartell musical atractiu per a tots els públics. Ja no és rar veure noies i nois tocant fins i tot als carrers, malgrat que es manté una prohibició oficial a que les noies cantin com a solistes en un auditori amb homes. L’Ali reconeix que només una minoria d’ells poden viure de l’art. El sostre de la majoria és fer-se un nom i una petita legió de seguidors fidels.

Un dels majors problemes a la República Islàmica, opina l’Ali, és la impossibilitat de recrear-hi l’ambient característic d’un club de jazz. “A l’Institut de la Música ho vam aconseguir de manera virtual”, reconeix, “però costa trobar un lloc on actuar periòdicament, on els músics no aprofitin la sessió per cridar l’atenció en comptes de col·laborar amb col·legues per trobar un so comú, com en una bona jam”. Un dels pocs indrets propicis, diu, és la cafeteria Lucky Clover de Teheran, amb 'jam sessions' i micro obert tots els dimecres.

A l’altre extrem estan els grans auditoris, que solen acollir músics consagrats, preferentment d’estils clàssics o tradicionals i amb lletres sense altisonància. Curiosament, malgrat els obstacles que els artistes heterodoxos han de superar per obtenir llum verda del govern, uns dels més estimats a l’Iran, els Gipsy Kings, tocaran el 30 d’abril per tercer cop. Mesos abans de sentir el 'Bamboleo' de nou, el desembre passat, l’apassionat públic iranià va poder gaudir del primer gran concert ‘oficial’ de so electrònic, del grup Schiller. Ballar estava prohibit.