Per Andreu Gomila

La carrera d'Angélica Liddell, que presenta al Grec 'The Scartlett Letter', és de les més personals, arriscades i reeixides de l'escena espanyola contemporània. Fa anys que va decidir treballar a fora i les seves visites, amb comptagotes, són celebrades per la munió de fans que posseeix a Catalunya. Molts artistes d'aquí la tenen com un referent indiscutible. I hem volgut parlar amb alguns d'ells perquè ens expliquin què els agrada del seu teatre i per què és tan important.

Àlex Rigola
Director d'escena
“Primer de tot, m'agrada la seva escriptura. És una molt bona escriptora i una poeta en allò visual. En els últims anys, a més, hem vist la transformació d'aquesta poeta visual en filòsofa. Sabem que la poesia arriba a llocs on l'assaig no ho fa. En temes com, per exemple, la mort. I ella ens ha parlat de l'amor, de l'espiritualitat, a través de preguntes que es fa a ella mateixa: On soc? On pertanyo? On és el meu amor? Liddell em fa reflexionar moltíssim i, alhora, trobo bellesa en la seva escriptura, en la plasmació dels seus pensaments.

Ha trobat un llenguatge molt particular. Sempre parla en primera persona, s'obre en canal i t'ensenya què té a dintre. Et mostra les seves ferides. Unes ferides que tots tenim, en menor o major quantitat”.

Aina Tur
Dramaturga i directora
“Vaig veure a Madrid 'The Scarlett Letter' i, en sortir, vaig dir-me: aquesta dona no m'ha agafat l'ànima, sinó que me l'ha rebregat, l'ha rebentat i me l'ha tornat a posar. Sap reflectir veritats emocionals molt dures d'una manera preciosa.

Admiro molt el seu compromís a l'hora de crear. El seu compromís amb ella mateixa, perquè no desvincula la creació de la seva vida.

És una artista incòmoda. El creador és algú que posa la lupa i ella el que fa és amplificar la incomoditat per tocar l'espectador, que mai no queda indiferent. Treu les coses que amaguem sota la catifa. Quan veig les seves obres, a més, no tinc cap necessitat d'anàlisi intel·lectual, només puc contemplar-les. Sap sublimar el seu patiment amb la creació escènica i estètica”.

Àlex Serrano
Director d'escena
“El que més m'agrada d'Angélica Liddell és que sap portar a escena una manera de fer i un relat molt íntim, que converteix allò visceral en un fet escènic. Tot ho porta cap a ella. Per això la seva gran virtut és fer teatre amb la seva biografia i no perdre mai aquesta intimitat. Perquè quan no parla directament d'ella també està parlant d'ella.

Recordo molt especialment 'La casa de la fuerza', on no parava de beure cerveses i córrer, i un 'levantador de pesos' va aixecar un cotxe. En ella tot és sempre molt dur i molt bonic. Sap combinar escabrositat i bellesa.

Si Proust aconsegueix en la literatura que la diferència entre l'obra i l'autor s'esborri, crec que ella fa el mateix en el teatre. La seva personalitat és indissociable del seu teatre”.
 

Tanya Beyeler
Directora i dramaturga
“La seva feina és única, només ella la pot fer. Això és un handicap quan fa servir altres intèrprets, ja que aleshores té gust de poc. Sempre vols veure-la a ella, com diu el text, com utilitza el seu cos... És molt autèntica. Les seves posades en escena són el que menys em captiva d'ella. Ve de l'off i sempre ha treballat igual i, quan treballa en espais grans, li costa. Però s'ha de dir que la poses a ella sola a l'escenari del Liceu i l'omple tot. No li cal res més.

Nosaltres, a El Conde de Torrefiel, som als antípodes d'ella. No ens assemblen ni en la manera d'escriure, ni en com portem el text a escena. Però sí ens assemblem en el caire existencialista de les peces, tot i que des d'un altre lloc.

Connecto molt amb ella perquè cada obra que fa té molt a veure amb el moment de la seva vida. I el millor és que està per sobre de les tendències conjunturals. No respon a cap moda”.

Helena Tornero
Dramaturga
“Té una escriptura molt rotunda, amb molta bellesa. I es nota que té molt bona base, que té volada. Parla molt del sacrifici, de l'individualisme i jo soc més del col·lectiu. Ha explotat molt la dramatúrgia del jo, de l'exposició personal, i en cert sentit és una precursora de tot això: la nostra societat s'ha tornat molt exhibicionista.

Busca un tipus de teatre que és als marges i sempre ha lluitat molt per fer-se camí en aquest sentit. I té una gran capacitat per crear imatges a través de les paraules”.

SEGUEIX LLEGINT: Novel·les teatrals. 11 textos que han saltat (o podrien saltar) a l'escena