Mirades de dona projectades sobre un món desconegut. Us parlem d'una obra sobre la Polinèsia que constitueix l'inici de la literatura moderna de viatges a Catalunya. Ara arriba a l'escenari per redescobrir-nos una autora massa poc coneguda.
Entre el 1926 i el 1929, l'escriptora Aurora Bertrana, filla del també autor Prudenci Bertrana, va viatjar a les Illes de la Societat de la Polinèsia Francesa. La més coneguda era Tahití, en aquell temps a un mes i mig de trajecte des de Barcelona. Revistes catalanes van anar editant els articles que, des d'aquella destinació remota, els enviava Aurora Bertrana i que el 1930 es van editar conjuntament amb el títol que és a l’origen d’aquest muntatge escènic. Els articles mostraven la mirada d'una dona, una mirada feminista que es projectava sobre un món en transformació, un poble profundament lligat a l'entorn natural que adoptava, no sense tristor, les maneres de fer i les visions del món d'una societat, més poderosa, que el colonitzava. A Paradisos oceànics, no hi ha una mirada altiva sinó un pòsit de pietat i comprensió envers la decadència i la fi d'un univers. I, sobretot, hi ha el gest intens i decidit d’una dona que sent l’afany de l’escriptura, una voluntat literària de primer ordre, un desig vital fascinant. De la mà de Bertrana, veurem altres dones: hereves tristes d’un passat orgullós, com la reina Marau; mares coratge, com Turei; o assistirem a bodes i enterraments, cerimònies on es fa patent el trànsit, sovint poc afortunat, de la societat polinèsia cap al món modern.
La reedició de l'obra el 2017 ha facilitat, com espera fer aquest muntatge, un millor coneixement (i reconeixement) d'Aurora Bertrana, una dona que, ja en el seu moment, arrossegava una aura de modernitat (militant política, música, implicada en un incipient feminisme) i que afegia a la seva habilitat com a narradora una sensibilitat poc comuna. Adapta els textos de l'autora l'escriptor Josep M. Fonalleras, i els porta a escena Mònica Bofill. Aquesta dramaturga i directora ha treballat en muntatges que van des de Ciutat de vidre, amb la companyia Obskené (Grec 2016) fins a Barbes de balena passant per Neus Català. Un cel de plom (Grec 2015), un muntatge dirigit per Rafel Duran i protagonitzat, precisament, per Mercè Aránega, la mateixa actriu que, en aquesta ocasió, deixa en préstec la seva veu a Aurora Bertrana.
Una producció de Grec 2019 Festival de Barcelona, Bitò i el Teatre Akadèmia.
Autoria: Aurora Bertrana Adaptació i dramatúrgia: Josep M. Fonalleras Direcció: Mònica Bofill Interpretació: Mercè Aránega, Paula Blanco Assessoria de moviment: Ferran Carvajal Vestuari: Adriana Parra Escenografia: Laura Clos (Closca) Il·luminació: David Bofarull (a.a.i) Disseny de so: Ramon Ciércoles Ajudant de direcció: Gemma Martínez Estudiant en pràctiques: Tona Siñol Comunicació: Bitò Direcció de producció: Bitò Producció executiva: Luz Ferrero Ajudanta de la direcció de producció: Clàudia Flores Foto: Sílvia Poch Agraïments: Isabel Domènech
