Per Andreu Gomila

Va estrenar ‘This is not “an act of love and resistance”’ al Festival December Dance de Bruges a mitjans de desembre i, abans de passar pel Grec 2023, Aina Alegre portarà la seva peça més ambiciosa als escenaris de França. Cinc ballarines i quatre músics donen consistència a l’aire, amb Josep Tutusaus com a responsable de la creació sonora i Quim Bigas com a suport a la dramatúrgia. L’estrena coincideix amb el nomenament de la ballarina i coreògrafa barcelonina com a codirectora, amb Yannick Hugron, del Centre Chorégraphique National de Grenoble - CCN2, en substitució de Yoann Bourgeois.

D’on surt el títol de la peça?
En general, primer trobo un títol que em dona trempera. A partir d’aquí, començo a especular. Quan començo a treballar la peça realment em desenganxo del títol. Al final, torno a fer-hi connexions. Tot ve perquè cap al 2015 o 2016 portava una gorra que deia “This is not” i feia una broma amb què deia que un dia faria una peça més operística en la qual faria tot el que ens fa por fer. Deia que escriuria un llibret com a l’òpera, amb música en directe, i si agafava un caire més teatral o musical, no passaria res... Dir no a segons què és un acte d’amor i resistència.

L’aire és el centre?
Feia temps que volia treballar amb músiques de ’brass band’, trombonistes, trompetistes... Ho tenia en un racó del cervell. Però el 2020, quan vaig estrenar ‘R-A-U-X-A’, vaig necessitar projectar-me. Estàvem mig confinats i estava una mica rebotada: haurem de treballar sempre sols? Era evident que havia de fer un projecte sobre l’aire. Havia de tractar aquesta matèria que compartim tota l’estona i és indispensable.

A la dansa, és bàsic?
Sí. I té a veure amb la respiració, l’invisible, amb l’espai, amb els volums, amb tot. Volia fer la peça més gran que he fet mai. I muntar un grup amb ballarines i músics, amb instruments de vent. Són tres trombonistes i una tuba.

"A ‘This is not “an act of love and resistance”’ no només tracto purament la dansa, sinó que tinc música acústica, treballem la paraula... Coses que van més enllà de la dansa"

No t’ha fet vertigen aixecar un projecte tan gran?
Ja havia fet una peça, ‘Le jour de la bête’, amb cinc ballarins. I després, a ‘La nuit nous autres’, érem tres, però amb un decorat més complex. Vaig fer un projecte amb Temporada Alta a Lima, on érem vint ballarins. Però sí, fa vertigen. A més, a ‘This is not “an act of love and resistance”’  no només tracto purament la dansa, sinó que tinc música acústica, treballem la paraula... Coses que van més enllà de la dansa.

Tens en Quim Bigas de dramaturg.
Sempre treballo amb ell, des del 2017. ‘R-A-U-X-A’ és un solo molt abstracte, molt ballat, molt plàstic. En canvi, ara mantinc l’abstracció, que és una cosa que m’agrada molt, però hi ha un entramat dramatúrgic, una història. He treballat molt amb les ballarines la idea que elles són storytellers, unes narradores que parlen a través dels gestos.

Treballes també les repeticions. Hi ha alguna cosa d’Anne Teresa de Keersmaeker?
La seva influència va i ve... A cada creació que faig hi ha un fantasma de la dansa. A ‘La nuit, nous autres’ hi havia molt el món de principi del segle XX i Nijinski, els decorats de paper. A ‘R-A-U-X-A’ vaig tenir molt en compte el ‘postmodern’ nord-americà, Lucinda Childs, tot aquest treball de repetició de moviments. A ‘This is not’, sí que hi és una mica, De Keersmaeker. És una referència. Però el fet de treballar amb trombonistes en escena m’ha connectat molt amb la música negra, el swing...

"No és una dansa tan virtuosa. És més democràtica, ja que amb gestos simples es troba tot un grup"

A nivell musical te n’allunyes molt.
A nivell gestual, hi soc a prop. A nivell musical, no. Però en Josep Tutusaus treballa molt l’electrònica. Són dos mons que van en paral·lel.

Què has fet per unir-los?
Quan tens un músic al costat d’un ballarí, i no vols que el músic toqui per al ballarí i que el ballarí no balli per al músic, és difícil. Vam haver d’inventar un sistema. La peça té moltes ruptures, canvis d’univers molt radicals. Està dividida en seqüències i vam treballar la idea de la traça: com els músics carreguen un espai en l’aspecte sonor i, un cop ells deixen de tocar, què deixen en l’aire. És una metàfora sobre el que ve després.

Com has treballat amb el compositor?
Han estat creacions paral·leles. I això sí que ha estat difícil. El temps de creació ha estat el mateix de quan treballo només amb ballarins. He hagut de fer coreografies del moviment dels músics. No és una dansa tan virtuosa. És més democràtica, ja que amb gestos simples es troba tot un grup.

Fa anys que reimagines els cossos.
Aquí tinc cossos molt diversos, cosa que m’ajuda a afirmar-me i veure com m’agrada treballar amb aquesta diversitat de cossos . Observar els músics tocar m’ha ofert la possibilitat de veure el que més m’agrada: veure dansa fora de la dansa... Durant una època el cinema m’oferia molts ‘inputs’. Crec que ara ve un projecte amb un quartet de corda sobre Bach.

L’1 de gener comences el teu càrrec a Grenoble. Com creus que afectarà la teva part creativa dirigir un centre coreogràfic francès?
L’afectarà segur. Ser coreògrafa i directora alhora és un deliri. Estem reivindicant que no només un coreògraf pot estar en un lloc com aquest perquè el Yannick és ballarí i intèrpret... Un centre coreogràfic té una llista de tasques interminables, però el primer que et demanen és que continuïs creant i anant de gira.

Tindràs un espai estable on crear?
Volem que sigui un lloc que estigui superactiu, que hi hagi artistes que vinguin, que jo em pugui alimentar d’altres artistes, que sigui un lloc que s’obri, que sigui un fòrum...

SEGUEIX LLEGINT: Cabosanroque: “Necessitem la poesia per interpretar la realitat”