Per Andreu Gomila

Què en pensen els artistes europeus, d’Europa? Com analitzen el que hi passa i el que s’hi ha viscut en els últims anys, les últimes dècades, des que Europa és Europa? El Grec 2022 ha posat en el radar dramaturgs, coreògrafs i companyies que han pensat el nostre aquí i ara sense oblidar-se del passat, amb peces que parlen de les guerres, la precarietat, el canvi climàtic, la burocràcia i els mites, entre d’altres, perquè els espectadors barcelonins tinguin l’oportunitat de copsar què està passant al continent.

Trilogie des Contes Immoraux (pour Europe)

L’última creació de la companyia Non Nova de Phia Ménard té alguna cosa de faraònica, alhora que de reflexiva. D’espectacular i farcida d’una anàlisi visual aclaparadora. És una mirada a Europa des del passat al nostres dies a través de la construcció en escena d’elements carregats metafòricament que enllacen la història del continent i el present. A la primera peça de la trilogia, 'Maison Mère', veurem Ménard alçar una casa primigènia, un temple grec que ens remet als nostres orígens. Però la construcció és de cartró i, com les llars dels obrers deixats de la mà de Déu pel capitalisme, es desfà amb un simple aiguat. A la segona, 'Temple Père', també des d’una base aquàtica, els membres de la companyia erigeixen una Torre de Babel, que és un símil de la submissió a l’ultraliberalisme. I, finalment, la mateixa Ménard protagonitza l’última part, 'La Rencontre Interdite', on se’ns presenta nua per oferir esperança en el canvi, ella que abans era un home i ara és una dona pletòrica. La 'Trilogie des Contes Immoraux (pour Europe)' és tota una experiència teatral per abocar una nova mirada al continent.

Mivion (Ràdio Sarajevo)
No hi ha dubte que les guerres dels Balcans dels anys noranta del segle XX són encara una ferida oberta a Europa. A Barcelona, es van seguir molt de prop i la ciutat s’hi va implicar amb l’agermanament amb Sarajevo, que durant uns anys va ser-ne un districte més. La companyia La Conquesta del Pol Sud, autora d’obres documentals de primer nivell i d’èxit internacional, com 'Nadia' (2014), 'Claudia' (2016) o 'Raphaëlle' (2018), ha anat a buscar a l’Escala un periodista que conduïa un important programa cultural a la capital bosniana, MIVION, i que va viure tot el setge darrere dels micròfons. El personatge es diu Slobodan Minic i l’espectacle, que porta el títol del seu programa de Ràdio Sarajevo, parla de la seva vida. Però no es queda aquí, sinó que va més enllà, ja que la figura de Minic, la seva experiència, serveix a La Conquesta del Pol Sud per mirar enrere i recordar com l’odi, el nacionalisme radical i la intolerància, que van provocar milers de morts als Balcans, no són, per desgràcia, una cosa del passat europeu.

Larsen C

El canvi climàtic no és un fenomen que sigui en absolut aliè als europeus, sobretot per als més joves. D’aquí que el coreògraf grec Christos Papadopoulos, un dels noms ascendents de la dansa continental, s’hagi fixat en una barrera de gel que porta el nom d’un explorador noruec i que es va despendre del continent antàrtic el 2017 per crear un iceberg gegant que pesava un bilió de tones. Papadopoulos fa que el seu cos de ball, format per sis ballarins, es mogui com un iceberg, que es desfà en peces més petites contínuament (el Larsen C es va acabar fonent en l’oceà Atlàntic) i provoqui alhora una reflexió sobre la capacitat d’adaptació al canvi de les persones. Ell mateix diu: “Vull que la meva feina reflecteixi el moviment interior de la condició humana, ja sigui en un impuls abstracte o en un simple gest. Un moviment que parteix del que és humà i torna a ell”.

Orpheus

La companyia catalana Insectotròpics s’ha aferrat al mite d’Orfeu per crear una peça híbrida en la qual el poeta més gran de la mitologia clàssica baixarà a l’Hades a la recerca d’Eurídice amb l’ajuda de Spiritcom, una màquina d’immersió virtual. Amb cinema en directe, diferents fonts d’àudio, càmeres robotitzades i pintura en viu, Insectotròpics converteix la tragèdia, relat fundacional d’Europa, en una història contemporània en la qual enfronta vida i tecnologia, un debat ben present al continent. La companyia ha portat les seves creacions a Àsia, Amèrica i Europa, tot convertint-se en una de les tropes més internacionals del país.

Europa Bull

Mentre era a Stuttgart preparant un espectacle, Jordi Oriol va seguir de prop les vicissituds de la Penka, una vaca búlgara que, sense voler, va travessar a Sèrbia, cosa que va a estar a punt de causar-li la mort, perquè la legislació de la Unió Europea estableix que si un animal surt de les seves fronteres de manera “il·legal” ha de ser sacrificat. Una gran campanya mediàtica va aconseguir salvar la vaca i va inspirar a Oriol un espectacle on es parla d’alguns absurds europeus i de la desafecció de la ciutadania cap a les institucions comunitàries, però també dels mites sobre els quals s’assenta el continent, tot començant pel d’Europa, una princesa fenícia raptada per Zeus. L’actor, director i dramaturg, que amb 'Europa Bull' va guanyar quatre premis de la Crítica, fa aquí el seu espectacle més expansiu, més arriscat a escala formal, amb ballarins, actors i músics en escena.

SEGUEIX LLEGINT: Amir Reza Koohestani: “Hem oblidat les lliçons de la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial”