Per Andreu Gomila

Al món anglosaxó fa dècades que l'Àfrica és un fenomen literari a l'alça. Aquí, fa molt poc que li hem posat l'ull a sobre, sobretot gràcies a la feina de les editorials independents, que hi han descobert un tresor molt valuós. El continent compta amb quatre premis Nobel de literatura: el nigerià Wole Soyinka (1986), l'egipci Naguib Mahfuz (1988) i els sud-africans Nadine Gordimer (1991) i J.M. Coetzee (2003). Els francesos Albert Camus i Claude Simon també van néixer a l'Àfrica: a Algèria i Madagascar, respectivament... Per entendre les diferents societats africanes actuals, la novel·la ens ofereix un paisatge esplèndid que ens hi permet viatjar sense sortir de casa.

1. 'Desgràcia', de J.M. Coetzee (Columna, 2000)
Publicada a finals del segle XX, quan Sud-àfrica es recuperava de dècades d'apartheid, 'Desgràcia' és una immersió en els traumes de la seva gent. Està protagonitzada per un professor de Ciutat del Cap, David Lurie, que és bandejat del món universitari per mor d'un afer amb una estudiant. Se'n va al camp, on viu la seva filla Lucy, aïllada de tot. Una tarda, sola, pateix una agressió brutal que trastoca tot el seu sistema de valors. John Malkovich i Jessica Haines en van protagonitzar una excel·lent adaptació cinematogràfica el 2008. Al festival d'Avinyó de 2012, l'hongarès Kornél Mundruczó va dirigir-ne una versió teatral que va sacsejar el certamen francès. Molts espectadors no van poder aguantar els primers deu minuts de funció.

2. 'Teoria general de l'oblit', de José Eduardo Agualusa (Periscopi, 2018)
Poques hores abans que Angola s'independitzi de Portugal, el 1975, una noia atemorida, filla de colons portuguesos, decideix tapiar casa seva per no sortir-ne mai més. Hi romandrà 28 anys, tancada, mentre el país transita per diferents etapes a les quals ella n'és aliena, concentrada en conrear verdures i caçar coloms. Una història real. A fora, el país viu enmig de turbulències que José Eduardo Agualusa ens explica a través de personatges còmics mentre sona de fons Chico Buarque i els grans mestres de la música lusòfona. La novel·la va guanyar el premi Llibreter 2018.

3. 'La flor púrpura', de Chimamanda Ngozi Adichie (Debolsillo, 2005)
Amb la seva primera novel·la, l'autora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie es va convertir en un fenomen literari mundial. Hi explica la Nigèria postcolonial a través dels ulls d'una noia de quinze anys,  Kambili, que viu atrapada en la doble moral del seu pare, Eugene, un ferm defensor dels drets humans de portes enfora, un tirà macabre a casa. Adichie va escriure una història familiar que revela els clarobscurs de la societat nigeriana, partida entre extremismes, on la dona ocupa un lloc secundari. La seva generació ha aconseguit, però, canviar moltes coses. Per cert, és impressionant el joc simbòlic que estableix l'autora amb la flora del seu país. Potser us recorda Mercè Rodoreda.

4. 'El ventre de l'Atlàntic', de Fatou Diome (Pagès Editors, 2004)
Que l'emigració d'Àfrica a Europa no és cap camí de roses, des d'aquest costat del món, ja ho sabem. Però què en pensen els joves senegalesos que volen fugir, costi el que costi, de casa? El debut novel·lístic de Fatou Diome, de caire autobiogràfic, ens situa a les dues bandes: a Estrasburg, on viu la narradora, la Salie, i a l'illa de Niodor, on es troba el seu germà Madické. Ell la truca perquè vol saber què fa Itàlia a la Copa del Món (el seu àlies és Maldini) i li diu que vol emigrar a França per esdevenir un ric jugador de futbol. Ella intenta que es faci enrere, tot explicant-li les penúries que haurà de passar. El racisme dels francesos i la situació dels africans que viuen a Europa es troben de cara amb l'analfabetisme i la dura situació de les dones del Senegal. Una novel·la sense concessions.

5. 'Carrer Robadors', de Mathias Énard (Columna, 2013)
Lakhdar és un noi de Tànger que sobreviu com pot. Llegeix novel·la negra de la popular 'Série Noire' i, assegut davant del mar, somia. Una nit coneix una noia de Barcelona i s'enamoren. S'escriuen i ella viatja sovint al Marroc mentre ell pensa què fer de la seva vida. Un bon dia decideix travessar l'estret de Gibraltar clandestinament i es planta a Espanya. A Andalusia fa feines diverses i es veu embolicat en un assumpte tèrbol, cosa que l'empeny a provar sort a Barcelona. A la ciutat es refugia al Raval, al carrer d'en Robador, mentre descobreix Barcelona amb la seva nòvia gracienca. Res no és com s'esperava. Mathias Énard reconstrueix, com només ho sap fer ell, les esperances i frustracions de molts joves del Magrib amb un relat autèntic que ens toca molt de prop.

SEGUEIX LLEGINT: Ngũgĩ wa Thiong’o: “La universalitat prové de la particularitat”