Per Andreu Gomila

Si hi ha un artista català que ens ha deixat astorats en els últims anys, algú que ens ha fet creure que 'el més difícil encara' no és una frase feta, un tòpic tronat, que no hi ha límits entre els arts, aquest és Blai Mateu i el Baró d'Evel Cirk cie. que comparteix amb la seva parella Camille Decourtye. Fa anys que viuen a l'Alta Garona i que presenten tots els espectacles nous  a Barcelona, amb el festival Grec com a punt de referència. L'any passat ens van meravellar amb 'Là', primera part d'un díptic, finalista als premis de la Crítica al millor espectacle de 2018, que completaran aquest 2019 amb 'Falaise'... 'Là sur la falaise', allà al penya-segat.

Vas néixer aquí, però et vas formar a França, vius allà, treballes molt allà... Com es veu Barcelona des del país veí?
És molt diferent. Aquí hem arribat a tenir prestigi abans que allà, tot i que hi treballàvem molt més. Aquí hem pogut fer trobades artístiques molt potents, com la de Frederic Amat, que allà no s'han produït... Són altres circuits, però nosaltres hem fet espectacles molt diferents que encaixen en un circuit o un altre. 'Bèsties' no ha girat als mateixos llocs que 'Là' o 'Mazùt'. Cada producció ens obre una mica un món, allà. Aquí, no. Sempre hem estat lligats al Mercat de les Flors i ara al Teatre Lliure. Aquí és més petit. Encara que hi ha un festival d'Àustria, La Strada, a Graz, on les hem fet totes, així com a Lilla.

Aquí teniu el prestigi i a França, els mitjans?
Tot es mou així com es mou el nostre llenguatge. Vam començar amb festivals de carrer, després vam fer teatres petits, carpes... Aquí vam tenir el reconeixement ja amb 'Le sort de du dedans' i amb les portes que ens va obrir el Mercat de les Flors, que ens van anar molt bé allà.

Com us etiqueten? Tu sempre reivindiques el circ...
El reivindico com a  art noble. No sento que faig més circ que dansa, o més dansa que teatre, o més música que dansa... El que és modern és fer-ho. Com amb el mòbil, que ho tens tot allà.

Quan heu de fer front a un espectacle, ja mireu enrere?
La gent que té ganes de trobar coincidències entre espectacles les hi pot trobar. Intentem anar cada cop més lluny.

Els artistes amb qui col·laboreu, defineixen els espectacles?
Amb els col·laboradors, marquem un camí. Ens ajuden a fer-los, però qui té la responsabilitat de tot això som la Camille i jo.

D'on neixen els espectacles?
'Bèsties' venia després de 'Mazùt' i la trobada amb els Mal Pelo, on vam tenir la sensació de renovar l'esperit artístic. Deixar la 'performance' per anar a una altra manera de fer. 'Bèsties' va ser voler tornar a la carpa amb aquest nou univers plàstic, de moviment. Cada espectacle és una reacció a l'anterior. En acabar 'Bèsties' teníem claríssim que volíem fer una cosa més lleugera amb la Camille, de retrobar la sala, de poder continuar avançant. El fet de no voler parar el treball de 'troupe' ens va portar al díptic, a 'Falaise'. Fer dues feines paral·leles en una sola recerca.

Baro d'evel - Teaser Diptyque Là, sur la falaise from Baro devel cirk on Vimeo.

Teniu cada vegada més pressió a l'hora de crear o ara que teniu més recursos la cosa ha minvat?
Sempre hi ha el mateix pànic, de moment. A 'Falaise', com que és més gros, tenim més càrrega, però també podem portar més pes. És un gran repte.

Com és aquest penya-segat?
El penya-segat és el sentiment de buit abans d'avançar cap a alguna cosa desconeguda. En el terreny del circ és una cosa molt present... Recordo quan era a l'escola: et poden ensenyar moltes maneres de fer un mortal, teòricament, però al final t'has de deixar anar cap a alguna cosa que desconeixes. És el buit. Tothom ha de fer un pas, des del primer dia del parvulari. Tothom l'ha de fer per anar progressant. També ens agradava la idea de pensar sobre cap a on està anant el món, quina passa s'ha de fer que no acabem de trobar. Si 'Là' pot ser una mena d'Adam i Eva postapocalíptic, 'Falaise' ens l'imaginem gairebé com una última o primera societat.

El circ està associat al risc. Jugueu amb això?
Fem coses que sabem fer. Ja no ens posem en risc com quan érem joves. No ens agrada patir... Nosaltres no tenim la sensació de risc, però potser algú que no ve d'allà on nosaltres venim, la té. A nosaltres ens interessa la vibració, l'emoció.

Però sí que aposteu per “el més difícil encara”.
Ens agrada jugar amb tot això. I tenir la sensació que anem progressant i que ens descobrim. Mirem d'inventar la singularitat que som nosaltres en tot moment.

Teaser Bestias juin 2017 from Baro devel cirk on Vimeo.

Què és per a tu l'emoció en escena?
Amb la Camille, el que ens interessa són els intersticis, com passem d'un punt A a un punt B, la transformació, com passem d'estar aquí a allà. Això és el que pot emocionar, algú que canvia d'estat i els porta tots a dins. Com a les pel·lícules, on veus gent amb qui t'hi identifiques. I ho fas des de la complexitat, perquè la vida dona moltes voltes. Aquests punts entre dos llocs és on hi ha la teca, això que no pots anomenar amb una paraula concreta, perquè és la màgia, és l'amor, la fragilitat... Quan sents l'eco de la teva infantesa i alhora penses en una cosa molt actual. Té a veure amb les arrels dels arbres.

Heu trencat els límits a nivell estètic?
Això té a veure amb el circ. A l'escola no érem dels millors. Ho tocàvem una mica tot i ens hem forjat així.

Has aparcat el pallasso?
Està molt arrelat a la nostra feina. La inspiració del pallasso, que és el moment present, el fet de saber reaccionar, de posar-te a flor de pell, l'utilitzem moltíssim com a eina de treball. No tinc la sensació d'haver-ho abandonat, tot i que en la forma final anem cap a altres llocs. I si la gent riu en els nostres espectacles és perquè intentem no donar gaire importància al que fem. Riure i plorar et permeten tocar de peus a terra.

Com treballeu els silencis, en escena?
A nivell rítmic. Les escenes demanen un temps de depressió, de pausa, un temps on puguis entendre l'espectacle.

Els animals, us ajuden?
La justesa que es busca molt en el teatre, el ser i estar ara i aquí, els animals ho tenen per ells mateixos. Quan estàs amb ells, no pots penjar-te a una mena de mecànica que et porta a repetir un espectacle. Ells el mantenen viu sí o sí, perquè són així. Has d'estar-hi connectat. Fins i tot la relació que tenim els humans quan hi ha animals, canvia: te n'has d'ocupar. Quan hi ha nens passa el mateix: tothom ha d'adaptar-se i moure's del seu lloc.

Sempre sou en escena, tu i la Camille. Com us ho feu per muntar els espectacles?
La Camille i jo anem sortint. Després quan ve la dramaturga, i el Pep Ramis i la Maria Muñoz, anem fent. Ens perdem molt, dubtem molt, fem i refem. Acceptem l'error. Equivocar-se és bo. No és fàcil crear...

Si baixem al teatre, sou més beckettians que altra cosa?
Beckett és un referent sense haver-lo estudiat. El punt que té a veure amb Beckett passa per la fragilitat de la persona i el dubte, el fet de donar importància al no saber. És la manera com enfoquem el teatre.

Quan us veurem dirigint una òpera? Us veieu com a directors d'escena?
Podria ser excitant. Són reptes que vindran després. De moment, els que tenim ara són tan potents que no hi pensem gaire. 'Falaise' té un punt operístic important. Sobretot perquè és de gran format, per a sales grans, i això no ho hem fet mai. Poder passa d'una cosa a l'altra ens manté vius.

Us queden terrenys per conquerir?
Hi ha moltes coses a fer, no? Després hi ha les possibilitats que se'ns presenten. Saber no fer és una altra de les coses que hauríem d'aprendre a fer en la vida.

Quina relació artística mantens amb el teu pare, en Tortell Poltrona?
Sempre hi ha una mirada bona, ens donem retorns del que fem. Aquesta fal·lera de fer me la van ensenyar els meus pares. La porto de família.

A 'Falaise' tens l'Oriol Pla, que també ve de família circense.
Va ser una trobada important. Ens vam trobar a Venècia, quan Àlex Rigola dirigia la biennal de teatre. Hi ha una germanor que ve de lluny. L'educació que he tingut jo és molt propera a la seva. Hi ha tota una sèrie de dinàmiques on connectem molt. És més jove i més talentós que jo.

Què et diuen els teus pares quan veuen els vostres espectacles?
Ell veu que estem fent el nostre camí. Em parla de moments que l'han tocat... Hem tingut moltes èpoques. Quan venia de l'escola, que feia molta dansa, es quedàvem astorats. Després vam passar a fer carrer. Des que vam crear Baró d'Evel que ens segueixen. Ma mare em diu sempre que hem estat molt valents. Això, per a mi, és una floreta que ens ajuda a continuar creient en el que fem.