Per Andreu Gomila

Fa 41 anys que 'La plaça del Diamant' no deixa de transformar-se, des que Francesc Betriu la va convertir en pel·lícula, amb Mercè Rodoreda encara viva. A més, en els últims anys, l'escena l'ha abordada d'una manera particular. L'any 2004, Joan Ollé en va fer una versió i, el 2008, Toni Casares la va portar al TNC, amb versió de Josep Maria Benet i Jornet. Aquell mateix any, Carlota Subirós es va apropar per primer cop a l'autora amb 'Rodoreda. Retrat imaginari'. 'Quanta, quanta guerra', 'Mirall trencat' i 'La mort i la primavera' són altres títols de l'escriptora barcelonina que han passat pels teatres. Subirós té el repte de fer 'La plaça del Diamant' d'una manera pròpia. I és curiós que sigui la primera directora que s'hi enfronta.

Com has passat del conte 'Paràlisi', centre d'aquell 'Rodoreda. Retrat imaginari', a 'La plaça del Diamant'?
Són encàrrecs. La sol·licitud de fer 'La plaça del Diamant' m'arriba des de la Carme Portaceli (TNC) i el Francesc Casadesús (Grec). Hi vaig dir sí de seguida. El 2008, 'Rodoreda. Retrat imaginari' ja va ser un encàrrec del Grec pel centenari del naixement de l'autora. Va ser el descobriment de Rodoreda per part meva. Havia llegit alguns contes, com ara 'Aloma', que vaig llegir massa jove... No tenia un coneixement real de la seva obra. M'hi vaig capbussar de ple, amb tot l'equip d'aleshores, molts dels quals també hi són ara: l'escenògraf Max Glaenzel, l'ajudant de direcció Ferran Dordal, l'actriu Alba Pujol, el dissenyador de so Damien Bazin... Tots vam compartir aquest descobriment. Em va fascinar molt ella com a escriptora, el seu recorregut biogràfic. Va ser un procés de recerca que gravitava entorn del conte 'Paràlisi', però fèiem servir entrevistes, les seves cartes... Era un espectacle sobre l'exili, Ginebra, el procés creatiu, el bloqueig, la solitud, la maternitat... Moltes coses que després vaig trobar en el 'Quadern daurat' de Doris Lessing.

Per què no hi has tornat des d'aleshores?
Durant molts anys he anat més seguint impulsos i rebent encàrrecs que no pas proposant jo materials. Ara ha vingut també així, en forma d'un oferiment preciós que em fa anar al tòtem, no només de Rodoreda, sinó de la literatura catalana del segle XX... He de dir que, al principi, no ho veia. No el fet de fer la novel·la, sinó que fos al Teatre Grec i a la Sala Gran del Nacional, perquè el meu record de la novel·la era el d'una història d'una vida molt oprimida, molt solitària, en un pis de Gràcia, molt petit i fosc. Tot això anava molt a la contra d'un gran espai. Em va costar imaginar-me com fer-ho... Ha estat un procés de treball molt llarg: fa més d'un any que hi treballo.

"Estem buscant aquest moviment doble: estar molt a prop del dia a dia, dels gestos de cada dia, de la memòria de la vida quotidiana, i alhora tensar-ho molt formalment"

Què és per a tu 'La plaça del Diamant'?
És, talment, un diamant. És una condensació brutal d'una joia, que té una gran nitidesa i precisió. També duresa. Té una doble cara: sembla que és una gran incursió, un gran retrat de la vida quotidiana dels anys vint, trenta i quaranta que ha portat a lectures costumistes, ja que tothom hi pot trobar la memòria de les generacions anteriors; però alhora també és d'una gran precisió i d'una sofisticació que la fan esdevenir un artefacte molt esculpit, paraula a paraula, amb un impacte emocional enorme i una gran contenció formal. És un prodigi literari. Estem buscant aquest moviment doble: estar molt a prop del dia a dia, dels gestos de cada dia, de la memòria de la vida quotidiana, i alhora tensar-ho molt formalment.

Això és el que la fa contemporània?
L'espectacle serà una caixa de ressonància de la novel·la. Això és fonamental, sobretot des que vam prendre la decisió de seguir la veu de la Natàlia. La novel·la és en primera persona, és la veu d'aquesta dona humil de Gràcia que rememora la seva vida i que ho narra tot des d'ella mateixa. D'aquí va venir la decisió de disposar d'un equip d'actrius ampli que fan ressonar la veu de la Natàlia. No volia contestar la pregunta: qui és la Colometa? Havia de donar una resposta del segle XXI, des de la diversitat i la multiplicitat. Començant pel fet que sigui la Natàlia i no la Colometa, que és un nom que li imposen. Mai queda clar si el gaudeix o no... 'La plaça del Diamant' sempre s'ha relacionat amb el passat i volia que aquesta mirada fos cap al present. Llavors, va sorgir la idea del riu de la vida, d'aquestes dones que fa cent anys anaven al ball de festa major de Gràcia i les dones d'ara que també hi van i que han de llegir la novel·la. La novel·la recull tot un segle i arriba com un riu als nostres dies.

"La grandesa de Rodoreda és haver construït un personatge amb una sensibilitat increïble i molt punyent que mai s'anomena a si mateixa, que mai adjectiva"

Qui és la Natàlia per a tu?
És interessant que Rodoreda mai la descriu físicament. La icona de la Sílvia Munt va ser tan forta en un moment determinat gràcies a la versió cinematogràfica. Era interessant revisitar el personatge completament, tot reconeixent la feina preciosa que van fer Munt i tot el repartiment que l'acompanyava. Era una pell de serp que podia caure... La Natàlia tampoc no parla mai de les seves emocions o dels seus sentiments. Descriu tot el que veu. És com si fos una antena, un radar, que capta amb un detall increïble tota la vida que l'envolta. És un personatge al qual li pots posar pocs adjectius. La grandesa de Rodoreda és haver construït un personatge amb una sensibilitat increïble i molt punyent que mai s'anomena a si mateixa, que mai adjectiva. El que fa és descriure allò que l'envolta. I mai no pren la paraula. Fins al crit final on posa veu a tot el que volia anomenar.

Això la fa diferent i especial respecte a Doris Lessing, per exemple?
La Natàlia no és una intel·lectual com l'Anna Wulf del 'Quadern daurat'... Una de les coses més fortes de la Natàlia i de l'aposta que fa Rodoreda és que agafa una dona humil, que ha après a llegir i a escriure, però que és de classe treballadora. No és gens intel·lectual ni retòrica... Aquest artifici de construir-la com a una persona innocent, pura, ingènua, s'ha interpretat malament.

Per què has triat onze actrius?
Volia un grup molt nombrós i vam arribar-hi a onze per intuïció i circumstàncies i per la tria de les persones. Buscava un equip d'intèrprets amb les quals volia aconseguir moltes coses: diversitat d'edats, de recorreguts, que totes elles tinguessin un treball amb el text molt precís i ric perquè ens cenyim a les paraules de Rodoreda... Alhora, volia que poguessin viatjar del text a la musicalitat, cosa que volia dir treballar la veu. Tot això, amb l'acompanyament de la Clara Aguilar en directe. Tot aquest camí portava a la tria de certes intèrprets que també són cantants.

"Amb en Ferran Dordal hem tingut clar que volíem recollir la veu de la Natàlia i l'escriptura de Rodoreda com a joia"

De quina manera t'han marcat els altres muntatges que s'han fet de la novel·la i el fet de ser-ne la primera directora?
M'ho va dir la Sílvia Munt, que mai no l'havia fet cap dona. No hi havia caigut... Vaig veure el muntatge de Toni Casares. Aquí hi havia una aposta per dramatitzar la novel·la, per reescriure les escenes i convertir-les en diàlegs. Nosaltres vam tenir clar que faríem una operació totalment diferent. Aquella volia ser literal quant al fet de recrear tota la faula, amb tots els personatges, tots els espais. A la novel·la hi ha molt poques rèpliques... Amb en Ferran Dordal hem tingut clar que volíem recollir la veu de la Natàlia i l'escriptura de Rodoreda com a joia. Hem fet un gran destil·lat. Mai no hi ha reescriptura... Potser som més a prop de la versió de Joan Ollé, però no la vaig veure. Sé que hi havia tres actrius que reflectien les tres edats de la Natàlia. Nosaltres tampoc fem això.

Quina altra novel·la de Rodoreda voldries fer?
'La plaça del Diamant' és la que més em va impactar en la primera lectura. Potser perquè soc de Gràcia. Em ressona profundament. El món de Rodoreda és molt fascinant. Tinc la sensació que les noves generacions l'estan descobrint.

SEGUEIX LLEGINT: La novel·la assalta el teatre. onze llibres que han arribat (i arribaran) a escena