tauberbach

Alain Platel investiga, des del 2006, el que anomena “dansa bastarda”, que es produeix, segons explica, quan els ballarins exploren aquelles àrees de la ment que no s’han vist afectades per la civilització. Aquest cop ho fa partint de dues fonts d’inspiració: una, el projecte Tauber Bach de l’artista polonès Artur Zmijewski, que va proposar a un grup de sords cantar música de Bach tal com la percebien. I l’altra, el documental Estamira, de Marcos Prado, que se centra en una dona esquizofrènica que sobreviu en un abocador de Rio de Janeiro. El personatge interpretat per Elsie de Brauw, una actriu extraordinària que és un dels grans noms de l’escena neerlandesa, està inspirat en aquesta dona singular, Estamira, que malgrat la malaltia mental que pateix té una personalitat carismàtica, planteja conceptes filosòfics de gran interès i ha estat capaç de crear un llenguatge propi per tal de comunicar-se amb el seu entorn. L’acompanyen, en un paisatge escenogràfic format per piles de roba, cinc ballarins que donen vida a criatures primitives que es mouen gairebé per instint, habitants d’un món apocalíptic en el qual moviments espasmòdics realitzats a l’uníson o una melodia de Bach o Mozart cantada en escena pels artistes constitueixen els únics vestigis d’una civilització perduda fa molt de temps.

Concepció i direcció: Alain Platel ; Dramatúrgia: Koen Tachelet, Hildegard De Vuyst; Creació i interpretació: Bérengère Bodin, Elie Tass, Elsie de Brauw, Lisi Estaras, Romeu Runa, Ross McCormack; Direcció musical: Steven Prengels; Escenografia: Alain Platel i les ballets C de la B; Vestuari: Teresa Vergho; Disseny d'il·luminació: Carlo Bourguignon; Disseny de so / concepció sonora: Bartold Uyttersprot; Regidoria: Wim Van de Cappelle; Traducció dels sobretítols: Eva Ruiz Muñoz; Distribució: Frans Brood Productions; Producció executiva: Blanc Produccions;