Per Andreu Gomila

La producció de Heartbreak Hotel de 'Sis hectàrees d'oliveres' va guanyar el premi Quim Masó 2023, que consisteix en una ajuda econòmica important per aixecar l'espectacle i estrena assegurada al Grec 2024 i a Temporada Alta 2024. Es tracta d'una obra escrita per la dramaturga menorquina Aina Tur, que ella mateixa dirigirà. En el repartiment comptarà amb Anna Alarcon i Nao Albet. Un equip de luxe. El 2020, al Grec expandit fruit de la pandèmia de la covid, Tur va posar de llarg el seu text anterior, 'Una galaxia de luciérnagas', al Maldà.

Què suposa per a tu que 'Sis hectàrees d'oliveres' hagi guanyat el Quim Masó?
El Quim Masó és una fita important en la meva carrera com a creadora, més enllà de l'inestimable suport econòmic, és el primer guardó que rebo i l'he viscut com un reconeixement que m'esperona a escriure i a dirigir amb més il·lusió i determinació que mai. El premi és per a aquesta proposta en concret, però d'alguna manera he sentit que és una recompensa per tota la pedra que he picat i que m'ha permès arribar fins aquí. A més a més, i tenint en compte que es tracta d'un suport a la producció, també l'entenc com un premi compartit amb tot l'equip: Anna Alarcón, Nao Albet, Jaume Manresa i Marc Salicrú; i amb l'Àlex Rigola i la Irene Vicente, que han confiat en aquest projecte perquè formi part de la primera temporada del Heartbreak Hotel. Tot plegat, ho visc com un regal i un luxe. I sobretot, com un acte de confiança de totes les persones que faran possible aquest projecte i, en particular, dels membres del jurat i dels organitzadors d'aquest certamen.

Podràs tirar endavant el muntatge així com te l'has imaginat? Com?
Sí, me l'havia imaginat amb l'equip que som, així que no puc estar més satisfeta. I per reblar el clau, el Quim Masó serà un ajut immens. Però és difícil respondre "com", estic en fase de reescriptura i procuro centrar-me en aquest procés ara. He compartit idees amb l'equip i a dia d'avui ens trobem en un estadi molt primerenc. Sense gaires decisions preses. També és cert que des que vaig i vam saber que es faria al Heartbreak, tenim clar que els artificis no ens hi caben o potser sí... Sigui el que sigui, l'espai ens obliga a ser molt precisos i a relacionar-nos amb el públic des de la transparència. És un tête â tête amb l'espectador. Ara bé, això no significa que no puguem adaptar la proposta a espais més grans, tal com va succeir amb 'Una galaxia de luciérnagas', espectacle que poso en comparativa perquè el nucli creatiu és el mateix i també perquè va veure's a teatres de dimensions ben diverses.

"El motor, el germen, és absolutament personal: des de ben petita, fins i tot abans de començar a parlar, tenia por de les olives. Fòbia"

Quina relació té el text amb tu?
El motor, el germen, és absolutament personal: des de ben petita, fins i tot abans de començar a parlar, tenia por de les olives. Fòbia. Fa uns anys vaig descobrir-ne el motiu i me'n vaig alliberar. Va ser llavors que vaig tenir la pulsió d'escriure un text sobre aquesta experiència. No sabia com. Però sí que tenia clara una màxima: no emprar ni l'escriptura, ni l'escenari per abocar la "meva merda". O més ben dit: ja que la meva merda n'era el detonant, el meu compromís havia de ser transformar-la en quelcom bonic o tan bonic com fos possible. I el camí per convertir les mesquineses de l'ànima en quelcom compartible i bell per a mi només és un: la fantasia. Per tant, sí que hi ha un rerefons personal: la meva relació amb les olives, però l'he distorsionat, l'he manipulat i l'he tergiversat fins a aconseguir que les olives adquireixin un simbolisme que va més enllà de les meves paranoies.

A 'Una galaxia de luciérnagas' ja t'endinsaves en allò personal? De quina manera surt aquí?
Sí, a 'Una galaxia de luciérnagas' vaig endinsar-me en l'escriptura del jo descaradament. Empro aquest adverbi perquè crec que els escriptors, d'una manera o altra, sempre aboquem allò personal en el que fem. Però és obvi que hi ha graus. I tant a 'Sis hectàrees' d'oliveres com a 'Una galaxia de luciérnagas' les vivències pròpies hi bateguen sense complexos. Però si ens centrem en el projecte que avui ens ocupa, penso que la situació de partida del text reflecteix des de bon començament que m'he allunyat força de la meva història personal. És a dir, ni l'espai on succeeix, ni la relació entre els personatges que es confronten, ni molts dels elements que articulen la trama són reals, malgrat que, com ja he comentat abans, el catalitzador és el relat de com vaig aconseguir superar la por desmesurada a les olives. I, per tant, alguns dels passatges del text sí que exposen vivències personals. Tot i així, no sé si és gaire important destriar entre allò personal i allò inventat, ja que d'alguna manera aspiro a construir una realitat emocional que superi el punt de partida més íntim.

Qui són els dos personatges de l'obra?
Són en Pau i na Júlia, dos cosins que es retroben després d'anys sense veure's. Havien estat molt units, però per diversos assumptes i desavinences familiars es van distanciar. L'obra comença amb una visita de la Júlia a la casa familiar on ara viu en Pau i que està situada enmig d'un camp de sis hectàrees d'oliveres. Ella necessita l'ajuda del seu cosí per poder superar i alliberar-se de la seva fòbia a les olives de manera definitiva i el va a buscar. La dramatúrgia s'articula al voltant d'aquesta trobada entre dos personatges que es troben en situacions diametralment oposades: l'una en ple procés d'obertura i superació emocional i l'altre en un estat d'aïllament i acceptació de les circumstàncies vitals i familiars; aquesta divergència els obliga a confrontar-se fins a les últimes conseqüències.

De quina manera converteixes un conflicte personal en universal?
Aquest és el gran repte i on aboco tota la intenció del text. Tots tenim pors, és igual si la por és a una oliva o a una altra cosa i utilitzo aquesta paüra tan particular per construir un relat de superació en què els personatges s'enfronten a les estructures familiars, a la violència i les resistències que es despleguen quan decidim o ens obliguen a mirar les nostres pors i les nostres ferides cara a cara i sense miraments.

"Entenc la posada en escena com l'estadi final de la creació i necessito acompanyar l'encarnació dels personatges, ajudar-los a respirar, a moure's i a situar les emocions i les intencions de cada paraula en els cossos de l'Anna i el Nao"

Per què és important que tu mateixa dirigeixis l'obra?
Entenc la posada en escena com l'estadi final de la creació i necessito acompanyar l'encarnació dels personatges, ajudar-los a respirar, a moure's i a situar les emocions i les intencions de cada paraula en els cossos de l'Anna i el Nao. El text és la partitura i junts l'acabarem d'harmonitzar quan ens hi endinsem i la treballem perquè passi del paper a escena.

I que hi sigui l'Anna Alarcón, que va protagonitzar la 'Galaxia'?
Amb l'Anna tenim una complicitat molt potent, ja la sentíem en l'àmbit personal abans d'ajuntar-nos per fer la 'Galaxia' i quan vaig escriure la primera versió de 'Sis hectàrees d'oliveres' ja tenia clar que voldria tornar a comptar amb ella per dur-la a escena. En l’àmbit polític ens trobem a molts llocs, és a dir, compartim mirada cap al món i, per tant, ens descobrim sovint enfocant cap allà mateix. A més a més, és una actriu que em meravella cada vegada que la veig a l'escenari o a la pantalla. El seu compromís amb el que fa és admirable i aconsegueix arribar a uns llocs que em fascinen. També és important destacar que tenim ganes d'explicar juntes aquesta història i que poder-ho fer amb en Nao com a aliat ens ve molt de gust. Hi ha molta sintonia entre ells que, sumada al gran talent que desprenen, fa que ara mateix sigui impossible imaginar-m'ho amb altres intèrprets.

Quina expectativa tens de cara a exportar-la?
Tenim algunes propostes per fer funcions a diverses ciutats espanyoles, però encara hi estem treballant. Si tot va bé, a la tardor del 2024 tenim prevista una gira breu, i llavors ja anirem valorant calendaris i propostes per a més endavant. Ens agradaria fer temporada a Madrid, però sense pressa...

SEGUEIX LLEGINT: Festivals d’estiu vs. festivals d’hivern