La coneixereu, segons l'edat que tingueu, amb el nom de Cecilia, encara que la van batejar com a Evangelina Sobredo Galanes. Era filla d'un militar molt ben relacionat amb el règim franquista, cosa que no va impedir que algunes de les seves composicions fossin vetades per la censura. I és que ella li cantava a la vida conscient i evitava fer servir la música per propagar una ideologia concreta, encara que el tel d'innocència que cobria les seves cançons amb prou feines amagués posicions clarament feministes i reivindicacions evidents de llibertat i justícia social. Potser Ramito de violetas, Soldadito de plomo o Amor de medianoche semblin inofensives, però no ho eren tant en el context polític i social en el qual es van fer escoltar per primera vegada. Morta l’any 1976 en un accident de cotxe amb 27 anys , va ser reivindicada durant els anys noranta com una de les veus destacades de l'Espanya dels anys setanta, cosa que explica que les seves cançons no hagin deixat mai de sonar.
Ara, Lídia Pujol, una artista polifacètica que sempre està disposada a activar i compartir el pensament crític i el vessant espiritual de la vida —com va fer en el projecte Iter Luminis,— que ha transitat per la poesia i el teatre de bracet amb Sergi Belbel, Santiago Auserón, Lluís Danès, Mayte Martín, Albert Pla, Sílvia Comes o Lluís Llach, per esmentar alguns dels artistes amb qui ha col·laborat, dialoga amb la persona a través de l’obra de la cantautora madrilenya. La intèrpret barcelonina despulla les cançons de Cecilia dels arranjaments originals de l'època i posa el focus en les lletres. Són temes que conviden a qüestionar-ho tot, començant per un mateix i l’entorn més proper, a deixar d'escoltar el soroll del món i preguntar-nos qui som, què pensem i quin és realment el nostre desig més profund. Lídia Pujol torna a fer-nos les preguntes que ens planteja la veu de Cecilia, que, com diu la pensadora Marina Garcés, "sempre deixen alguna cosa per respondre i per això poden ser represes, pensades, escoltades i cantades. Per això no hi ha anacronisme possible".
Interpretació musical: Lídia Pujol, Dani Espasa, Pau Figueres, Miquel Àngel Cordero, Carlos Montfort Fotografies: Marc Javierre Kohan, Jaume Aragay
