Una de les coreògrafes més transgressores del panorama de la dansa contemporània catalana ens parla, en clau positiva, de la crisi que ens sacseja i de com un moment crític com aquest pot obrir-nos la porta a un món de possibilitats.
Decadència, desolació, pèrdua.... Són conceptes que, en el context de la crisi que afecta Europa, s’han convertit en part del nostre paisatge vital. Però la pèrdua pot ser, també, una oportunitat. Així ho veu Sol Picó en un espectacle en què la fantasia i l’absurd obren una porta a l’esperança. Ella ens presenta uns personatges patètics o insignificants com una puça que ens conviden a escapar d’una situació asfixiant i a preguntar-nos si avancem o fugim. Utilitzant un llenguatge coreogràfic ple de sorpreses, els protagonistes tan aviat ballen una dansa escocesa entre un mar de deixalles com es fiquen dins d’una ampolla i es llancen al mar a la recerca d’un futur millor, o intenten fer-se desaparèixer amb improvisats trucs de màgia... Pura poesia per parlar-nos d’un present que, massa sovint, està mancat de bellesa i idealisme.
Direcció i coreografia: Sol Picó; Direcció teatral i dramatúrgia: Txiki Berraondo; Ballarins: Sol Picó, Valentí Rocamora i Torà, Carles Fernández Fuentes; Assistència a la coreografia: Xaro Campo; Textos: Rafael Metlikovez, Txiki Berraondo; Col·laboració artística: Juan Kruz Díaz de Garaio Esnaola; Disseny i interpretació: Joan Manrique; Construcció de l'escenografia: Joan Manrique; Assistència tècnica: Joan Manrique; Vestuari: Valèria Civil; Producció: Pia Mazuela, Daphné Malherbe; Vídeo: Ana Ballbriga, Alex Reig, Carles López Campmany; Disseny d'il·luminació: Sylvia Kuchinow; Disseny i construcció de l'ampolla: Al Víctor; Tècnic de so: Marc Thió; Textos de: Dos sonetos teológicos, d'Agustín García Calvo; Veu enregistrada: Al Víctor; Vídeo promocional: Óscar de Paz; Management i distribució: Agente 129; Comunicació: Núria Aguiló;
