Per Andreu Gomila

Si hi ha un artista teatral britànic, europeu, que va en boca de tothom, no és altre que Alexander Zeldin. Criat al Regne Unit, de pare rus i mare australiana, va formar-se entre el seu país natal, Rússia, i sota la mirada atenta de Peter Brook i Marie-Hélène Estienne a París. És director associat del National Theatre de Londres i artista associat de l’Odéon Théâtre de l’Europe parisenc. La seva primera visita a Barcelona serà aquest estiu al Grec, amb 'The confessions', una peça que parla de la seva mare.

Crec que aquest 'The confessions' és el retrat d’una dona inspirat en la vida de la vostra mare. Per què heu decidit fer aquest espectacle ara?
La idea de l’espectacle era posar-nos cara a cara amb l’experiència de tota una vida. Com tota la meva obra, creix amb una sèrie d’intuïcions que he covat durant anys. Durant la pandèmia, tot es va precipitar quan vaig veure quantes vides es reduïen a un simple número a la pantalla. Vaig tenir clar que una de les oportunitats del teatre, quan pogués tornar a fer-se, seria donar dignitat a una sola vida simple i ordinària. A més, cada vegada m’interessa menys fer creure i el que vull és començar cada obra des d’una font que provingui de la vida real. I, encara més, d’una vida que em sigui propera. Fins i tot d’una manera transgressora... Crec que en aquesta obra hi ha una cosa que parla directament amb la nostra època. Què és una persona avui? Com podem imaginar la vida d’una persona avui? Què és la dignitat avui? Encara que estigui situada en el passat, crec que ens porta al present a través d’un sentit profund del lloc d’on venim.

Qui va ser la vostra mare?
Has de venir a veure l’espectacle. Crec que l’important és que no és una persona pública o algú que puguis dir que ha tingut una vida ja descrita com a excepcional. No està morta, encara viu... Ma mare va ser algú com molta altra gent. Va néixer a mitjan segle XX i va intentar crear-se ella mateixa, definir la seva vida contra la violència social del seu temps. Aquesta lluita per l’emancipació individual espero que, d’alguna manera, es vegi a la nostra obra com una emancipació col·lectiva.

"El teatre sempre és un viatge cap a les preguntes, no cap a les respostes"

Com porteu la història a escena?
Si sabés la resposta, no tindria la necessitat de tirar endavant la producció. El teatre sempre és un viatge cap a les preguntes, no cap a les respostes. La pregunta està més viva que la resposta. El que tinc clar és que no intento explicar tota una vida, sinó que explico la història d’una vida a través de diversos moments clau, diversos punts d’inflexió. Si penso en la meva estructura dramàtica, crec que hi ha dos punts que poden ajudar: el primer, la vida de sant Francesc explicada a través d’actes i punts d’inflexió diferents que la doten d’universalitat; el segon són les set edats de l’home enunciades per Jaques a 'Al vostre gust', de Shakespeare, que estructuren la vida d’una manera universal. Hi ha quelcom que contempla la vida i que ens porta al significat de la dignitat. Al meu cap, crec que la dignitat és la raó per la qual fem teatre.

'The confessions' està connectat amb les vostres obres anteriors, com 'LOVE', per exemple?
Totalment. Malauradament, a Espanya no s’ha vist 'LOVE'. A les dues, hi ha una cosa comuna: apropar-nos a coses ocultes de la vida per veure-les amb una altra intensitat. Per fer-ho hem treballat en el temps real i hem intentat trobar un estil interpretatiu que tingui a veure amb la densitat de l’experiència, per sobre de tot, l’experiència sota la pressió de les circumstàncies del nostre temps. A 'LOVE', tenim una família que és desnonada per Nadal i intenta trobar un nou lloc on viure. Expliquem això no a través de llargs discursos i informació didàctica, sinó més aviat a través de textures que tenen a veure amb estar asseguts en una habitació havent de fer front a circumstàncies límits. Per a mi, el protagonista central del teatre no és l’autor, el director o els dissenyadors sinó l’actor. La pregunta que em faig sempre quan començo és: què li puc dir a l’actor que faci perquè estigui viu?

"Avui recordo Peter Brook dient que, per a ell, tot tenia a veure amb un cop de cor informe i amb la confiança en la intuïció. En Peter treballava des de la creença. I jo crec que el teatre pot ser infinitament misteriós i infinitament estimulant"

Vau treballar amb Peter Brook durant anys. Què en vau aprendre?
Hi ha parts de la vida que el millor que pots fer és mantenir-les en secret. La meva vida amb en Peter és difícil de resumir en una entrevista. Tanmateix, el que porto amb mi cada dia no té res a veure amb el que em va dir a mi o a altres persones, perquè no vaig ser l’únic que va col·laborar amb aquest gran home i amb Marie-Hélène Estienne. Avui el recordo dient que, per a ell, tot tenia a veure amb un cop de cor informe i amb la confiança en la intuïció. En Peter treballava des de la convicció. I jo crec que el teatre pot ser infinitament misteriós i infinitament estimulant. Ell va ser capaç de meravellar-se pel teatre com un nen. I crec que em va transmetre aquesta idea, a mi i a molta gent. Però porto més coses seves a sobre, com ara una certa manera de mirar el món. Mai no vaig prendre nota de les converses que vaig tenir-hi. Més aviat pensava en l’empremta que deixaria en mi, com petjades en la sorra.

Quina importància té París en la vostra carrera?
No sols en la meva carrera sinó en la meva vida. Va ser allà, el 2018, gràcies als esforços immensos de Didier Juillard i Stéphane Braunschweig, de l’Odéon, i al National Theatre britànic, que vaig poder fer el meu debut europeu al Festival de Tardor de París, convidat per la directora d’aleshores, Marie Collin. Aquesta invitació va suposar l’inici d’un nou capítol a la meva vida, que em va portar a crear la meva pròpia companyia i a tenir l’oportunitat d’actuar per tot Europa. París, històricament, ha estat una ciutat que ha convidat artistes de fora a obrir nous camins en la seva obra. I així va ser per a mi i la meva parella mentre vivíem a París.

"En teatre, practiquen millor l’escriptura les persones que actuen o dirigeixen o gent relacionada amb el teatre. Perquè l’escriptura teatral no són només paraules sinó imatges, sons, silencis, cossos en l’espai, la relació amb el públic"

He llegit que, per mor de la vostra experiència operística a Rússia, quan porteu una obra a escena, sempre penseu en la música. Com és això?
Una de les coses més remarcables de l’òpera és que hi ha música arreu. Dit d’una altra manera: podries dir que la música descriu el silenci. Això va renovar el meu interès per l’arquitectura del silenci, perquè en el silenci puc escoltar música.

Quina importància té el procés d’escriptura en les vostres obres?
Passo el 80% del meu temps donant-me cops de cap contra la paret intentant escriure diàlegs i construir la dramatúrgia de les meves obres. Setmanes i setmanes enmig del no-res, només intentant escriure desesperadament. És un viatge sense fi que durarà molts i molts anys fins que pugui arribar a entendre què és. És clar que em veig com un director escriptor. En teatre, practiquen millor l’escriptura les persones que actuen o dirigeixen o gent relacionada amb el teatre. Perquè l’escriptura teatral no són només paraules sinó imatges, sons, silencis, cossos en l’espai, la relació amb el públic. Per tant, l’escriptura teatral no acaba en la solitud de l’estudi, sinó que agafa noves formes quan arriba als intèrprets a la sala d’assaig, quan interroguen el material i s’hi fiquen dins. En aquest punt, l’escriptura esdevé col·lectiva.

SEGUEIX LLEGINT: Sasha Waltz: “Intento ser receptiva, sensible, al temps present”