Per Andreu Gomila

És de Banyoles i és, per molts, l'autora del moment, la dramaturga ascendent de qui s'esperen moltes coses. Però Clàudia Cedó té un projecte de vida que es diu Escenaris Especials, un projecte de teatre comunitari que és, a Europa, una de les tendències del moment. Perquè el teatre pot ser molt més que un mer entreteniment. Deixem que parli ella.

Quina importància té Escenaris Especials en la teva manera de crear?
Tota. Porto més de deu anys fent teatre amb les actrius i els actors d'Escenaris Especials, i m'han ensenyat moltes coses. Com per exemple que cadascun dels actors que et toca dirigir és diferent. I necessiten que t'hi comuniquis d'una manera concreta. Per fer-li arribar el sentiment que tu volies transmetre amb aquelles paraules. Trobar referents comuns, i fer-ho amb tota classe de persones. També m'han ensenyat a pensar històries amb protagonistes que se senten diferents, poc integrats a la societat, i que busquen desesperadament la manera de sentir-se compresos.

Per què vas decidir aixecar un projecte com aquest?
Crec fermament que el teatre ha de ser un lloc obert, un espai de llibertat que representi les veus de tots. No per fer una tasca social. Sinó perquè és interessant i enriquidor per a una societat i la seva cultura escoltar tots els racons dels seus carrers: una dona que guanya molts diners; una dona que no en guanya gens; un home de 50 anys homosexual amb Asperger; una dona de 30 que vol ser mare però que no pot perquè té discapacitat; un noi amb Síndrome de Down, enamorat; la filla d'un home que està superant l'alcoholisme... Mil històries que són allà, que existeixen i de les quals els dramaturgs hem de parlar. I d'altra banda, penso que els actors i les actrius d'EE, tenen dret a pujar a l'escenari i dir la seva, parlar del tema que vulguin.

El teatre oblida massa sovint la seva funció social?
Sí. Però a mi em passa que no m'agrada fer obres-pancarta. Obres que intentin alliçonar l'espectador. Crec que al final, nosaltres hem d'explicar històries. Històries que reflecteixin l'entorn en què vivim, però que també emocionin i tinguin ritme i funcionin a nivell dramàtic. Sinó, faria documentals. A mi m'agrada la ficció. Però fent ficció, amb els actors d'EE, per exemple, ja estem fent una funció social en realitat. Perquè permetem que persones amb una discapacitat, amb autisme, amb esquizofrènia, amb una malaltia mental, amb paràlisi cerebral, o superant una drogoaddicció (en risc d'exclusió social) parlin dels temes que volen parlar.

De quina manera creus que incideix en els espectadors?
El teatre crea referents. Crea lianes a les que agafar-nos quan ens passa alguna cosa. Les ficcions actuals, el teatre, el cinema, ens ajuden a construir el nostre imaginari i a estructurar els nostres esquemes cognitius. Com més ampli sigui el ventall representat a les pellícules i a les obres de teatre, més gent s'hi veurà reflectida i voldrà pagar una entrada. És alliberador sentir que el que et passa ja li ha passat a algú abans. És una manera de compartir el dolor i el desig i l'amor, una manera de sentir que pertanys a un grup. I, per tant, hem de permetre que totes les persones es puguin identificar amb les nostres històries.

Aquesta temporada ets la dramaturga resident de la Beckett. Com ho estàs vivint?
Ho estic vivint amb una illusió i una emoció molt grans! És una oportunitat tan bonica!! Jo surto del teatre amateur, de Banyoles, porto fent teatre des que tenia deu anys. Gràcies a en Joan Solana, que va crear l'Aula de Teatre de Banyoles, una escola de teatre municipal gratuïta on vam tenir professors com l'Albert Olivas, que em va fer estimar el teatre, o en Xicu Masó, un luxe tenir-lo de professor de teatre amb 15 anys. La Sala Beckett és un espai brutal amb un equipàs que t'acull i et permet arriscar, cosa tan preuada pels autors. M'han donat total llibertat creativa i m'han permès parlar del que tinc dins meu, ara mateix.

Quan vas estrenar 'Tortugues', pensaves que ara series aquí?
No! Ha estat una sort trobar les persones que he trobat amb aquesta producció i en general en el món teatral de Barcelona! La Sala FlyHard, que t'acull com si fossis a casa i han fet una feina immensa de formiga apostant per dramaturgs d'aquí, companyies de teatre independent que lluiten cada dia per explicar les històries que volen explicar, l'associació Barcelona Playwrights que treballa per potenciar la dramatúrgia catalana... I ara la Sala Beckett! T'adones que et vas trobant amb persones que han fet un altre recorregut diferent al teu, però molt semblant en realitat. Jo he anat estimant el teatre des de petita, i aquesta passió per explicar històries i per compartir-les amb el públic i emocionar... Ho pots aprendre en una o altra escola, però és el mateix sentiment.

Com definiries els teus personatges?
M'agraden els protagonistes fràgils i forts a la vegada, que dubten, que estan buscant el seu lloc al món, que se senten com un pop en un garatge. I m'agraden els personatges que s'enamoren, d'altres o d'una feina o d'una passió... Però que ho donen tot, que s'arrisquen per allò en el que creuen. Personatges romàntics, que es rebellen contra alguna cosa gegant, encara que ells siguin minúsculs, i que aprenen alguna cosa en el viatge.

D'on et ve aquesta inclinació a trames on la ciència hi té un paper molt important?
He estudiat Psicologia i en teoria és una carrera de ciències... Així que teníem moltes assignatures de la branca científica, com neurologia, biologia, genètica... Sempre m'ha interessat molt la física quàntica, no sé per què! M'atrau pensar que existeixen universos parallels i intentar entendre una cosa tan complicada com l'univers o la relativitat temporal em sembla apassionant. M'encanten les històries que et posen un físic o un biòleg en escena, perquè trobo que els científics tenen una manera de pensar, unes estructures mentals, molt properes a les d'un escriptor o a les d'un inventor, són persones creatives.

Amb quins autors t'identifiques? Ets més de teatre o d'altres gèneres literaris i/o artístics?
M'agrada el teatre, el cinema. M'agraden autors com Billy Wilder, Charlie Kaufman, Enda Walsh, Woody Allen, directors com Spike Jones, Sofia Coppola, Michel Gondry, Akira Kurosawa, Valerie Faris, Maren Ade... De teatre, m'agraden molt les històries que tenen un punt surrealista, com les de Daulte o José Sanchis Sinisterra o alguns relats d'en Cortázar. M'agrada jugar amb l'espai teatral situant al mateix lloc accions que passen en moments temporals diferents. Ah! I també m'agrada molt Ernst Lubitsch!

Quina és la força de la comèdia, segons tu?
Relaxar l'espectador i parlar-li des del cor. No es tracta de riure del tema de fons, sinó de trobar mecanismes per descobrir l'humor en qualsevol situació. Perquè en tota situació, encara que estiguis en un funeral o en un hospital, hi ha moment en els que rius. I aquests moments són plens d'humanitat, en realitat.