Per Andreu Gomila

Al desembre, Claire Verlet va rebre a Andorra el premi Ramon Llull de promoció de la cultura catalana a l’exterior. Un guardó ben merescut gràcies a la seva feina de programadora de dansa i directora adjunta en un dels teatres més grans de França, el mític Théâtre de la Ville de París. Té un coneixement profund i específic de l’escena catalana. Ha ajudat molts artistes d’aquí a fer el salt a Europa, no només programant-los espectacles, sinó també entrant en la producció. Verlet és una cercatalents professional que busca l’enginy, sense importar-li la procedència.

Com vau rebre el premi Ramon Llull de promoció de la cultura catalana?
Va ser formidable, ja que va ser una autèntica festa de l’amistat: vaig gastar una part del premi per fer venir els artistes María Muñoz i Pep Ramis, Laida Azkona i Txalo Toloza, així com una productora, Iva Horvat, que fa una feina de gran profunditat (Àlex Rigola, Àlex Serrano...).

Com vau descobrir Mal Pelo, Azkona&Toloza, La Veronal, etc.?
Vaig conèixer Mal Pelo gràcies a un vídeo que vaig mirar el dia de Nadal del 2010. Era 'Bach', ballat per la María, una meravella. De seguida la vaig convidar per a la temporada 2011-2012. Després vam convidar i coproduir els duets, el solo del Pep. Vam tornar a fer 'Bach' un altre cop a la Philharmonie de Paris, i m’encantaria poder-lo mostrar un altre cop, cosa que potser es podrà fer al desembre que ve, a més del seu nou duet. També vam exhibir' Inventions', una peça de grup molt ambiciosa per a una companyia independent amb setze intèrprets (vuit de dansa i vuit de música i cant), creada durant la pandèmia al Grec. Li devem aquesta peça magnífica a l’audàcia i la tenacitat de Cesc Casadesús, el director del Grec, que va ser realment l’únic que va mantenir el seu festival l’estiu del 2020, respectant les mesures de seguretat, i tot va anar bé. Vam imaginar un espai adient (amb una gran profunditat) a La Villette i vaig treballar com una boja perquè hi anés gent, cosa que va valer a la companyia algunes invitacions importants, com la del Festival d’Avinyó.
    Vaig veure la Laida i el Txalo gràcies a Cesc Casadesús, que me’ls va recomanar. No els coneixia gens. Vam presentar la seva trilogia en el Festival de Tardor de París, a qui els vaig proposar, amb l’objectiu d’augmentar la visibilitat d’aquests joves artistes que ningú no coneixia a França. Vaig fer venir molts programadors, en vaig parlar molt. Ja veurem si això els facilitarà les coses.
    He seguit Marcos Morau des dels seus inicis, quan no era gens conegut, i gràcies a ell he conegut ciutats petites d’Espanya on ni tan sols els meus col·legues espanyols han anat.
    I hi ha Àlex Serrano i Àlex Rigola, que vaig conèixer quan vam preparar l’edició de Chantiers d’Europe centrada en Espanya, el 2013. Segueixo la seva feina gràcies a les informacions molt professionals que em dona regularment Iva Horvat.

"És veritat que el Théâtre de la Ville té un paper de prescriptor, d’aquí ve la nostra responsabilitat"

Com els ha rebut el públic del Théâtre de la Ville?
El públic ha rebut molt bé totes aquestes propostes, i en el cas de Mal Pelo, la María i el Pep són molt esperats, ja que venen a París des del 2012. Si no m’equivoco, han estat presents sis vegades en les diferents temporades del Théâtre de la Ville.

Què us agradaria portar de nou a París?
Vaig cada any al Grec des que en Cesc el dirigeix, i cada any hi trobo artistes que no conec i que espero programar. De vegades es pot fer de seguida, de vegades cal algun temps. No som un festival, no programem simplement un espectacle que ens ha agradat. Quan un artista entra en la nostra temporada és per acompanyar-lo durant uns anys. I per tant, suposa un compromís de part de l’altre que cal prendre’s amb responsabilitat. El nostre festival Chantiers d’Europe ens permet portar a terme alguna experiència amb més flexibilitat.

"Cal animar les institucions públiques perquè donin més mitjans als artistes i a tota la cadena d’estructures, ja que es tracta de diners ben usats i que, al final, beneficien la imatge de la ciutat en general"

Molts artistes d’aquí han esclatat a Europa després de passar pel Théâtre de la Ville...
És veritat que el Théâtre de la Ville té un paper de prescriptor, d’aquí ve la responsabilitat de la qual parlava fa un moment. Sé que els meus col·legues del món miren la nostra programació amb atenció: fins i tot quan no poden venir a veure aquest o aquell espectacle, s’hi interessen. Alguns artistes m’han dit que els hem obert moltes portes. Passo força temps informant els meus col·legues i escric moltes cartes de recomanació explicant les raons de les nostres tries.

Hi ha alguna característica que us atreu especialment de l’escena catalana?
Us decebré, però, francament, evito pensar en aquests termes. Per a mi, el que busco en l’art és una veu singular, trets únics, i m’és igual que vingui de Barcelona, Tòquio, Lima o Perpinyà. És clar que hi ha fílies, però en el meu cas es troben en el terreny estètic (el dels grans moviments artístics) i no sobre un criteri geogràfic.

Com veieu, doncs, l’escena barcelonina?
El que hi podem percebre és la influència d’una bona escola d’art i sòlides estructures d’acompanyament dels artistes (disposició de llocs de treball, possibilitats de programació, diàlegs i trobades amb els professionals). El fet que tot això s’hagi desenvolupat a Barcelona, amb l’Institut del Teatre, el Graner, el Mercat de les Flors, el Grec i Dansa Metropolitana, que posa en comú molts llocs a tota la metròpoli, això sí, sí que marca la diferència. En veiem els efectes en la creació artística i en l’activitat de la ciutat per als artistes, cosa que crea una emulació. És per això que cal animar les institucions públiques perquè donin més mitjans als artistes i a tota la cadena d’estructures, ja que es tracta de diners ben usats (molt millor que les subvencions que es donen a la indústria automobilística, per exemple!) i que, al final, beneficien la imatge de la ciutat en general.

"L’altre corrent important és l’explosió de la creació coreogràfica dels artistes africans, que han agafat el seu destí per la mà amb un viatge d’anada i tornada entre Europa i el seu continent d’origen"

Fa temps que sou una exploradora de l’escena europea. On és el focus principal respecte als nous talents?
El focus principal és una explosió d’estils molt diversa i molt abundant. Aquests últims quinze anys han estat marcats per dues aportacions determinants: d’una banda, la creació provinent de les arts urbanes o influïdes per elles, no només el moviment hip-hop, amb coreògrafs que han absorbit els codis dels altres per crear obres cada cop més elaborades, sinó també els coreògrafs contemporanis que han integrat ballarins de hip-hop en les seves creacions, o bé s’han emmirallat en aquesta cultura (per exemple, les creacions de Blanca Li i Mette Ingvartsen amb l’skate); d’altra banda, l’altre corrent important és l’explosió de la creació coreogràfica dels artistes africans, que han agafat el seu destí per la mà amb un viatge d’anada i tornada entre Europa i el seu continent d’origen. Gràcies als nombrosos intercanvis que han tingut entre ells, entre zones lingüístiques diferents (hem vist l’emergència de festivals a Maputo, Ouagadougou i Dakar, que han estat grans punts de trobada), han enriquit i solidificat la seva posició en el paisatge coreogràfic mundial.
    Més recentment, hem vist la creació emergent emparar-se de les qüestions sobre el gènere i la sexualitat. Sovint, aquesta tendència es manifesta més aviat en els petits formats, però està començant a desplaçar-se a la categoria de peces d’envergadura com les creacions de (LA) HORDE per al Ballet National de Marseille ('Room with a View' o la seva propera creació 'Age of Content').

París és l’autèntica capital europea de la dansa?
París és, realment, una gran capital de les arts: totes les exposicions, les sales de cinema independent (dites d’art i assaig), la quantitat de teatre és fantàstica. Mentre que veig els meus col·legues europeus que intenten no programar dos espectacles de dansa alhora, fins i tot a ciutats molt grans, em dic que no vivim en el mateix món. A París, pot haver-hi deu espectacles de dansa la mateixa nit i tots s’omplen. El Théâtre de la Ville, sol, pot tenir tres espectacles de dansa en tres llocs diferents! Però tot això només pot coexistir perquè fa anys que hi ha una política molt forta de desenvolupament de públic, d’educació del públic des de la infantesa. No crec que hi hagi altres ciutats al món, com hem fet al Théâtre de la Ville, que ofereixin 29 funcions del mateix espectacle (Hofesh Shechter) o fins i tot la mateixa companyia cada any durant 50 anys (el Tanztheater, de Pina Bausch)!

NO T'HO PERDIS: Qui és Yinka Esi Graves, la ‘bailaora’ negra que fascina Europa