Per Daniel Anglès i Andreu Gomila

El 2024 farà 50 anys que la companyia Dagoll Dagom va estrenar el primer espectacle. Es deia Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos. D'aleshores ençà, han anat construint una manera de fer que els ha col·locat com la companyia històrica més important del país, amb grans muntatges encara recordats, molt públic i un segell propi. La quadratura del cercle. S'acomiaden tornant a representar Mar i cel, el seu títol més emblemàtic, al Victòria. I per celebrar-ho, parlem amb el triumvirat que ha donat vida a la tropa: Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel i Joan Lluís Bozzo.

Daniel Anglès: Per què heu pres la decisió de plegar com a Dagoll Dagom?
Joan Lluís Bozzo: Després de 50 anys, un està una miqueta cansat. Jo ja no tinc energies per fer un espectacle. 50 anys és una molt bona xifra per deixar-ho a dalt. Em fan molta pena els grups de música i altres artistes i companyies de teatre que no troben la manera de posar final, i van fent d'aquella manera. Ja veus que els últims espectacles no tiren bé, però que es resisteixen a abaixar la persiana. Crec que és més maco acabar, com crec que acabarem, en un punt molt alt. I cap a casa a fer un arròs a la cassola.
Miquel Periel: A nosaltres, els últims espectacles ens han anat molt bé. Estem encantadíssims. L'edat influeix molt. Celebrarem els 50 anys de Dagoll Dagom i els meus 75. Ja no em ve de gust anar al teatre cada dia i que em vegin com estic, tampoc... Hi ha una cosa personal: aguantem fins que puguem, però ja està bé.
Anna Rosa Cisquella: Som tres socis, som tres persones diferents i tres tarannàs diferents. Hem confluït en moltes coses i en d'altres, no.
M.P.: En Bozzo i jo tenim el cabell més clar i l'Anna Rosa el segueix tenint molt fort.
A.R.C.: Jo continuo tenint energia per tirar jo sola. De fet, 'L'alegria que passa' (2023) l'he fet jo sola. I estic molt contenta que aquest últim espectacle, que era arriscat, hagi sortit molt bé. Perquè vol dir que encara hi ha una energia positiva respecte a la creació... Aquest espectacle, en el fons, ha estat un petit traspàs. S'hi ha incorporat en Marc Rosich, l'Andreu Gallén i l'Ariadna Peya. S'ha fet un espectacle col·lectiu, que és el que fèiem al principi. Encara que no traspassem la marca, sí que traspassem el coneixement... Jo hauria continuat una mica més. Després, la gent ens diu: “Per què no traspasseu Dagoll Dagom?” Doncs perquè no és fàcil de portar. Hem subsistit gràcies a moltes coses molt difícils d'aconseguir avui dia, com fer unes sèries de televisió que ens han donat molt d'oxigen durant tots aquests anys, oxigen creatiu i econòmic. Si no les haguéssim fet, no hauríem pogut continuar. I avui això és molt difícil, entrar a la televisió. I en una televisió que no té un duro i ho fa tot amb quatre xavos, això no ajuda les companyies com ho havia fet. I fer grans espectacles musicals requereix d'una experiència molt sòlida per aixecar-los... Que la gent es quedi amb el record i amb el que ha après. Perquè aprens veient coses, no només els nostres musicals, sinó veient els dels altres, anant a Londres...

M.P.: Fa anys, nosaltres també vivíem de les gires per Espanya, la qual cosa ara és molt més complicada per a nosaltres, ja que fem espectacles que no són barats. Costa molt poder accedir als teatres d'Espanya. També a Catalunya.
A.R.C.: I pel que estem vivint... Cada vegada costa més, per a les produccions catalanes, sortir dels Països Catalans. L'enervació que hi ha... Amb 'Maremar' (2018), que era de Lluís Llach, no em vaig atrevir. Vam trucar a Albacete... Era impossible. La situació ha canviat molt. Nosaltres vam viure una època molt bona per a la cultura. Als anys 90, amb les Olimpíades, hi havia una eufòria, un suport a la cultura, es van crear els convenis... Ara tot està molt estancat.

"Hem demostrat que, si parem atenció al públic que nosaltres anomenem “majoritari”, amb espectacles per a aquest públic majoritari, la llengua no és cap impediment"

D.A.: Què creieu que deixeu en la gent de la professió? Què podem haver après els que ens considerem generacions posteriors, deixebles de Dagoll Dagom?
J.L.B.: Hem demostrat que, si parem atenció al públic que nosaltres anomenem “majoritari”, amb espectacles per a aquest públic majoritari, la llengua no és cap impediment. La lliçó que podem treure d'aquests 50 anys és aquesta. Un teatre musical d'abast popular, de qualitat, es pot fer en català; com tu, Dani, has demostrat en moltes ocasions, com amb l'última obra, 'Golfus de Roma'. Això connecta amb la deixadesa de l'idioma que molts han practicat.
M.P.: Nosaltres, fins fa no gaires anys, fèiem les dues versions, la catalana i la castellana.
J.L.B.: Sempre hem actuat en català als Països Catalans, amb espectacles costosos i espectacles que havien d'omplir teatres. La falsa norma que si vols que una cosa funcioni, millor fer-la en castellà, crec que és un atac directe a la llengua.
A.R.C.: A part del tema de la llengua, del qual estem orgullosos, és que, l'altre dia, quan feia una llista de cara a una gala al Grec, hi sortien més de 200 actors.
J.L.B.: Quan el Teatre Lliure faci la seva llista en sortiran 500.
A.R.C.: El que volia dir és que són 200 actors que han fet musical, que han despertat molt d'interès. Hem contribuït que el teatre musical, que aquí era molt minoritari (hi anaven quatre, els rars) ara s'hagi massificat. La gent li tenia molta mania, perquè l'associava a les pel·lícules de la tele que potser no li agradaven. La gent s'hi ha anat introduint i a molta li agrada. Hem creat un públic i també uns actors molt més preparats que quan començàvem. Molts ara han de marxar a Madrid perquè aquí no tenen prou feina... Hem estat part de l'escola dels actors i les actrius de teatre musical.
M.P.: Nosaltres vam començar amb el musical molt a poc a poc. Tots tres vam entrar a Dagoll Dagom amb el 'No hablaré en clase' (1977), que una de les coses importants que tenia era la música que sonava en l'espectacle. Fins al punt que vam fer l''Antaviana' (1978) pensant en la música que hi havia a 'No hablaré en clase'. La música era de fons, en Sisa cantava i la música estava de fons. Amb la 'Nit de Sant Joan' (1981) ens vam atrevir amb algunes cançons fins que a 'El Mikado' (1986) ja era una cosa seriosa.

A.R.C.: Només cantaves tu.
M.P.: Jo, perquè havia estudiat música i havia anat a l'Escolania... Però llavors ja hi havia gent que estava preparada musicalment. Ara n'hi ha molta més, i costa molt triar.
A.R.C.: La persona que ens va ajudar molt en això va ser en Joan Vives. Era un noi que havia fet un musical, La granja animal. Era publicista i músic, i un súper fan dels musicals. D'alguna manera, ens hi va empènyer; ens feia anar a Londres.
M.P.: Abans del Joan, vam tenir un tècnic, en José Luis Muñoz. Un cop vaig anar a casa seva i tenia musicals de Broadway a manta. Jo us vaig fer anar a Nova York abans del Vives.
A.R.C.: En Joan ens va descobrir l'opereta. Va ser un atreviment. Estàvem assajant 'El Mikado' i em deia: “Estem xalats, no vindrà ningú, si no li agradarà a ningú!”. Els espectacles, com més arriscats, o t'enfonses molt o són els grans èxits.
M.P.: Anàvem a fer 'La verbena de la Paloma' i, quan en Vives ens va portar el guió d''El Mikado', vam “flipar”, per l'argument i la música. I vam dir: “Hem de fer això”.

"Quan la gent diu: “A mi no m'agraden els musicals”. Jo els dic: “Però quins musicals?”. Perquè és un gènere tan ampli... És absurd"

D.A.: En quin moment la companyia decideix fer musicals?
A.R.C.: Vam veure que era un nínxol, que no es feien musicals aquí. Quan començàvem, l'única companyia que feia musicals era Tábano, una companyia de Madrid que n'havia fet un parell. No n'hi havia. Després vam començar a anar a Londres i vam descobrir que era un gènere molt transversal, amb unes possibilitats enormes. Junts, crec que el primer que vam veure va ser 'Cats'.
J.L.B.: De jove, jo n'havia vist més. Havia vist 'Hair', 'A Chorus Line'...
M.P.: Tu vas ser a Londres treballant.
A.R.C.: Quan la gent diu: “A mi no m'agraden els musicals”. Jo els dic: “Però quins musicals?”. Perquè és un gènere tan ampli... És absurd. Vam veure que era un camp per explorar i que connectava amb el públic.
M.P.: És un gènere molt complet. Hi ha interpretació, hi ha ball i hi ha cant. Salvant les distàncies, el musical és el descendent de l'òpera i de la sarsuela.
A.R.C.: Hi ha una cosa molt important nostra, que és fer un teatre molt transversal, gairebé familiar. Ens interessava més arribar al gran públic que a les minories selectes. Sempre hem dit que treballem per a minories selectes. A la majoria dels nostres espectacles han vingut la família amb els fills i les filles. Recuperar el públic ha estat el nostre repte. I això passava perquè no tot fos art i assaig, avantguarda, sinó productes de molta qualitat i d'innovació creativa, amb la voluntat que el nivell de comprensió fos molt ampli. La música ajuda molt.

"Sempre hem tingut més la voluntat de crear que de fer obres de teatre, ens agrada adaptar"

D.A.: D'on sorgeixen les idees? Heu tocat tecles molt diferents.
M.P.: De parlar, parlar i parlar. I d'aportar idees.
A.R.C.: I discutir-nos.
J.L.B.: No ha estat fàcil. I és el més important, saber cap a on vols anar. Has de pensar que un espectacle de Dagoll Dagom requeria almenys dos anys de la nostra vida. Havies de reflexionar molt sobre què fer. Quan un de nosaltres no veia clara una cosa, acostumàvem a aturar-la. En el fons, era l'acte creatiu més important.
A.R.C.: Teníem llistes, noms... La 'Nit de Sant Joan', per exemple, va ser molt difícil perquè era un espectacle de creació que va evolucionar molt. Vam començar a parlar de les rondalles, de la màgia... Però després vam passar per l'adaptació d'un conte d'Isaac Asimov. Després ho vam barrejar tot, vam estar-hi nou mesos. I va arribar el 23F i vam pensar que ens aniríem a casa sense fer res. El 'Glups' va ser perquè un amic em va descobrir els còmics de Gérard Lauzier i recordo que els vam comprar en un aeroport. Els vaig començar a llegir i ens en vam enamorar. 'Antaviana' va ser pel pare d'en Bozzo, que ens va portar els contes de Pere Calders.
J.L.B.: En aquella època, ningú no coneixia en Calders. No hi havia llibres seus a les llibreries.

A.R.C.: En Bozzo ens els va donar un estiu perquè ens els llegíssim... Sempre hem tingut més la voluntat de crear que de fer obres de teatre, ens agrada adaptar. 'Antaviana' era una cosa molt rara. Recordo que a la crítica del Xavier Fàbregas es deia que va ser el dia en què el teatre va passar del blanc i negre al color. Fins aleshores, el teatre independent tot era polític, era teatre de lluita. L'univers de Calders, que era màgic i blanc, i el color de l'espectacle, tot va fer una explosió, va produir un canvi. Després del 'Glups', no sabíem què fer, sempre hi ha aquells moments que són grans llacunes. També hem començat algunes idees i les hem deixat estar; amb el Carles Alberola, per exemple.
J.L.B.: Amb el Galceran i l'Alcarazo volíem fer un espectacle sobre el món laboral. Vam intentar fer una mena de 'Granja animal', que no va sortir. Fins i tot havíem estat a l'oficina de Covent Garden de Londres dels agents de l'Orwell per adquirir-ne els drets i no ens vam entendre. Per això ens vam decidir per agafar la via de 'Boscos endins' (2007). També havíem mirat la pel·lícula de Jean Renoir 'La carrossa d'or', vam parlar amb en Bru de Sala, però tampoc va sortir i vam fer 'La perritxola' (2003). Hi ha hagut molts espectacles que no han sortit.
A.R.C.: També vam intentar fer un espectacle sobre els textos de Quim Monzó. I ho vam aturar perquè en Ventura Pons tenia els drets per fer-ne la pel·lícula i es va negar en rodó que ho fessin en teatre.
J.L.B.: Aquest no el vam ni començar, però amb l'Alberola teníem tot un text escrit. I amb 'La carrossa d'or' vam estar donant voltes i voltes per acabar fent 'La perritxola', que és l'espectacle que ens ha anat pitjor de la nostra història.
M.P.: És l'únic que ens ha anat malament.
A.R.C.: 'T'odio, amor meu' (1995) va néixer perquè ens vam enamorar dels contes de Dorothy Parker... Amb el pas dels anys, he reflexionat que, quan tries les coses, no saps per què ho fas, però després veus que hi ha alguna cosa vinculada al teu estat d'ànim, al teu moment personal. És més fàcil d'entendre la creació quan el temps ha passat.
M.P.: Hi ha coses que les hem tingut al calaix molts anys. Quan vam fer 'Antaviana', teníem altres opcions, com el Joan Perucho i una mica 'Aloma' (2008). 'Poe' (2002) va sorgir arran de 'Les històries naturals' del Perucho.
A.R.C.: Sempre hem preferit fer adaptacions de textos no teatrals, perquè no tenies el corset d'una estructura i havies d'inventar. Això ha estat un tret de la nostra originalitat. Ara quan hem agafat 'L'alegria que passa', n'hem fet una adaptació, com a 'Mar i cel'.
J.L.B.: Nosaltres vam viure una onada de creativitat a finals dels 70 i començaments dels 80, amb la formació de les grans companyies, que va ser una cosa completament excepcional.

"'Flor de nit', per exemple, va anar bé, però vam perdre molts diners. Havíem d'estrenar, el 1992, el Teatre Victòria, però les obres es van endarrerir molt, vam estrenar a l'abril i no va anar com havia d'anar"

D.A.: Des del punt de vista creatiu, què és més fàcil? Fer una passa després d'un gran èxit o després d'un espectacle que no ha anat com esperaves? M'imagino que decidir què fer després de 'Mar i cel' o de 'Flor de nit' devia ser complicat...
M.P.: Quan estrenàvem una obra ja sabíem què aniria després, independentment de l'èxit que tingués.
A.R.C.: Hi ha un error habitual. Quan tens un gran èxit, t'animes molt i normalment te la fots. 'Flor de nit', per exemple, va anar bé, però vam perdre molts diners. Havíem d'estrenar, el 1992, el Teatre Victòria, però les obres es van endarrerir molt, vam estrenar a l'abril i no va anar com havia d'anar. En Bozzo aquí, per exemple, es va desgastar molt. Es va desanimar tant que volia plegar. Va ser un procés meravellós, amb en Guinovart i en Vázquez Montalbán. Vam anar a veure la Bella Dorita, la Mary Santpere. M'agradaria haver viscut el Paral·lel d'aquells anys... En Miquel i jo, que no ens enfonsem tant, vam fer 'Historietes' (1993), que era com una recopilació del que havíem fet fins aleshores. Va ser un gran èxit.

M.P.: Vam fer una gira enorme. 'Mar i cel' havia pogut fer molt poca gira: Saragossa, Bilbao, Mallorca i para de comptar. 'Flor de nit' no es va moure. I hi havia tot un públic que volia que tornéssim a casa seva.
A.R.C.: Ens vam preguntar: “Què fem amb molt poca pela?” I va ser un èxit total. Vam fer molta gira. I la sèrie 'Oh, Europa' ens va salvar. En Bozzo s'hi va ficar molt, amb els guions, i va ser molt divertit. Allò important de resistir és que t'ho passis bé. Jo, en negocis avorrits, no m'hi posaria mai.
M.P.: Hem pencat moltíssim, però ens ho hem passat bé.
A.R.C.: La televisió també va ser un aprenentatge. Com l'opereta, que ens va obrir a un llenguatge i una manera d'enfrontar-se al cant.
M.P.: I treballar amb una orquestra en directe.
A.R.C.: Ser heterogenis ens ha ajudat a poder continuar.
M.P.: Sempre hem mantingut aquesta cosa màgica de l''Antaviana'. Els nostres espectacles tenen aquest color que ens ha donat personalitat.

"Ara mateix hi ha una superproducció d'espectacles a casa nostra: els espectacles s'exploten molt poc"

D.A.: El moment posterior a 'Flor de nit' va ser el més complicat?
M.P.: Sobretot perquè la inversió va ser brutal.
A.R.C.: Ser un equip, ser tres persones, ens ha ajudat molt. Per exemple, el segon 'Mar i cel', que vam fer el 2004, en Bozzo no el volia fer perquè corríem el risc de tirar per la borda un mite. Tu i jo vam tirar pel dret.
M.P.: Quan ets tres sempre hi ha desempat...
A.R.C.: Al final, quan ja havíem engegat el projecte, va decidir dirigir-lo. També ens van criticar que féssim una reposició, quan feia setze anys de la primera estrena! Ara mateix hi ha una superproducció d'espectacles a casa nostra: els espectacles s'exploten molt poc.
M.P.: El vam fer al Nacional i, quan estàvem assajant, es van vendre totes les entrades. No en quedava ni una.

"L'altre dia hi havia una discussió sobre si els teatres públics han de fer musicals. Jo crec que sí, però no 'Mamma mia'. Han de fer creació, han de donar veu als creadors"

A.G.: Heu viscut el naixement del Lliure, del Centre Dramàtic, del TNC... Com ha estat la vostra relació amb els teatres públics?
A.R.C.: Va haver-hi tot aquell gran “merder” al Nacional amb en Flotats perquè el que reivindicàvem les companyies era que, ja que hi havia un teatre públic amb tres sales, hi hagués un percentatge de compromís de treballar amb nosaltres. Res, un 25%. Però l'ego trip del senyor Flotats va fer que no fos així... Mai no hem fet res al Lliure, perquè ho agafen directors que volen explotar la seva personalitat. Es va fer el 'Mar i cel' al Nacional, però vam intentar fer-hi el 'Flor de nit', en el seu 25è aniversari, i Xavier Albertí no el va voler fer. Els teatres públics són un feu per experimentar, però exclusiu dels seus directors i els seus creadors. No pensen en el públic. No dic que no hi hagi gent molt bona, però obliden que hi ha un gran públic, que és qui, finalment, paga el Teatre Nacional amb els seus impostos.
M.P.: A Madrid vam fer 'Mar i cel' a l'Albéniz, que era de la Comunitat. I 'Historietes' el vam fer al María Guerrero, que és del CDN. Anàvem a taquilla igual!

A.R.C.: Finalment, vam aconseguir fer 'Aloma' al TNC després de molts anys. L'altre dia hi havia una discussió sobre si els teatres públics han de fer musicals. Jo crec que sí, però no 'Mamma mia'. Han de fer creació, han de donar veu als creadors, als Guinovart. Quants compositors han tingut l'oportunitat de compondre un musical? Molts pocs. El Nacional, de la mateixa manera que experimenta amb joves, de text també hauria d'obrir les portes perquè sortissin nous Albert Guinovart. Nosaltres, quan vam fer 'Mar i cel', vam fer un càsting de compositors! Se n'hi van presentar vuit o nou. El teatre públic n'hauria de fer un cada any o cada dos anys. Han anat tots cap a uns guetos intel·lectuals, molt concrets.

"Treballar amb Vázquez Montalbán va ser increïble. Com sabia escoltar, un home tan culte com ell"

D.A.: Heu de fer públics els finalistes d'aquell 'Mar i cel'!
M.P.: Molt en privat. Tots són molt coneguts. A 'Flor de nit' també vam fer un càsting, no només de compositors, sinó també d'històries.
A.R.C.: I ens vam tornar a quedar amb l'Albert.
M.P.: Treballar amb Vázquez Montalbán va ser increïble. Com sabia escoltar, un home tan culte com ell.
A.R.C.: Li feia molta il·lusió.
M.P.: S'emocionava tant quan veia que el que havia escrit sonava!
A.R.C.: L'ordre no ha estat la nostra gran virtut, però les entrevistes amb la Mary Santpere i La Bella Dorita... Ens explicava unes coses! Que si anava amb senyors i si no li venia de gust, es prenia una aspirina.
M.P.: Sabia jugar molt. La finca on vivia era el regal d'un senyor; deia que li sobraven joies.
A.R.C.: Havia vingut a peu des d'Andalusia.

D.A.: Això de l'aspirina, a 'Flor de nit' surt, oi, en una de les cançons?
M.P.: Sí! El personatge de la Soriano estava inspirat, una mica, en La Bella Dorita.
A.R.C.: Vam buscar un compendi de la Raquel Meller, però després vam buscar les noies més anònimes: aquesta cosa del Vázquez. Joan de Sagarra, al titular de la crítica, es va quedar descansat. Va posar: “El libro gordo de Manolo”... En aquest país, quan ja portes temps, comencen a matxucar-te i, si tens èxit, encara més. 'Nit de Sant Joan' tampoc no li va agradar, al Sagarra, però va passar que en Juan Marsé i en Jaime Gil de Biedma van traduir-la al castellà. Eren els seus dos amics.
M.P.: Quan vam tornar a Barcelona, va ser un èxit total.
A.R.C.: I ell va dir que l'espectacle havia canviat molt. I era igual! Ja no podia dir: “Vaya mierda”.

D.A.: Quin espectacle hauríeu volgut que tingués una segona vida?
M.P.: Evidentment, el 'Flor de nit'.
A.R.C.: Jo també, però hi ha un espectacle amb què encara m'estic barallant per guardar-lo, l'escenografia, el vestuari: 'El Mikado'. No té edat. Si tens un bon Ko-Ko, una Yum-Yum i un Naki-Pooh.
M.P.: I un bon Mikado!
A.R.C.: És un espectacle molt enginyós, amb un humor absurd com el dels Germans Marx.

SEGUEIX LLEGINT: Daniela Feixas: “Escric per posar la foscor a l’escenari i veure si, d’alguna manera, trobo alguna resposta"