Per Andreu Gomila

Hi ha pocs programadors internacionals que hagin vingut tant a Barcelona com Ana Marta de Pizarro, directora des de 2009 del Festival Internacional de Teatre de Bogotà. Coneix el teatre català fil per randa i ha programat moltes companyies d'aquí a l'altra banda de l'Atlàntic. Fa gairebé vint anys que ve al Grec. Ens diu que el primer cop va ser a primers del segle XXI, quan el director del festival barceloní era Borja Sitjà (2000-2006). Ho va fer acompanyant Fanny Mickey, la històrica actriu argentina que va fundar el certamen i de la qual en va agafar el testimoni, just quan ella va morir. “Tinc una relació vella i interessant amb el Grec”, confessa. Vam parlar amb ella el juliol.

Com veus el teatre que es fa a Barcelona?
Trobo que el teatre català és molt interessant. M'agraden molt els temes que toca i la manera de tocar-los. M'agraden sobretot els actors. I les noves propostes. M'emportaré a Bogotà l'Agrupación Señor Serrano, que vaig veure al Grec 2018, tot i que faré 'Birdie'. També tindré Els Joglars. El 2020 tindrem un focus espanyol i hi portaré una desena de companyies. Els Serrano mai no han estat a Colòmbia i la feina que estan fent amb el teatre d'objectes és molt especial, diferent a allò que es fa a la resta del món.

Què interessa al públic de Bogotà del teatre que es fa aquí?
La manera tan especial i interessant de tocar els temes... Lluís Pasqual hi ha estat moltes vegades, així com algunes companyies històriques com La Cubana: vam fer 'Cegada de amor'. Tenen una manera molt especial d'explicar les coses, amb un humor molt intel·ligent. Va ser meravellós... Com t'he dit, la qualitat dels actors m'encanta. El 2010, Catalunya va ser el convidat d'honor i van venir Carles Santos, Àlex Rigola amb el '2666'...

"El que m'agradaria és que, si Espanya és el convidat especial de 2020, fos una cosa d'anada i tornada. No es tracta només de portar els grups catalans o espanyols, sinó també de mostrar-los què està passant amb les arts escèniques a Colòmbia"

Quines connexions es poden establir entre Bogotà i Barcelona?
El que m'agradaria és que, si Espanya és el convidat especial de 2020, fos una cosa d'anada i tornada. No es tracta només de portar els grups catalans o espanyols, sinó també de mostrar-los què està passant amb les arts escèniques a Colòmbia. Estem vivint una primavera teatral. Mai fins ara no havíem tingut una dramatúrgia colombiana.

Quines són les companyies colombianes que més giren?
Sobretot, L'explose, una companyia de dansa de Bogotà. I Mapa Teatro, que mai no han estat aquí. Ara mateix, a més, el Reina Sofía acaba de comprar les escenografies d'algunes de les seves obres. Fan una feina que té molt a veure amb la realitat i tenen de gira una trilogia extraordinària. Al Festival Iberoamericà, tenim un projecte que ens permet coproduir un parell o tres d'obres i hem apostat per L'explose.

Què és el que triomfa a Bogotà?
Hi ha molts directors joves que estan treballant molt bé en espais no convencionals. Hi ha dos o tres noms a destacar: Johan Velandia i Jimmy Rangel, que acaba de muntar un 'Woyzeck' meravellós. I no em vull oblidar dels germans Dávila, d'Alejandro González Puche, de Carolina Vivas, de Verónica Ochoa, de Jorge Hugo Marín...

"Tinc una espina clavada amb Gabo: Tomaž Pandur havia de muntar una versió de 'Cien años de soledad' i va morir vint dies després d'estar al nostre festival el 2016"

El teatre colombià ha tret profit de la gran literatura colombiana contemporània, de Gabriel García Márquez a Laura Restrepo o Juan Gabriel Vásquez? Gabo, per exemple, va viure molts anys a Barcelona...
S'estan fent algunes coses... Tinc una espina clavada amb Gabo: Tomaž Pandur havia de muntar una versió de 'Cien años de soledad' i va morir vint dies després d'estar al nostre festival el 2016. No et pots imaginar com n'era, de bonic, el seu projecte. El projecte, executat amb la Fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic), és allà, a l'espera...

Hi ha un català que ho faria molt bé: Calixto Bieito.
Em moro per Calixto Bieito. Vam estar a punt de portar el seu 'Don Carlos'.

A Colòmbia, es tira més cap al teatre clàssic europeu?
Això és el que es feia abans. L'interessant de la primavera teatral és que, a partir del que passa a Colòmbia, sense centrar-nos en el tema del narcotràfic i la violència, s'està desenvolupant una nova dramatúrgia. Més que grans muntatges clàssics, s'exploren noves vies. Pel que fa a la dansa, per exemple, hi ha molta gent jove, més enllà d'Álvaro Restrepo, que ha obert la connexió africana des de Cartagena de Indias.