Per Andreu Gomila

La directora carioca Christiane Jatahy és una vella coneguda dels escenaris catalans, des que el 2013 va presentar una versió de 'La senyoreta Júlia' al Temporada Alta. Ha estat sis vegades al certamen gironí, l’última de les quals va ser el 2022 amb 'Depois do silêncio'. Barcelona, però, és una ciutat molt important per a ella, ja que forma part de la seva educació sentimental. Aquest estiu s’estrenarà en el Grec amb un muntatge del qual, a París, tothom en parla: una versió de 'Hamlet' que acaba de posar de llarg a l’Odéon - Théâtre de l’Europe.

Per què 'Hamlet'?
Tinc una relació molt estreta amb aquesta obra. L’he estudiada, l’he treballada molt. Vaig treballar-la un temps amb un amic que en va fer un muntatge. El vaig ajudar en la dramatúrgia. I m’encanta, perquè té moltes possibilitats i parla de moltes coses. Parla de nosaltres. Per això Lacan i Freud la van estudiar tant. I estructura el pensament de moltes de les coses que m’agraden del teatre.

Abans havies treballat 'Macbeth'.
Sí, dues vegades. Quan començo amb un autor, m’interessa buscar-ne més coses. I, és clar, Shakespeare és Shakespeare... Tot això és abans de fer 'Hamlet'. Quan penso de fer-la, necessito un punt de vista que sempre té a veure amb com parlo jo a través d’aquesta obra. Ara mateix té un subtítol: 'Hamlet. En els plecs del temps'. És 'Hamlet', però n’és una versió. M’interessava treballar la hipòtesi de què passa si Hamlet es desperta un dia i és una dona.

Un Hamlet que és una mica l’Orlando de Virginia Woolf, oi?
Sí, en té molt, de l’Orlando. Hi ha cites de Woolf dins la peça.

Per què li has canviat el gènere?
El jove Hamlet té un comportament una mica femení. En el sentit que dubta. No és l’home d’abans, el de les obres de Shakespeare, que no tenien dubtes, que havien d’actuar. M’interessava aprofundir en la idea que fos una dona madura: com seria una dona que hagués de repetir la història i hagués de lluitar contra el sistema de Claudi, violent, que també és dins seu. Com reaccionarà? Què farà? Hi ha una frase que es repeteix a l’obra: “és necessari ser cruel per ser just?”.

"Són obres en què la part masculina és molt forta, el patriarcat és arreu i has de lluitar amb moltes coses per tirar-la endavant"

Has hagut de canviar moltes coses de l’obra per feminitzar Hamlet?
No ha calgut. Per a mi és una figura molt andrògina. Alhora, és una dona. El representa una actriu i, per tant, la part femenina ve sola. El que m’interessava és que tingués el sentiment del que és femení.

Per què hi ha poques dones que hagin dirigit un Shakespeare?
No ho sé. Hi ha dones que fan coses... No tinc la resposta. Són obres en què la part masculina és molt forta, el patriarcat és arreu i has de lluitar amb moltes coses per tirar-la endavant. Alhora, és un clàssic i em dona la llibertat per dialogar amb ella i canviar-la.

Quan entra Orlando en el teu Hamlet?
Entra amb l’experiència de Hamlet i, sobretot, amb la reflexió d’Ofèlia. Penso que Ofèlia és un personatge que ha canviat molt: és la llavor de la revolta, encara que l’acció passi per Hamlet. Ofèlia sempre és la dona de la submissió, de la no acció, que l’únic que pot fer és morir. És això el que he canviat. Ella canvia la seva vida. I, en una obra, quan canvies un personatge, obligues els altres a canviar.

A 'La màquina Hamlet', de Heiner Müller, Ofèlia es venja.
He fet servir els textos de Müller, també. Hi ha un moment de 'La màquina Hamlet' en què Hamlet troba Ofèlia a la riba d’un riu, i ella li pregunta: “Vols devorar el meu cor?”. I ell li respon: “Vull ser una dona”. Aquí, en aquesta frase, hi és tot el meu 'Hamlet'.

De quina manera has introduït el llenguatge audiovisual, tan característic dels teus muntatges, en una peça tan teatral com 'Hamlet'?
La fantasmagoria hi és molt present. És una peça que parla molt d’això, de l’inconscient i dels fantasmes. I no només del fantasma del pare sinó de tots els fantasmes que habiten al cap de Hamlet. Hi ha un dol, a l’obra, que no es viu, però que jo he decidit que hi fos present a través del cinema. Són imatges produïdes, cinematogràfiques. Hi ha una relació hologràfica, com si els cossos del funeral del pare, de tots aquests morts que té la peça, compartissin un espai.

Quina relació mantens amb les teves primeres obres, com aquelles 'Les tres germanes' que vam veure al Temporada Alta el 2014 amb el títol 'E se elas fossem para Moscou'?
Hi ha un ADN que sempre es troba en la meva feina: la recerca en el treball dels actors, com entrar en un clàssic que ve amb la memòria del passat i pensar-lo des del present, un punt de vista que busca mirar l’obra des de la perspectiva de les dones que l’habiten. 'Les tres germanes' era tot això. I 'Hamlet', també. Perquè no només importa aquest Hamlet femení sinó també Ofèlia i Gertrudis. Aquest trio femení em recorda molt el de 'Les tres germanes'. A més, les relacions de les dones no són socials sinó viscerals. Una intimitat compartida on no es distingeix un cos d’un altre.

"Barcelona forma part de la meva història. Hi vaig viure un temps; vaig estudiar a la Sala Beckett. El primer cop que vaig anar a Europa va ser per Barcelona"

Ets l’artista associada de l’Odéon - Théâtre de l’Europe. Quina importància ha tingut això en la teva carrera?
Ja en fa vuit anys. També soc artista associada a Le Centquatre, a París. Tot això és molt important, perquè, a través d’aquest suport, he pogut desenvolupar la meva recerca. No seria l’artista que soc. Hauria anat per altres camins. Però he tingut la possibilitat de poder anar més lluny, gràcies al suport i al temps. A més, com que soc una artista que ve del Brasil, on hi ha moments en què la cultura no té cap suport i d’altres en què en té una mica, per a mi és un privilegi.

Quina relació mantens amb el teu país? Aquest 'Hamlet' és en francès.
Sempre treballo amb dues llengües. I aquí també, no amb el portuguès del Brasil sinó amb el de Portugal: Ofèlia i Poloni estan representats per dos actors portuguesos. Volia mantenir el portuguès i m’interessava que tots dos no fossin del centre d’Europa i que Ofèlia fos estrangera, no d’un país llunyà, colonitzat, sinó d’un país que és a la punta d’Europa... Brasil es troba en tot el que faig, pel que soc. Tot l’equip creatiu és brasiler, tenim una idea de companyia, són gent amb qui fa quinze anys que treballo.

Serà el teu debut a Barcelona, oi? Sempre t’hem vist al Temporada Alta.
Sí, serà el meu primer cop al Grec. M’estimo molt el Temporada Alta: són molt importants per a mi. Però Barcelona forma part de la meva història. Hi vaig viure un temps; vaig estudiar a la Sala Beckett. El primer cop que vaig anar a Europa va ser per Barcelona. Recordo passejar pels seus carrers i plorar. També vaig veure moltes coses al Teatre Lliure!

Hi ha poques directores de la teva generació. Com t’ha afectat, això?
Sempre he portat a sobre la marca de ser dona i brasilera. No m’ha deixat mai. De vegades, ve abans de tot. Et miren, parlen de tu i el primer que veuen és una dona brasilera. Què hauria passat si hagués estat un home europeu? Sempre has de vèncer aquesta imatge. Ara tot sembla més fàcil, perquè s’han obert els espais a les dones. Però abans, sovint, era estrany estar asseguda en una taula amb molta gent i ser jo l’única dona. Sabia que havia d’esforçar-me més que els altres, sabia que havia de fer més per demostrar que tenia el dret de ser allà, en aquella taula. Sempre hem de fer una mica més.

SEGUEIX LLEGINT: 50 anys de Dagoll Dagom: “Sempre ens ha interessat més arribar al gran públic que a les minories selectes”