Per Andreu Gomila

El Grec 2017 va ser un èxit de públic i a nivell artístic. I si voleu experimentar al 100% del festival de l'estiu que ve, potser us podeu posar deures per gaudir-lo a fons. Per això he triat una sèrie d'espectacles que podreu veure en els propers mesos no gaire lluny, a Europa i fins i tot a Barcelona que resumeixen el bo i millor del teatre continental contemporani. Peces d'autor, de companyies que segur que reconeixeu, i d'altres que hauríeu de conèixer.

1. Vania, d'Àlex Rigola (Teatre de Salt, 16 - 19 de novembre / Teatros del Canal, 23 de novembre 11 de gener)
Fa un any que Àlex Rigola va decidir tancar el seu teatre dins una capsa. Va començar amb 'Who is me. Poeta de las cenizas', un monòleg de Pasolini interpretat per Gonzalo Cunill que es va posar de llarg a Temporada Alta 2016 i que vam poder veure al Grec 2017. Però tots sabíem que, després del fantàstic 'Ivànov' que va passar pel Lliure la primavera passada, Txékhov no seria una flor d'estiu en la carrera del director barceloní. Ara hi torna per posar-lo dins una altra capsa, el doble de gran que la primera, per continuar la història. Teatre pròxim, líric, amb tot el que vam aprendre de Daniel Veronese, quan ens va regalar fa una dècada 'Espía a una mujer que se mata', un 'Oncle Vània' fet en 8 m2.
http://www.teatroscanal.com/espectaculo/alex-rigola-heartbreak-hotel/

2. Begin de Beguine, de Jan Lauwers (Teatre Lliure, 23-25 de gener 2018)
La producció de Rigola i la de Lauwers tenen un punt en comú: l'actor Gonzalo Cunill. Fa un any debutava amb el barceloní al seu Pasolini, i repeteix a 'Vania. Cunill coneix Lauwers de fa molts anys i fins i tot els vam poder veure junts al Macba, el 1999, amb 'Morning Song'. El que ha fet aquí Lauwers és agafar l'últim guió del cineasta nord-americà John Cassavettes i portar-lo a escena. Li va encarregar el Burgtheater de Viena el 2014 i l'any passat el teatre nacional de Montpeller li va demanar que remuntés la peça amb dos dels seus actors flamencs i dos hispanòfons, Cunill i Juan Navarro. Fa molts anys que no veiem la Needcompany a Barcelona i hem de dir que en tenim unes ganes tremendes.
http://www.teatrelliure.com/ca/programacio/tots-els-espectacles/begin-be...

3. Diari d'un boig, d'Oskaras Koršunovas (Sala La Plantea, Girona, 8-9 de desembre)
El director lituà s'ha convertit en els últims anys en un dels grans estendards de Temporada Alta, on li hem vist sis obres des que ens va deixar enlluernats com, el 2011, la seva versió de 'La tempesta' de Shakespeare. Els barcelonins que no hagin estat atents al que passa nord enllà no el coneixen i potser trigaran a fer-ho. D'aquí que els recomanem que no es perdin el muntatge que ha fet de la novella de Nikolai Gógol, ja que sintetitza la via de recerca al voltant de la bogeria que ha emprès Koršunovas.
http://www.temporada-alta.net/ca/programacio/675-pamiselis-diari-dun-boi...

4. Ithaque, de Christiane Jatahy (Odéon Théâtre de l'Europe, París, 16 de març 21 d'abril)
Una altra directora de qui hem gaudit a Girona que no ha passat mai per Barcelona i que en els últims anys ha crescut com l'escuma a Europa. Ara mateix és artista associada al l'Odéon Théâtre de l'Europe de París, on estrena una versió de l''Odissea' d'Homer, sempre jugant en les fronteres del cinema i del teatre. Fa uns anys, a Salt, per exemple, la directora de Rio de Janeiro ens va presentar 'Les tres germanes' en dues pantalles: a l'una teníem l'obra en directe, amb tres actrius de carn i ossos, fent teatre; a l'altra, en una altra sala, podíem veure la filmació en directe de la peça. Allucinant.
http://www.theatre-odeon.eu/fr/2017-2018/spectacles/ithaque

5. Network, d'Ivo van Hove (National Theatre, Londres, fins al 24 de març de 2018)
Des que el director holandès va dirigir 'Lazarus', un musical de David Bowie, que es va convertir en el seu testament , té les portes obertes de Nova York i Londres. Una mica abans el vam poder descobrir gràcies al Grec i aquelles meravelloses 'Tragèdies romanes' i aquell inigualable 'The Fountainhead'. A Barcelona, sempre al Grec, vam poder veure dues peces més amb la seva companyia Toneelgroep Amsterdam. Ara ja és més difícil que vingui, però sempre podem anar a Londres a veure la versió que ha fet de la pellícula distòpica de Paddy Chayefsky, un clàssic dels 70. La versió és, ni més ni menys, que de Lee Hall, potser l'actor britànic més bo i popular. El protagonista també és de traca: Bryan Cranston ('Breaking Bad').
https://www.nationaltheatre.org.uk/shows/network

6. The jungle, de Stephen Daldry i Justin Martin (Young Vic, Londres, del 7 de desembre 6 de gener de 2018)
La jungla era el nom que rebia el camp de refugiats de Calais, on anaven a parar tots els refugiats que no aconseguien travessar el canal de la Mànega i arribar a Anglaterra. Ara, un autèntic as del teatre i del cinema britànics, Stephen Daldry ('Les hores', 'El lector'...), ha decidit muntar una obra sobre La jungla al que és, potser, el millor teatre del món, el petit Young Vic. És un dels grans esdeveniments de la temporada teatral londinenca.
https://www.youngvic.org/whats-on/the-jungle

7. Lenin, de Milo Rau. (Schaubühne, Berlín, fins al 10 de desembre)
El director suís és, sens dubte, un dels grans renovadors de l'escena teatral europea, amb peces que han transformat el teatre documental. L'hem vist sovint a casa nostra, els últims anys, entre el Grec, Temporada Alta i el Teatre Lliure. Jo no puc oblidar 'The Civil Wars', del Grec 2015, una peça sobre el terrorisme islamista portada a l'autèntica intimitat dels seus intèrprets. Ara ha decidit fer-nos reviure els darrers dies de Lenin quan, en una datxa prop de Moscou, veu com es consumeixen els seus últims dies, amb la Revolució russa potser encara massa jove perquè ell mori.
https://www.schaubuehne.de/en/produktionen/lenin-2.html/m=360

8. La verità, de Finzi Pasca (Teatro Arriaga, Bilbao, 12-17 de desembre)
Fa cinc anys que vam veure al TNC el gran Daniele Finzi Pasca, home de circ italià, amb el seu 'Donka. Una carta a Txékhov'. Ara haurem d'anar a Bilbao si volem gaudir del seu últim espectacle, al voltant del teló que va pintar Salvador Dalí el 1940 per al muntatge de l'òpera de Wagner 'Tristany i Isolde' a Nova York. Des de 2011, Finzi Pasca desenvolupa el que anomena teatre de la carícia, una tècnica teatral basada en el gest invisible i lestat dingravidesa.
http://www.teatroarriaga.eus/programacion/compagnia-finzi-pasca-la-verita/

9. Clowns, de Hofesh Shechter (Théâtre des Abbesses, París,5-12 d'abril de 2018)
Del coreògraf israelià podríem dir que l'hem vist créixer a Barcelona, a recer del Mercat de les Flors i del Grec, on hi vam veure l'enlluernador 'Sun' el 2014. Ha treballat al Graner, amb ballarines d'aquí, com Lali Ayguadé, i hem pogut veure com es convertia en un dels millors coreògrafs del món. 'Uprising', 'Political Mother', 'The Art of Not Looking Back', 'Barbarians'... A París, podrem veure què ha fet amb vuit ballarins de menys de 25 anys que donen vida a una tropa de clowns anàrquics.
http://www.theatredelaville-paris.com/spectacle-hofeshshechterclownscrea...

10. A Love Supreme, de Salva Sanchis i Anne Teresa de Keersmaeker (Mercat de les Flors, 4-6 de maig de 2018)
El coreògraf català Salva Sanchis va ser a la primera promoció de P.A.R.T.S., l'escola de dansa que té a Brusselles la companyia Rosas d'Anne Teresa De Keersmaeker, i ja fa anys que forma part de la companyia de dansa més influent d'Europa. Al Mercat de les Flors, podrem veure la versió que ella i ell han fet de la suite de John Coltrane, només tres mesos després de la seva estrena. Una gran oportunitat per comprovar com la dansa enèrgica i minimalista de la parella de creadors conversa amb un dels temes més emblemàtics del jazz del segle XX.
http://mercatflors.cat/espectacle/a-love-suprem/

11. The Maids, de Katie Mitchell (Stadsschouwburg Amsterdam, fins al 2 de desembre)
La companyia Toneelgroep Amsterdam d'Ivo van Hove va convidar l'any passat la directora que més ha impactat l'escena europea dels últims temps. Criada al National Theatre de Nicholas Hytner, fa anys que volta per Alemanya i França amb grans produccions que sacsegen el públic. A Amsterdam podrem veure la versió per a tres actors que ha aixecat de l'obra de Jean Genet, dirigida cap a l'explotació d'immigrants d'Europa de l'Est a les capitals occidentals del continent. El muntatge té fervents seguidors i brutals detractors.
https://tga.nl/en/productions/de-meiden

12. By the Kings Way, d'Elfriede Jelinek i Falk Richter (Deutsches SchauSpielHaus Hamburg, fins al 15 de desembre)
La unió de la premi Nobel austríaca Elfriede Jelinek i del transgressor director i dramaturg alemany Falk Richter sembla explosiva, i més si Jelinek ha decidit inspirar-se en el president dels Estats Units, Donald J. Trump, per escriure una obra que es pregunta per què el nou populisme va de la mà del capitalisme extrem? Com és que hem deixat aixecar-se de la tomba el supremacisme blanc? Per ara, haurem d'anar a Hamburg a descobrir-ho.
https://www.schauspielhaus.de/en_EN/kalender/am_koenigsweg.14820289

13. 1993, de Julien Gosselin (Théâtre National de Strasbourg, 26 de març 10 d'abril de 2018)
Julien Gosselin és l'enfant terrible del teatre francès contemporani, capaç de muntar el '2666' de Bolaño o 'Les partícules elementals' de Houllebecq. Amb poc més de 30 anys, el director es remunta a l'any en què es va obrir el túnel del canal de la Mànega, una època en què el somni de la unitat d'Europa era fresc i revolucionari. Gosselin interroga els joves nascuts després de la caiguda del Mur de Berlín sobre què és Europa per ells.
http://www.tns.fr/1993

14. Belgium Rules, de Jan Fabre (Kaaitheater, Brusselles, 21-22 d'abril de 2018)
Quants anys fa que no veiem a Barcelona un gran espectacle de Jan Fabre? Hem seguit els seus solos a Girona, però res dels xous de tesi, com el 'Mount Olympus' que ha esgotat entrades a Madrid. La seva nova producció s'acaba d'estrenar a Anvers i ja té dates a mitja Europa. Fabre ha decidit escriure una oda al seu país, Bèlgica, així com Fellini va dirigir 'Roma'. Són més de tres hores d'espectacle de dansa-teatre sorgides d'un dels cervells més privilegiats de l'escena europea.
https://www.kaaitheater.be/en/agenda/belgian-rulesbelgium-rules

15. Minuit, de Yoann Bourgeois (CCN2, Grenoble, 20-21 de desembre)
Acròbata, ballarí, home de circ... Yoann Bourgeois s'ha fet un nom en l'escena multidisciplinar europea gràcies a espectacles que ens fan volar fins allà on vulguem. Molts el veuen, per la seva poètica, com el successor de James Thierrée, fill d'un món imaginari, del tot és possible, de deixar-nos bocabadats. L'heu de seguir de prop. Així, quan algú s'animi a dur-lo a Barcelona, podreu dir que ja el coneixíeu!
https://www.mc2grenoble.fr/spectacle/minuit-tentatives-dapproches-dun-po...

16. Black Clouds, de Fabrice Murgia (Le lieu unique, Nantes, 4-5 d'abril de 2018)
Amb només 34 anys, el dramaturg i director belga Fabrice Murgia s'ha convertit en l'home de teatre de la seva generació, gràcies, sobretot , a 'La Chagrin des Ogres', que vam veure fa uns anys a Temporada Alta i ara, aquest mes de gener, ve al Lliure en castellà. La peça nova que va estrenar a Nàpols l'any passat amb la seva companyia Antara parla de la relació de l'home amb les màquines i de la solitud de l'ésser humà contemporani, tema recurrent de les seves creacions.
http://www.lelieuunique.com/evenement/black-clouds/