Collaboracions que semblen impossibles, parelles que quan es troben poden aconseguir que l'art s'escrigui amb majúscules i no en sàpiga res de les disciplines, amistats que poden arribar a esclatar com una bomba de rellotgeria carregada de poesia. Aquest Grec ha reunit dues d'aquestes combinacions que sonen paradoxals però que poden propiciar veritables terratrèmols escènics: Pot la paraula convertir-se en ball? És possible escriure el moviment? I la pintura, pot convertir-se en teatre? Les respostes les podràs trobar a Daurrodó i Escrit en l'aire, les aventures en forma de duo que han emprès Joan Baixas al costat de Cildo Meireles i Cesc Gelabert en collaboració amb Valère Novarina.

Un titellaire de la mà d'un artista plàstic, un teatre en collaboració amb un museu... És habitual? No. Però tampoc ho és trobar un Daurrodó. I existeix: Joan Baixas, el titellaire, i Cildo Meireles, el gran artista carioca, poden donar-ne fe gràcies al fet que el TNC i el Macba els han reunit. No és aquesta la primera collaboració del brasiler amb el Macba, ja que el museu va acollir, el 2010, una retrospectiva d'aquest artista que recollia el seu treball des del 1967 en un periple que reunia alguna de les seves installacions que a més d'estar fortament connectades amb la realitat política i social juguen amb els recursos de la sinestèsia. Meireles es qüestiona els límits tradicionalment establerts en els rituals de la percepció artística: la vista perd la seva hegemonia i incorpora les sensacions derivades del tacte, l'oïda i l'olfacte. Les seves installacions submergeixen l'espectador en situacions psicològiques d'alt voltatge emocional que generen un ampli espectre de reflexions intellectuals, explicava el Macba el treball de Meireles que, ara, de la mà de Joan Baixas incorporarà encara una nova dimensió. No és aquesta la primera ocasió en què el titellaire, així vol que l'anomenin encara que també és pintor, ha traslladat a l'escenari l'obra de grans artistes: prèviament ho havia fet amb Joan Miró, Antonio Saura o Roberto Matta.

El ballarí balla la paraula i l'escriptor escriu el moviment, així defineixen Cesc Gelabert i Valère Novarina la seva collaboració a Escrit en l'aire, un projecte propiciat pel director Moisès Maicas que es convertirà sobre l'escenari del Teatre Lliure en un solo d'aproximadament una hora protagonitzat pel ballarí i coreògraf. Ballar és habitar el cos amb el cor i la ment. Ballar és viure simultàniament amb el cos, el cor i la ment. Quan ballo, estic ple de paraules, s'explica Gelabert. I Novarina li respon: L'actor, l'acròbata, la ballarina, llançant els seus cossos, desfigurant, inauguren l'aire, desmunten, esbocinen l'univers en mil trenta-cinc, en dos mil cinc-cents vuitanta-set, en setanta-nou mil vuit-cents seixanta posicions del cos humà, destrueixen les mesures de la terra, obren l'espai en fragments, despleguen les seves membranes i interpreten a l'inrevés la nostra entrada de carn cada instant en cada punt.

Però qui és Valère Novarina? Suís, nascut el 1947, és pintor però també director d'escena i escriptor i, a més, ha signat algun dels textos més decisius del segle XX sobre l'art de la interpretació: Carta als actors o Per a Louis de Funès són, segurament, els més coneguts. Qualsevol bon pensament es dansa, qualsevol pensament veritable hauria de poder dansar-se, va escriure el pensador suís.