Per David Castillo. Escriptor i periodista

Clarivident i experimentat, Josep Maria de Sagarra va explicar la història del seu temps com ningú, en poesia, teatre, narrativa i periodisme. A més, cada cop que n'obres els llibres, la seva literatura s’engrandeix. Diria que ho fa tant com el país s’empetiteix. Defensant Valle-Inclán, i a partir d’unes anècdotes, Sagarra va afirmar que “la gent més ase i més obtusa es troba entre els intel·lectuals planxats i suficients, que es pensen que el món ha començat amb llur insignificança i amb la piga que els ha sortit al nas”. Aquesta piga ja és més gran que el mateix nas. La demostració fefaent és el nul respecte per la tradició i les escasses relectures que es fan dels nostres escriptors si no és per commemorar un aniversari de la mort, del naixement o de quan el van operar de fimosi.

En el cas d’Aurora Bertrana passa exactament el mateix. Menystinguda a causa del seu cognom, la seva obra ha estat defensada pràcticament de manera unívoca per les feministes. Aurora Bertrana és una de les escriptores més modernes i estimulants del segle XX, pionera de la literatura de viatges i versàtil estilista. Va mantenir una mirada àmplia sobre la realitat, que, malgrat la miopia dels dirigents del seu partit, ERC, li va permetre opinar sobre el manicomi en què estaven convertint el país el comunistes soviètics durant la guerra, l'aniquilació del POUM i altres canallades.

Tant Bertrana com Sagarra van viatjar a la Polinèsia, per motius, però, diferents. Bertrana iniciaria la seva aventura tahitiana a partir de 1926. Duraria tres anys i li serviria per a la gestació de ‘Paradisos oceànics’, reeditat aquest 2018 per Rata. Només per les descripcions que fa del ‘maraamú’, “el temible i destructor vent del sud”, ja val la pena llegir-la. La frase breu, la claredat en l’exposició i l’amor per les criatures de les illes ofereixen un retrat no supremacista –tots i anomenar-los “innocents bàrbars” en una al·lusió paternal–, a diferència de gran part dels viatgers, especialment dels anglosaxons i els francesos.  Per la seva part, Josep Maria de Sagarra va redactar ‘La ruta blava’ el 1937. S’havia escapat dels pistolers i de la guerra i va viatjar a les mars del sud com una forma proteica de renaixement.  Com tots els seus inicis  de llibre, el de ‘La ruta blava’ és fabulós: “Després de tres mesos de París, Marsella m’ha deixat anar unes quantes gotes de llimona madura sobre la imaginació, una mica cansada de boira i fred”. A la ciutat francesa constata que “si hi ha dues coses que s’assemblen, són la tristesa de Marsella i la tristesa de Barcelona”. L’itinerari i les observacions, incorrectes per a la mentalitat beata d’avui, són una ruta d’aforismes i sentències sobre la vida quotidiana. L’esclat, però, és al bungalou de Punauia on escriu el llibre. En les descripcions és un as: "Les tahitianes tenen una cosa adorable: la veu. Parlen baix, canten baix, sospiren. Tenen por que la calor els fongui les melodies sobre els llavis. Entre les mestisses, aquest to de veu encara guanya”.

Aurora Bertrana també s’enamora dels habitants de les illes. Quan parla dels fills d’una coneguda, ens diu: “Els veuríeu sans i bells com quatre àngels de Déu. El sol surt cada dia per a ells i a llur entorn; els llacs són blaus i transparents; els peixos, argentats; el rierol, frasejador i les planes, verdes i ombrejades”. La visió rescata el retrat de Noa Noa que van fer Paul Gauguin i Charles Morice, quan el pintor anava a la recerca del paradís perdut i la poesia eren els rostres i els cossos de les princeses immortalitzades. De fet, tots aquests artistes, com si fossin animistes, van percebre la comunió dels indígenes amb la natura, la bellesa del paisatge i de les persones...

¿Com dir-ho, però, amb un llenguatge contaminat on els occidentals havien fet els plànols del món i la seva mentalitat s’havia imposat tant com la seva recerca d’or i riqueses? Lluny quedaven els exploradors espanyols que van passar per aquestes illes abans que ningú. Lluny de quan Álvaro de Mendaña i Pedro Fernández de Quirós van considerar l’oceà Pacífic un “llac espanyol”. La visió de Sagarra i de Bertrana, sense deixar de ser una escletxa a la pietat, aconsegueix captar-nos. La seva literatura nítida reflecteix la bellesa d’un univers del tot diferent al convuls de la Catalunya dels anys vint i trenta. En les seves suculentes memòries, Bertrana assegura: “La meva idea dels polinesis, naturalment un poc superficial, era que havien arribat a un grau de civilització superior a la nostra, deixant de banda tot el que és ciència, mecànica, progrés material”. Fa observacions en comparativa entre el món colonial i l'indígena: “Els tahitians simpatitzaven amb la doctrina de Crist. Moltes de les formes i fins i tot la base mateixa del cristianisme: sinceritat, tolerància, llibertat, amor... eren idèntiques a llur idiosincràsia racial, però els ritus i les pregàries no encaixaven. No per manca de convicció, sinó per excés de mandra. El polinesi era mandrós i sincer. Mentre la societat de Papeete formada per blancs i mestissos acudia als temples i la catedral per pura fórmula, el tahitià només hi anava quan realment en tenia ganes”. Aquestes consideracions coincideixen en part amb un Sagarratambé preocupat per la sensualitat i hàbits dels polinesis, però un punt més poètic en la interpretació dels modus vivendi.

Tal com recull Lluís Permanyer al volum ‘Sagarra, vist pels seus íntims’, hi ha altres connexions entre Sagarra i Bertrana. Després que la novel·la del primer ‘All i salobre’ fos atacada únicament des del punt de vista de la decència, Sagarra recorda que Bertrana es  va dur el llibre a Oceania, “malgrat jo ser gironina, la novel·la em va entusiasmar”. Amatent a tot el relacionat amb el sexe, Sagarra remarcava que les noies i les prostitutes tahitianes eren víctimes dels navegants: “aprofitant-se del temperament desinteressat d’aquestes xicotes, hi ha hagut homes abusius que han trobat veritables gangues”.

Avui, la lectura polinèsica de Bertrana i Sagarra es pot interpretar des del punt de vista literari i filològic, però en molts aspectes encara és vigent. No difereix, malgrat gairebé un segle, en les descripcions d’altres escriptors estimables com Xavier Moret, que ha travessat aquesta ruta blava, aturant-se en Bora Bora: “Una illa preciosa, amb muntanyes entapissades de verd i una llacuna color turquesa protegida per la barrera de corall. És cert que està colonitzada per nombrosos hotels que l’exploten com a lloc ideal per a la lluna de mel, però quan aconsegueixes aïllar-te de la propaganda ensucrada, retrobes la seva gran bellesa”. Els convido a una lectura comparativa, amb aquests llibres com a únic equipatge.