Per Andreu Gomila

Té raó el collectiu #onsónlesdones quan es queixen de l'escassa presència d'artistes femenines en els teatres de Barcelona. Perquè, de dones que excelleixen, n'hi ha a dojo. Aquí ho hem volgut posar de manifest amb deu noms que heu de seguir. No són artistes consagrades com la directora de vestuari Montse Amenós: entre elles, podem esmentar les directores Carme Portaceli i Carlota Subirós, la coreògrafa María Muñoz, l'escenògrafa Estel Cristià i la dramaturga Lluïsa Cunillé. Són deu dones joves o que potser coneixeu poc i que mereixen estar en boca de tothom.

1. Alícia Gorina: aquest mes de gener, la directora estrena el seu espectacle més ambiciós, de més envergadura, 'Blasted', de Sarah Kane, al TNC, un clàssic, diu ella, de l'autora més important dels anys 90 del segle passat. Forma part de la companyia Indi Gest des de fa una dècada, i ha aconseguit crear un segell propi escorat cap al teatre contemporani, amb el focus posat en el teatre nòrdic finlandès: ha dirigit obres de Kristian Smeds i de Saara Turunen. És una directora que busca el tu a tu amb l'espectador, brillant creadora d'atmosferes pictòriques.

2. Lali Álvarez: és la dona que hi havia darrere de 'Ragazzo', un dels grans èxits del teatre independent dels últims temps, amb premis a dojo i moltes funcions en tota mena de teatres, i qui ha fet 'Barcelona (contra la paret)', un relat cru sobre la repressió a la ciutat, teatre documental sense complexes, reivindicatiu i amb una feina de recerca al darrere de llarg abast. Té la residència a la Nau Ivanow, des d'on pot crear. Em mou parlar dels ningú, daquelles persones que pateixen i no les coneix ningú. Hi ha moltes històries que no tenen dos milions de persones al darrere, sinó 200, i no per això són menys dramàtiques, explica la dramaturga i directora.

3. Clàudia Cedó: la dramaturga de Banyoles és ara mateix l'autora resident de la Sala Beckett, la dona que és al darrere d'una de les comèdies 'indie' més interessant dels últims anys, 'Tortugues: la desacceleració de les partícules', estrenada a la Flyhard. El seu compromís social l'ha portada a fundar Escenaris Especials, un projecte que veu el teatre com a eina dintervenció psicològica. A la primavera, al Lliure, faran 'Cinema' amb un grup d'actors discapacitats. També és la responsable de 'L'home sense veu' i 'D.N.I.', guanyadora el 2015 del Torneig de Dramatúrgia Catalana del Festival Temporada Alta, encara no estrenada comercialment.

4. Silvia Delagneau: és, sens dubte, la directora d'art i vestuari més buscada del moment. Ha treballat amb Jordi Oriol, Àlex Rigola, Pau Miró, Alícia Gorina, Alex Mañas, Àlex Serrano, Pau Carrió i Carlota Subirós, entre d'altres. Fundadora d'Indi Gest, ha creat els seus propis espectacles, com aquell 'Prometeu no res', que vam veure al Radicals Lliure 2010, amb Jordi Oriol i Diego Anido, i 'Només ens vol protegir el cel', vist al Grec 2014, on el concepte de la mort serveix de punt de partida per a un muntatge que va guanyar el Premi Adrià Gual 2014, una proposta pluridisciplinària que aposta per la innovació escènica i pel valor expressiu de la imatge.

5. Lorena Nogal: ballarina principal de La Veronal i mà dreta del coreògraf Marcos Morau, qui l'acompanya arreu del món per posar en pràctica tot el que saben. Podria estar ballant a qualsevol de les millors companyies del món, però fa anys que va decidir crear un llenguatge propi amb Morau, el qual, fins i tot, té nom: Kova. Té una gran plasticitat en escena i és l'encarregada de desenvolupar el llenguatge propi de la companyia, com hem pogut comprovar en espectacles tan allucinants com 'Siena', 'Rússia', 'Bologna: Pasolini' o 'Equal elevations'.

6. Tanya Beyeler: amb Pablo Gispert, capitaneja la companyia El Conde de Torrefiel, segurament la 'troupe' barcelonina més en forma, tant a nivell nacional com internacional. En solitari, la temporada passada va dirigir 'Body sushi', de Francesc Meseguer, al TNC. Però mai no oblidarem la seva interpretació a 'La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento', una de les primeres peces d'El Conde de Torrefiel on, amb una verborrea irrefrenable, feia un retrat precís de la seva generació. Al maig, la companyia estrena al Kunstenfestivaldesarts de Brusselles el seu nou espectacle, 'MC'.

7. Eulàlia Bergadà: el 2016, el seu 'Gold Dust Rush' va guanyar el premi de l'Institut del Teatre. Les idees d'aquesta coreògrafa mallorquina volen amunt però la tècnica és sòlida, des de l'inici abocada a construir obres complexes i desafiadores des del punt de vista físic. Ara m'estic adonant que al ser jove, dona i dirigir grans formats, de vegades no se'm pren seriosament, li deia a Bàrbara Raubert l'estiu passat. Al gener, estrena 'Nixie' a la Sala Hiroshima, un solo per a una ballarina a la recerca de l'ombra femenina, que serà una explosió de llum des de les foscors clandestines de la festa.

8. Marina Mascarell: amb 37 anys, Mascarell és la coreògrafa local amb més projecció internacional. Al març, podrem veure una treball sobre la desigualtat de gènere, 'Three Times Rebel', al Mercat de les Flors, una coproducció, entre d'altres, amb Nederlands Dans Theater i Dance Forum Taipei. Poca broma. Diu que entén la dansa des del ballarí i no des del moviment, per la qual cosa assumeix la feina del ballarí com a creador. El 2015 va ser guardonada amb el prestigiós Premi de Dansa del BNG Bank per ser una artista amb gran talent i projecció. Ha creat peces per a grans companyies com el Nederlands Dans Theater I de la Haia, lScapino Ballet de Rotterdam, el Ballet Junior de Ginebra, lSkånes Dansteater de Malmö i el Ballet de lÒpera de Lió.

9. Victoria Spunzberg: aquesta temporada, el Maldà ha reposat, deu anys després, 'La màquina de parlar', una obra avançada al seu temps que és, sens dubte, una de les millors peces de la dramatúrgia catalana contemporània. L'any 2000 va ser convidada a la Residència Internacional del Royal Court Theatre amb la seva primera obra i des de llavors que ha creat peces impactants, com 'Esthetic Paradise' o 'Boys dont Cry'. Ha estrenat a molts teatres d'Europa i Amèrica, M'agrada pensar que l'escriptura és una fugida i, alhora, una resistència. Fugir del que està quiet, de les classificacions, de la immobilitat, de la censura, del que està establert, de les caselles, de les etiquetes, assegura.

10. María de la Cámara: la illuminadora, mitja part de l'empresa Cube.bz amb Gabriel Paré, ha creat un segell propi que l'ha convertida en la peça indispensable per als millors espectacles de teatre i dansa. Alguns del seus muntatges han estat guardonats amb premis com els FAD, Butaca, Ciutat de Barcelona o el premi de la Crítica 2016 per la seva collaboració amb diverses companyies de dansa. Estaven al darrere del gran espectacle musical 'Room', de la banda Standstill, i són collaboradors habituals de loscorderos.sc, Agrupación Señor Serrano, Atresbandes, Fundación Collado Van Hoestenberghe, Sílvia Pérez Cruz i un llarg etcètera.